El temps no espera per a la Casa de Vallmanya: clam per salvar de la ruïna l’últim llegat de Francesc Macià

Què diu d’un país que totes les administracions es quedin de braços plegats davant la inexorable degradació de l’única casa que es conserva d’una de les figures polítiques més destacades de la seva història? Això és el que està passant a Catalunya amb la Casa de Vallmanya, la finca familiar i l’únic edifici relacionat amb el president Francesc Macià que avui queda dempeus al país. 

I si ningú hi posa remei, restarà dempeus per poc temps, atès que la casa pairal es troba en un estat deplorable i podria col·lapsar en qualsevol moment, alerten des de la plataforma #SalvemCasaVallmanya, un moviment de persones i entitats que des de fa anys defensa la conservació i dinamització de la casa de la família de Macià.

Situada al terme municipal d’Alcarràs, a la comarca del Segrià, la Casa de Vallmanya –o Cal Macià– acaba de ser declarada bé cultural d’interès nacional (BCIN), un reconeixement que des de la plataforma han rebut amb una certa satisfacció –feia anys que el reclamaven–, però que “no suposa, en cap cas, una garantia per a la salvació de l’immoble”, explica a Xarxanet el Ferran Dalmau, portaveu de #SalvemCasaVallmanya. 

La declaració de BCIN és la màxima categoria de protecció prevista per la legislació del patrimoni cultural de Catalunya. Tanmateix, en el cas de la Casa de Vallmanya –que ja havia estat declarada bé cultural d’interès local (BCIL)–, no deixa de ser un capítol més d’una història de deixadesa i de menysteniment d’aquest patrimoni del país per part de les seves administracions. “Salvar la casa és una qüestió de voluntat política de les administracions, que sempre ha sigut escassa”, diu Dalmau. 

Sigui com sigui, la recent declaració com a BCIN posa a l’abast de la Generalitat i l’Ajuntament unes eines que abans no tenia per actuar i preservar la finca, com la possibilitat d’expropiar-la. De fet, aquesta opció és la que defensa des del principi la plataforma com l’única solució al que qualifica de “un carreró sense sortida”.

Un valor històric que va més enllà de Macià

La Casa de Vallmanya, com recull amb detall el llibre ‘Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià’, del qual n’és coautor el Ferran Dalmau, té un valor històric molt important que, fins i tot, supera la figura del que va ser primer president i restaurador de la Generalitat moderna. 

Amb tot, és evident que el fet que fou la residència familiar del president Macià, heretada per la seva dona, Eugènia Lamarca, i que actualment sigui l’últim patrimoni que queda en peu vinculat a la família, ja li atorga un pes històric molt rellevant. 

A la casa, Macià hi va dur a terme una remarcable activitat política i va ser escenari de la presa de decisions importants per part del dirigent polític, així com de reunions transcendents. En aquest sentit, alguns historiadors l’han anomenat ‘el Camp David català’, fent l’analogia amb la residència de camp dels presidents dels Estats Units. 

Així i tot, la importància de la Casa de Vallmanya també es pot justificar amb altres fets importants que van tenir la finca com a protagonista. Per exemple, cita Dalmau, la portada d’aigua del canal de Catalunya i Aragó fins a la finca, i per extensió, fins al conjunt de terres occidentals catalanes, fruit d’una negociació entre el mateix Macià i el rei Alfons XIII. “Si avui a Alcarràs els pagesos reguen, entre altres coses, és gràcies al fet que Macià va portar-hi l’aigua, fet que també va ser rellevant en la transformació en el camp agrícola català que es va produir entre finals del segle XIX i principis del XX”.

Un altre episodi històric que es pot vincular a Vallmanya –i també a poblacions de la zona com Gimenells o Pla de la Font–, destaca Dalmau, és que va ser part de l’anomenat pla de desenvolupament que va plantejar el règim franquista, i que va consistir a portar colons del sud d’Espanya i construir-hi poblacions a imitació dels pobles d’Andalusia en una zona que estava molt poc poblada. “Sempre hem pensat que Vallmanya seria un lloc fantàstic per explicar aquesta història de colonització de les terres d’aquesta part occidental de Catalunya”, expressa el portaveu de #SalvemCasaVallmanya. 

