Laia Pulido: “Treballem el pensament a través de l'art per reflexionar sobre les problemàtiques actuals”

Després de deixar una feina estable i prendre’s un temps per reflexionar i reinventar-se, la Laia Pulido va decidir llançar-se a una aventura incerta, però apassionant. Com diu la seva frase de capçalera, va “desplegar l’ànima creant”. Més concretament, i juntament amb dos socis, va crear Mangrana, un projecte cooperatiu amb base a Lleida que va néixer amb la voluntat de promoure artistes consolidats i emergents d’arreu del territori català i fa bandera de no posar el lucre al centre.    

Avui, Mangrana és una plataforma digital i una revista –ja han llançat catorze números– que treballa el pensament a través de l’art contemporani. Amb una identitat visual inconfusible, la revista 'Mangrana' parla de temes tan actuals com el feminisme, la intel·ligència artificial o el colonialisme. Coneixem a fons el projecte de la mà de la Laia Pulido.

Com explicaries què és Mangrana a algú que no us conegui?

Per resumir-ho, som una editorial i una plataforma digital cooperativa. Per a nosaltres, el model cooperatiu és important, així com el fet de treballar sense afany de lucre. Pensem que avui aquesta és una eina molt potent en l’àmbit empresarial per poder dur a terme les accions necessàries i impulsar aquest canvi que, des del nostre punt de vista, tots desitgem: un espai millor on viure. Per tant, ens agrada molt dir que som una cooperativa sense ànim de lucre.

Ja heu publicat catorze números de la revista 'Mangrana'.

Som una revista trimestral sobre cultura contemporània. Vam néixer amb la idea de connectar territoris, és a dir, que allò que estava passant arreu dels Països Catalans arribi a Lleida, i viceversa. Així mateix, allò que està passant fora dels centres urbans. Per això som 'Mangrana', amb ena, i no Magrana: perquè reivindiquem la descentralització, tant lingüística com del territori. Amb tot, ens hem acabat convertint en una revista de pensament a través de l’art. O dit d’una altra manera, el que fem és treballar el pensament a través de l’art contemporani per reflexionar sobre les problemàtiques actuals. 

Al cap i a la fi, l’art és una eina molt poderosa per generar de pensament. 

L’art ha anat mutant des d’una funció més estètica cap a una funció molt més social i filosòfica. Nosaltres, pel fet d’obrir-nos a aquest context artístic català, el que fem és reflexionar sobre les principals problemàtiques que ens travessen avui. En aquest sentit, l’art contemporani té aquesta capacitat de posicionar i interpel·lar el lector o el visitant.

Si mirem enrere, com va sorgir el projecte?

Entre altres coses, per necessitat. Vam néixer en un context de pandèmia, en un moment en què estàvem mal remunerats. Jo soc una de les sòcies principals i a l’època de la crisi financera havia deixat la feina que tenia en una productora audiovisual perquè tenia ganes de reinventar-me. El segon soci és el meu tiet, el Josep Pulido, que és un artista visual molt reconegut, que ha guanyat premis en l’àmbit internacional. I tots dos teníem certes dificultats. Avui, jo escric i col·laboro amb mitjans de comunicació i em dedico a allò que m’agrada. La realitat és que, en àmbits com el periodístic i artístic, si no fas un pas més enllà, l’habitual és que estiguis mal pagat.

Entre diverses persones, us vau decidir a fer aquest pas amb la cooperativa.

En el meu cas, va ser important cursar un màster en direcció i administració d’empreses, que vaig fer mentre encara treballava com a productora audiovisual. Cursant el màster, em vaig adonar que l’empresa tradicional no hauria de ser el model predominant. Potser hauria de ser una alternativa, però mai la norma. Bàsicament, per l’excedent i l’excés. Tots sabem que el capitalisme neix gràcies a l’acumulació primitiva de capital i, en conseqüència, es fonamenta en desigualtats. I això mai beneficia les persones.

Heu predicat amb l’exemple.

Quan ens vam plantejar què volíem fer i des d’on ho volíem fer, teníem molt clar que no havia de ser des de l’àmbit empresarial tradicional i l’afany de lucre. I avui podem dir, i ens fa molta il·lusió, que hem remunerat absolutament totes les col·laboracions. Des de la meva posició de directiva, per a mi era molt important. 

Malauradament, és una posició força inaudita en sectors com l’artístic o el periodístic.

Penso que aquests nous referents de dones que han de sorgir tenim una responsabilitat afegida. Per contra, després miro les notícies i em poso les mans al cap quan la dona que presideix la Comissió Europea promou una ingent despesa armamentística. Es tracta de poder demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses. Mangrana, d’alguna manera, neix per ocupar aquest espai. 

La precarietat en aquests sectors és un mal endèmic.

De fet, per a la portada de l’últim número de la revista, que hem titulat ‘Feminisme o patriarcat’, vam contractar la Sonia Alins, una artista lleidatana molt reconeguda a nivell internacional que és amiga nostra, i quan li vaig dir que li pagàvem la portada, ens va dir que ho anava a fer gratis. I no pot ser, perquè si no, mai no arribarem a professionalitzar el sector. A mi m’encanta escriure, però que m’encanti no vol dir que no m’esforci per fer-ho. Si no ens posem en valor nosaltres mateixes, qui ho farà?

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Mangrana (@revistamangrana)

Així, a Catalunya no sabem valorar els nostres artistes?

Penso que a Catalunya vivim un moment dolç en molts aspectes. El feminisme, per exemple, sembla que comença a ser una realitat que anys enrere no hi era, i penso que en aquest àmbit som un territori capdavanter. Per contra, en l’àmbit de les arts encara ens tanquem i ens limitem a una elit. És a dir, l’art no està en el nostre dia a dia. A nosaltres ens costa molt vendre la revista i, molt sovint, el primer que em pregunten és si la regalem. 

