Josep M. Aragay: "La música és una eina poderosa que ens connecta amb les emocions"

Per començar, ens podries fer cinc cèntims del projecte Basket Beat?

Som una entitat que genera espais educatius a través de fer música en grup i pilotes de bàsquet. Els objectius són fomentar la trobada entre persones, desenvolupar el pensament crític i incomodar, molestar i acompanyar les institucions, però aquesta és la versió oficial.

Hi ha versió no oficial?

Per a nosaltres Basket Beat consisteix a treballar-nos com a educadores, una mirada política, de mirar-nos a nosaltres mateixos i de com mirem als altres i als territoris des d’on ens truquen.

A vegades ens fan pensar que la problemàtica social pertany a certs col·lectius i no és així, la problemàtica social ens pertany a tothom, la fem plegats i hem de ser capaços de portar a terme una cultura democràtica, ètica, col·lectiva i dinàmica. Cada vegada més, el projecte té a veure amb el treball que ens fem a nosaltres mateixos i no tant la intervenció que fem.

Quines activitats desenvolupeu?

Tenim tres àrees fonamentals. La primera són els projectes educatius, és a dir, anar a un lloc, fer un cercle, una pilota per a cadascú i generar aquest espai de treball i creixement. Estem parlant d’uns 30 tallers a la setmana, i d’aquests, 20 són anuals, és a dir, comencen a l’octubre i acaben al juny. Treballem en projectes de ciutat, amb instituts, ajuntaments, centres penitenciaris, etc..

La segona àrea és la de recerca i formació. Després de 10 anys treballant no podem deixar de banda la reflexió sobre el què fem. Publiquem articles, algun llibre i participem en congressos.

I la tercera àrea és l’Orquestra.

Orquestra pròpia?

Sí, sí, la meitat dels components són educadors/es i l’altra meitat són persones que han participat en processos de Basket Beat i que ara entren en un format professional on es trenca la relació educador/educat i on tothom és igual. Estem dins del circuit cultural català, ens programen al Kursaal de Manresa, al Mercat de la Música Viva de Vic, al Mercat de les flors,..

En la vostra metodologia, trobem dos pilars definitoris, la música en grup i les pilotes de bàsquet. Com va sorgir aquesta idea?

L’any 2009 treballava en una entitat al casc antic de Barcelona on el nostre repte era que el jovent participés d’una activitat cultural i que això servís per aprendre, però no ens en sortíem. Ens costava molt que els i les joves es vinculessin. I vam pensar, anem a fer un projecte a través de la pilota de bàsquet i almenys atraurem l’atenció del jovent vinculat a aquest esport.

I com va funcionar?

Vam començar dirigint-nos a equips de bàsquet de joves per fer processos educatius. De mica en mica vam veure que la metodologia que estàvem creant era útil per a tot tipus de col·lectius. A l’actualitat ens truquen persones amb diversitat funcional, de la presó, equips de bàsquet, d’escoles i instituts, empreses per fer tallers de teambuilding, és un projecte obert a tothom.

Coneixeu projectes similars?

La veritat és que no. Hi ha músics i escoles musicals que utilitzen la pilota de bàsquet per fer música. No és una cosa que m’hagi inventat jo. Ara bé, aquesta sistematització de com fer música en grup i amb pilotes de bàsquet, que ens permet a la vegada educar i aprendre habilitats de vida sí que és innovadora i no coneixem altres projectes similars al món.  

Des del teu punt de vista, què creus que pot oferir la música als col·lectius més vulnerables?

Nosaltres pensem que la transformació es dona per coses que no tenen a veure amb la música. Però, la música és una eina poderosa perquè és un llenguatge preverbal que ens connecta amb les emocions i amb una part molt interna. A més, la música passa aquí i ara, si no estàs present, el compàs i la teva oportunitat passa.

La música també representa l’etnicitat, cada col·lectiu porta una música dins seu enregistrada que representa la diferència i la similitud; la corporalitat, treballar des del cos també és una porta d’entrada a les emocions, i la col·lectivitat.

Sempre de manera col·lectiva?

Nosaltres fem música en grup, no l’entenem en parella, en trios o individual. Aquesta col·lectivitat et permet entendre moltes coses que vius en el dia a dia. L’experiència de tocar el violí sol no és la mateixa que tocar-lo amb trenta persones.

La veritat és que la música ho permet treballar tot. Nosaltres volem que la gent cregui en si mateixa, reconegui les seves potencialitats i sigui més crítica però qualsevol temàtica es pot tractar amb la nostra metodologia. La gent té una capacitat d’aprendre increïble. En molts casos no ensenyem res, són coses que ja portem a dins però que el sistema ens ha pres com ara mirar a l’altra, escoltar-lo, meravellar-nos del silenci,..

Amb quins problemes us trobeu en el vostre dia a dia?

Potser el que més costa és la relació amb les institucions. Escoles, presons.. tenen unes estructures molt rígides.

En aquests 10 anys de vida, quin ha estat per a tu el moment més emotiu?

Arribar a Sud-Àfrica, a la perifèria, la gent blanca et diu que no pots anar a la comunitat, que són molt perillosos. I adonar-te de la capacitat que tenen els i les joves d’entre 17 i 25 anys per treballar juntes i de la seva capacitat d’esforç.

Aquí nosaltres fem un a taller i a partir dels 45 minuts, sempre hi ha qui es queixa.. a Àfrica, després de 6 hores de treball, no vol marxar ningú i al tercer dia te’ls pots trobar tots cantant. Et poses a plorar i dius, com pot ser que aquest sigui el món considerat ‘xungo’ i pobre... adoro el que estem fent.

Què esperes del futur? Com veus l’entitat d’aquí a 10 anys?

M’imagino un Basket Beat sense mi, perquè crec que la renovació és important, i amb més volum de tallers que ara perquè creixem cada any sense gairebé voler-ho. M’imagino també un Basket Beat capaç de ser el fuster del barri com fins ara, enlloc de l’Ikea. Cada taller s’ha de mimar, si som capaços de mimar cada taller com ho fa el fuster amb el moble que treballa cada setmana, estaré satisfet.