Una altra mostra del seu valor històric per a Catalunya és que el règim franquista va convertir la casa en un prostíbul, en bona part, per tot el que havia representat i perquè havia pertanyut al president Macià. “Tot i que la figura de Macià és central pel que fa al valor de la finca, hi ha una llarga llista de fets històrics que avalen la rellevància històrica de la Casa de Vallmanya”, assegura Dalmau. 

Deixadesa de les administracions per evitar un col·lapse imminent 

Aquest valor patrimonial i històric de la Casa de Vallmanya contrasta amb la decadència de la finca, que actualment viu un procés de degradació molt avançat que pot ser irreversible si ningú hi posa remei. I el temps no espera. Ensorrats ja els annexos de la casa, ja només queda en peu la part principal, que presenta un gran esvoranc que afecta prop de la meitat de la teulada. A més, les pluges de l’últim any no han fet més que empitjorar la delicada situació de Cal Macià i accelerar la seva degradació.

“Tothom sap que les cases cauen per la teulada, per això entenem que la Casa de Vallmanya es troba gairebé en un punt de no retorn que amenaça la ruïna imminent; no sabem quan passarà, però sí que tenim clar que aquest moment és cada cop més proper”, lamenta Dalmau. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de #SalvemCasaVallmanya (@salvemcalmacia)

Des de la plataforma cívica no esperaven arribar fins a aquest extrem, i més després que l’any passat la Generalitat, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Alcarràs signessin un acord per comprar la casa, que actualment pertany a un pagès local, qui no ha mostrat mai gens d’interès a vendre la finca ni invertir en la seva rehabilitació. Així, segons Dalmau, “les administracions van anunciar aquest acord sense haver procedit mai a tenir una simple conversa amb el propietari sobre la compra de la casa”.

Transcorregut un any des de l’anunci del compromís de comprar la casa, tot continua igual. No només no s’ha procedit a l’adquisició de la finca, sinó que tampoc s’ha sancionat mai el propietari per l’estat d’abandonament en què manté Cal Macià, tot i els requeriments de l’Ajuntament que l’instaven, en terminis molt ajustats, a instal·lar una tanca, una lona protectora i a presentar un pla d’apuntalament i rehabilitació, entre altres. El consistori, a més, li va comunicar que, en cas que no seguís les indicacions, executaria aquestes mesures de manera subsidiària. 

Res d’això ha passat. L’Ajuntament justifica la seva inacció perquè entén que el propietari hauria d’abonar els costos de l’obra abans que el consistori apliqui les mesures de preservació, un requisit que neguen des de #SalvemCasaVallmanya i consideren “absurd i un autèntic contrasentit”, atès que és evident que el propietari no està disposat a fer aquestes obres i es veu en una posició de força perquè no ha rebut cap mena de sanció en tot aquest temps. 

“Segons el nostre parer, aquesta és una més de les excuses eternes de l’Ajuntament per tal de demorar la seva actuació i no haver de sancionar el propietari; per tant, ens trobem en una situació de bloqueig perquè el consistori no vol exercir la seva potestat”, assegura Dalmau, qui expressa sense embuts que des de la plataforma se senten “profundament enganyats” per les administracions, atès que “no han fet el que tocava quan ha arribat el moment i han demostrat que l’acord que van signar no era res més que un brindis al sol”. 

El resultat de tot plegat és que l’edifici es troba en un carreró sense sortida, en un estat ruïnós i amb un risc d’esfondrament que és cada cop més gran. Arribats a aquest punt, des de #SalvemCasaVallmanya insisteixen que l’única solució possible passa per l’expropiació immediata i la implementació d’un pla integral de restauració i dinamització per salvar l’edifici. 

Per al futur, la plataforma creu que Cal Macià s’hauria de museïtzar i adequar per ser un espai de memòria que es dediqui, de manera central, a recordar i divulgar la figura de Francesc Macià i la seva vinculació amb les terres de Ponent, així com altres episodis històrics vinculats a la revolució agrària i el camp català. Primer, però, cal salvar-la de la ruïna. “En un país normal, evidentment, mai hauríem arribat a la situació en què estem”, sentencia el Ferran Dalmau.