L'escenari de la Fàbrica de Creació Fabra i Coats a Barcelona va brillar el passat 12 de desembre durant la 34a Gala dels Premis Ateneus. El focus de la creativitat es va centrar en el singular projecte 'Kamishibais al Conflent: ponts de paper, paraules i tradicions catalanes' del Casal del Conflent, una mirada a l'autenticitat cultural de la Catalunya Nord. Els kamishibais, petits teatres amb arrels al Japó, atreuen nens i adults amb les seves històries; i a més, en aquest cas, serveixen com a vehicle per transmetre contes i llegendes arrelades en les veus dels ancians del Canigó, el Conflent i la Catalunya Nord.

Entre tots els guardonats, el Casal del Conflent ha rebut en aquesta ocasió el Premi a la Creativitat Artística pel seu projecte, a mig camí entre la tradició japonesa i la catalana. El jurat ha reconegut els seus mèrits per presentar "una proposta original i única: un pont d'unió entre innovació i tradició, entre Occident i Orient, i entre passat i present, contribuint a la recuperació de la tradició oral local en català rossellonès".

Aquests kamishibais, una raresa en català fins al moment, són la culminació d'anys de treball de l'equip liderat per Didier Payré en el Casal del Conflent —una 'associació d'associacions' que pretén reunir totes les plataformes al Conflent que volen preservar i celebrar el seu llegat cultural—. Ell ha estat el cap pensant en el treball de recopilar i adaptar contes i llegendes d'aquesta regió, i presentar-los a través d'un format tan peculiar.

Un pont entre tradició i innovació a la Catalunya Nord

Des del seu establiment en 2012, el Casal del Conflent ha abanderat l'ús de l'idioma i la riquesa cultural catalana, especialment dirigit a les noves generacions. Els kamishibais en català que ara han estat reconeguts en els Premis Ateneus són un dels seus projectes més emblemàtics; s'han erigit en un símbol del seu compromís amb la cultura catalana. Aquests particulars contes, ideats originalment per a les aules, s'han transformat per arribar a més públic i ara també es presenten en forma de llibres: es doblen per la meitat i revelen, al mateix temps, la il·lustració al públic i el text al lector.

L'elecció d'històries s'ha nodrit de la riquesa de les tradicions orals locals; un llegat que busca mantenir vives les històries narrades al costat del foc, incloent-hi expressions populars en català rossellonès. Didier Payré, principal responsable d'aquestes narratives, ha recopilat i adaptat aquests contes i llegendes del Conflent, il·lustrats originalment per Alexandre David; ara, després de la defunció de David, Iris Tubert i Irene Pereira han decidit actualitzar els dibuixos —basats en els escenaris en els quals es produeixen les històries— a través de la utilització de la intel·ligència artificial.

El guardó rebut en els Premis Ateneus no sols celebra la fusió entre l'autenticitat de les tradicions arrelades i la innovació tecnològica, sinó que també brinda una singular finestra per la qual mirar el passat i present de la Catalunya del Nord. Un llegat cultural preservat amb cura, que transcendeix generacions i ara recorre a aquesta tradició japonesa per continuar aixecant ponts entre la història i el futur d'una terra rica en identitat i tradició.

Kamishibais: l'encant del teatre de paper japonès

Els kamishibais, tresor cultural del Japó, són molt més que simples històries contades. Són un viatge màgic a través d'un teatre de paper, un art narratiu que, com a baula entre imatges il·lustrades i paraules, crida l'atenció de qui observa. Es presenta en un petit teatre —un 'butai'— que guarda entre les seves taules l'essència d'un conte; cada làmina il·lustrada és com un llenç en blanc que s'omple amb la narrativa de l'intèrpret, revelant imatges i mons sencers en cada canvi de pàgina i de paper.

El terme kamishibai —la traducció literal del qual s'acosta a 'teatre de paper'— evoca una època en la qual aquests espectacles itinerants eren els preferits de la infància nipona. Especialment entre les dècades de 1930 i 1940, narradors ambulants solien recórrer els barris muntats amb bicicleta, transportant amb si no sols el teatre, sinó també la responsabilitat d'una tradició que va sorgir en els temples budistes del Japó en el segle XII; llavors, els monjos empraven pergamins que barrejaven imatge i text per contar les seves històries.

Cada il·lustració, meticulosament disposada en el seu marc, és retirada del faristol amb una cadència precisa, donant pas a la següent amb el mestratge d'un narrador que dona vida a les escenes. Aquesta combinació d'elements visuals i verbals construeix relats que pretenen teixir un vincle entre el visual i el narratiu, i que avui dia es continuen utilitzant malgrat acabar veient-se relegats a un segon pla per l'arribada de la televisió en els anys cinquanta del segle passat.