Jordi Albornà: “Si no canvia res, aviat hi haurà dones al Ball de Diables de l’Arboç”

El Ball de Diables de l’Arboç és una entitat cultural tradicional catalana que va néixer a principis del segle XIX. Durant més de 178 anys han estat no només celebrant i cremant, també organitzant diferents tipus d’esdeveniments a l’Arboç i a altres pobles i ciutats.

Jordi Albornà és membre de la junta del ball, però també s’encarrega de la secció infantil i l’artística. Actualment no només actuen, també formen i informen, són referència i han ajudat a formar noves entitats.

"No t’adones de com és d’important ser part d’una entitat com la nostra."

Com una entitat que promou la cultura catalana ha pogut sobreviure la censura durant més d’un segle?

Tenim una primera referència al 1846, però suposem que ja hi havia diables perquè era una compra per renovar el vestuari. Tret dels períodes de guerra, del 1936 al 1939, la colla ha estat actuant ininterrompudament. Durant aquella època que sí tenim més registres, a diables hi havia persones sense molts recursos, molta gent vinguda d’arreu d’Espanya que fugia...

Mi Salvador, per exemple, és un personatge mític de l’entitat i era del sud. Hi havia moltíssim interès per integrar-se. Hi ha documentació on es diu, textualment “els diables reciten parlaments picants o pujats de to”. D’aquesta manera, es va aconseguir esquivar la censura igual que ho van fer Lluís Llach i altres persones de l’època.  

Com és per a vosaltres saber que formeu part d’una entitat cultural històrica? 

Potser per haver-ho viscut tota la vida, no t’adones de com és d’important ser part d’una entitat com la nostra. A mesura que et vas fent gran, veus aquesta responsabilitat. Quan entra jovent nou, per sort hi ha moltíssima gent que vol formar part de la nostra entitat, intentem ajudar-los i també formar-los. Inculcar què fem i per què ho fem. 

També és cert que el vocabulari que fem servir és molt concret. Per exemple, nosaltres no tenim forques perquè tenim masses. Nosaltres no petem carretilles, nosaltres tirem carretilles. No toquem tabals, toquem timbals, no tenim forca grossa perquè tenim ceptrot. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Ball de diables de l'Arboç (@balldediablesdelarboc)

Actualment el Ball de Diables de l’Arboç no accepta dones. No t’agradaria veure la teva filla ballant amb el ceptrot? 

És un tema del qual se’n parla, cada vegada més. Ara que és més inquieta, em demana de sortir: ella vol. Nosaltres, i jo mateix, l’any 2002 amb l’entitat infantil ja vam plantejar acceptar nens i nenes i el resultat va ser catastròfic. Hem continuat treballant i parlant sobre el tema sense crit ni soroll. 

Pot semblar estrany, però el fet que algunes entitats o col·lectius hagin sigut, de cop, tan bel·ligerants, ha fet més mal que bé. Això que pot semblar una ximpleria, polaritza les posicions. 

També s’ha votat en assemblea?

Sí, i va ser meitat i meitat. Però pensa que fa quinze anys el 10% de socis que acceptaven dones i el 90% no en volien. És molt important que hi hagi aquest resultat, perquè potser el següent és el definitiu. 

Fer votacions, i més votacions, i més votacions... Fins que surti que sí, només per voler que surti que sí, no té cap sentit. L’any que ve t’asseguro que no hi haurà dones a l’Arboç, d’aquí dos no puc dir que no, d’aquí cinc no ho sé... Si no canvia res, aviat hi haurà dones al Ball de Diables de l’Arboç. 

"Jo formo part d’una època de canvis, i són frenètics."

Han nascut colles de foc on només ballen dones. Què en penseu? 

És el discurs fàcil, i de retruc també genera l’efecte que parlàvem abans. Jo no m’hi puc posar que si als a Mataró fan això o allò altre. Hem de fer el que és nostre, hem d’estar contents, orgullosos i segur que elles també ho estan i ho continuaran estant. 

No ens preocupa. Segurament la mateixa gent que critica el Ball de Diables de l’Arboç perquè no hi ha dones, se senten orgullosos del fet que hi hagi una colla exclusivament de dones. Tenim prou feina amb nosaltres mateixos com per a pensar en altres. 

Formes part d’un moviment de canvi que vol fer història dins d’una entitat històrica?

No m’agradaria dir-ho així. Jo formo part d’una època de canvis, i són frenètics. El Ball de Diables de l’Arboç ha tingut canvis sempre, abans i després de la dictadura. Els vestits d’abans de la guerra ja eren diferents dels de després, per exemple. 

L'any 1946 van decidir pintar els vestits, que encara els conservem. Això, que pot semblar petit, també forma part del canvi de l’entitat malgrat som un ball de diables tradicional. 

Hi ha gran varietat d’estils de ball, què ha passat amb Barcelona ciutat?

A Barcelona ara fa un mes s’ha presentat el Ball de Diables de Barcelona. Sembla una ximpleria, però això comporta una sèrie de coses: una forma de ballar, uns personatges, una formació, etc. A Barcelona han recuperat, perquè penso que han trobat documentació, i així s’ha fet. 

Hi ha certa distància entre estil tradicional i no tradicional, penses que hi ha prou treball en xarxa entre entitats?

Aquest cap de setmana he sigut jurat d’un concurs, juntament amb altres membres d’altres entitats que tenen altres estils. Els punts de mira són diferents. Quan em miro un ball de diables, me’l miro tradicional. Les colles més noves, com Montmeló o Montornès, no tenen la mateixa manera de fer i tenen un altre punt de vista.  

Part de les noves colles han inventat moltes coses. A l’Arboç no hi ha caixes, no hi ha gralles. En canvi, altres poblacions treuen pit i ho diuen amb un gran orgull. Tot és diferent, i aquesta és la màgia. Si tu tens un llibre que diu que això era així, pots triar si fer com era o inventar i formar-se amb la gent més propera.

Vosaltres sou referència, us han demanat ajuda per formar noves entitats?

Als anys vuitanta, quan hi va haver tota la febrada de creació de balls de diables, vam fer la primera trobada nacional diables. L’any 1981 hi havia unes 12 colles, vuit anys després a Sabadell es va celebrar la vuitena edició i ja hi havia censades 400 colles. 

Després de l’any 1981 o 1982, es van voler recuperar moltes colles. Més al voltant de les poblacions on ja hi havia tradició, però també en altres punts. Evidentment, nosaltres vam ajudar moltes colles i és un orgull.