Comunitats literàries: el poder de la paraula més enllà dels llibres

En vigílies d'una jornada dedicada a la literatura escrita i a l'admiració pels escriptors i escriptores més reconeguts reivindiquem aquest art més enllà dels productes i de les personalitzacions. La literatura també és una eina per a la transformació social que genera comunitat, autoconeixement i pensament crític.

Una nova comunitat al barri

Així la conceben llibreries cooperatives com La Carbonera, situada al barri del Poble Sec de Barcelona, que va néixer amb l’objectiu principal de fomentar la lectura però també de fer “que aquesta lectura provoqui alguna cosa”. Les llibreteres, Mar Redondo i Carlota Freixenet, han sumat a aquests objectius el valor del feminisme entès com posar la vida al centre i els han transportat uns quants carrers fins al Centre Cultural Albareda, on imparteixen el curs ‘Feminisme per fascicles: lectures feministes per sobreviure al segle XXI’, que ha exhaurit places per a l'edició actual.

“No som ningú per fer classes de feminisme”, matisa Redondo, que explica que ajuden a la comprensió de la lectura i dinamitzen el debat al voltant dels llibres. “Molts d’aquests assajos o els llegeixes compartits o no els llegeixes, la gràcia és compartir-los després”, explica Freixenet. Un debat amb continuïtat perquè les participants, la majoria dones d’entre 25 i 40 anys, han seguit quedant i compartint lectures més enllà de la formació. "S'ha creat una comunitat al barri i és probable que segueixi passant perquè estem posant en contacte persones interessades en la lectura amb perspectiva de gènere", comenten.

La proposta té una primera part dedicada al feminisme en l’àmbit públic i una segona a l’àmbit privat, en què la premissa és que la revolució comença en un mateix. Les llibreteres, engrescades amb les reflexions que surten al grup sobre opressions que no detectaven i maneres de relacionar-se amb l'entorn, tenen ganes de continuar amb el projecte i de portar-lo a altres llocs perquè no es quedi "en flor d'un dia".

"La poesia ens uneix"

La poesia és un gènere literari que s’entén tradicionalment com la síntesi de la bellesa i, per tant, de les emocions. També com una forma per dir la realitat d’altres maneres no tant narratives o figuratives, i en conseqüència, una altra manera d’entendre el món. El Grup d’Amics de la Poesia de la llibreria cooperativa Els Nou Rals, de Viladecans, està integrat per una desensa de persones amb edats que van dels 30 als 80 anys, algunes de les quals també escriuen.

Amb la pandèmia les trobades han continuat a través de les pantalles on han seguit comentant autors i poemaris. "Ens uneix la poesia", diu Pere López, un dels participants del grup, que explica que han establert relacions d'amistat i que l'experiència ha enriquit els seus cercles socials. Paral·lelament al grup, participen en presentacions i activitats, i s'empoderen els uns als altres per a l'escriptura: "Animem tothom a que escrigui i comparteixi".

Una altra cooperativa que fa servir la poesia per crear pensament crític és VerSembrant, una escola popular itinerant que fa tallers de rap amb joves per treballar qüestions lingüístiques i temàtiques com el racisme, el sexisme o la memòria històrica. Un dels seus objectius és incloure el rap dins la categoria de la poesia, que es reserva sovint als llibres publicats. Per a un dels educadors, el músic Pau Llonch, és una manera de treballar la creativitat i les emocions, amb poca presència en el sistema educatiu: "La millor manera de llegir-nos és escriure’ns”.

Recuperar les ales

L'oralitat i la conversa també són literatura i, al final, són aquestes les històries que conformen les nostres vides i no les que escriuen els escriptors i les escriptores professionals. L’artista visual Irene Pérez parteix de textos i altres materials (fils, sons, exercicis d'escriptura i de dibuix) per treballar el relat tenint en compte qui i com el configura i quines normalitats s'hi assenten. Ho fa al taller ‘Destruir la norma(lidad) contando historia(s)’, a la llibrera Synusia de Terrassa.

La idea neix del seu projecte ‘Llavors de resistència’, que parteix de la relació no adultocèntrica amb la seva filla, que la va portar a repensar el llenguatge, sumada a la suposada tornada a la normalitat postpandèmica. Pérez vol esdevenir, però, una participant més d'aquest espai format per mitja desena de persones. La proposta és trencadora ja des del format, perquè vol estructurar l'espai col·lectivament per “destruir la idea que les coses només es poden fer d’una manera”.

L’objectiu és explorar possibilitats i incomodar-nos, explica, “reflexionar sobre la normalitat que ens fa sentir malament perquè ¿qui no s’ha sentit fora de la normalitat?”. “Si normalitat entre diverses accepcions és allò que passa amb mes freqüència, no és la diversitat el que passa amb més freqüència?”, es pregunta Pérez, que atribueix aquesta càrrega al sistema educatiu. “Em trobo por i inseguretat a l’hora de perseguir la curiositat. A tothom li han tallat les ales a l’escola. Després les vas recuperant. El meu granet de sorra és donar una mica de cel·lo perquè s’enganxin les ales, perquè això ho ha de fer cadascú”.