Això no passa tant en països del nostre entorn, com França.

A altres països la cultura està molt més valorada i integrada que aquí, tenim molt de camí a recórrer en aquest sentit. Encara som massa dependents de les elits. Aquí a Lleida tenim la Fundació Sorigué, que mou molts diners i tria uns artistes determinats que no surtin del seu discurs, perquè té uns interessos. El que hem d’aconseguir és desvincular l’interès de la creació artística. 

Us heu arribat a sentir una mica soles en aquest sentit?

D’alguna manera, ens veiem com una resistència cultural, sobretot en l’àmbit del paper. Amb tot, tinc la sensació que totes estem competint per un espai d’atenció, que no és fàcil d’assolir. Avui, estem totes molt bolcades en els nostres telèfons mòbils i en les xarxes socials, que no deixen de ser espais buits de veritat i d’autenticitat. I estem nosaltres, que diem, intenteu agafar una revista i llegiu. 

Teniu molta cura de la part visual de la revista.

Vam plantejar la revista perquè fos una experiència en si mateixa, no només un espai de lectura. Tenim la sort que un dels nostres socis principals és artista visual i això fa que la revista sigui molt potent en aquest sentit. Estem molt contentes del resultat, perquè hi ha molta feina al darrere i tot està molt pensat. És a dir, la portada i la contraportada no són una casualitat, tot té un perquè, i seria impossible fer-ho si no treballéssim a foc lent. No pot ser d’una altra manera, perquè no seria Mangrana. 

També reivindiques la cura editorial.

Jo no vinc del sector editorial i no m’he format en aquest àmbit. Quan vam començar, comptavem amb un coeditor, perquè tenia clar que no em podia embarcar en aquest projecte sense tenir un suport. Al cap d’un temps, aquesta persona va haver de marxar i abans de fer-ho, em va dir que estava preparada i que només calia que em reafirmés. Em va costar, perquè no deixava de sentir-me una outsider, per això comptar amb aquest reconeixement per part d’un professional em va donar molta confiança per afrontar el repte. 

"L’art ha anat mutant des d’una funció més estètica cap a una funció molt més social i filosòfica".

Quina mena d’editora ets?

Això que et comentava ha fet que m’ho miri tot amb lupa i em pregunti a mi mateixa si soc una bona editora. I he arribat a una sèrie de conclusions que tenen a veure amb la importància cabdal del tracte amb les persones. Jo vaig estar col·laborant amb mitjans i sovint em trobava que m’havien modificat coses dels meus articles sense ni tan sols comentar-m’ho. Penso que això és massa agressiu, les coses sempre s’han de parlar. 

Per tant, el meu plantejament va ser: com m’agradaria a mi que m’editessin els textos? A partir d’aquí, he generat una línia editorial i una manera de treballar que em funciona i de la qual estic molt satisfeta. A més, gairebé totes les col·laboradores són dones i ens entenem bé. I no estic dient que no s’ha de tocar res dels textos, sinó de parlar les coses. 

Què ha de tenir una peça per ser ‘mangranera’?

Bàsicament, ha de ser trencadora. Per exemple, a nivell visual, la portada que ens va fer la Sonia Alins era perfecta, però vam creure que no era prou ‘mangranera’. Vam parlar amb ella per demanar-li si podia contrastar colors, perquè necessitàvem més fortor. Potser és aquesta fortor, aquest pas més enllà, el que ens diferencia de la resta. No volem que ningú es quedi a mitges ni s’expressi amb la boca petita, no volem limitacions ni línies vermelles. Amb tot, jo sempre tinc molta cura d’alguns aspectes que considero essencials, com que no es menystingui cap col·lectiu, per exemple. 

Com seleccioneu els temes dels quals voleu parlar?

Estem en un moment en què sabem que hi ha temàtiques que funcionen millor que altres. Ara, per exemple, és el moment del feminisme, i amb aquest últim número estem esgotant exemplars a algunes llibreries, cosa que no passa sovint. Per tant, tenint clar que hi ha temes que per a nosaltres són importants i en volem parlar, també estem amatents a espais que la gent vol escoltar i llegir, i que s’han d’atendre. Estem buscant aquest equilibri i estar sempre molt atentes a l’actualitat.  

El camí que us ha dut on sou ara no haurà estat exempt de dificultats.

Mai és fàcil, tampoc ho és ara. La nostra primera dificultat va ser econòmica. A l’inici, cap de nosaltres tenia capital per invertir en el projecte. Ben aviat, vam rebre el Premi l'OESST a la millor iniciativa cooperativista de Ponent, valorat en tres mil euros. Això ens va ajudar, més que econòmicament, en el sentit de reafirmar-nos en què estàvem en el bon camí. 

Necessitàveu més de tres mil euros.

Evidentment, en necessitàvem trenta mil. Una de les claus va ser que ens vam enxarxar de seguida i quan et comences a moure en xarxa, tot és més fàcil i tens accés a coses que són impossibles d’assolir individualment. Vam accedir a un préstec participatiu de la Fundació Seira, sense el qual no hauríem pogut tirar endavant perquè no teníem manera d’aconseguir un crèdit tradicional. La fundació també ens va acompanyar en altres aspectes, no només econòmicament, i tenim la sort que encara podem comptar amb aquest acompanyament. També vam rebre finançament a través d’una campanya de micromecentage i de familiars i amics.

Com t’imagines Mangrana en el futur?

No t’ho sabria dir, és tot tan complicat i estan passant coses tan devastadores que no sé com m’imagino el món d’aquí a uns anys. Malgrat que a Catalunya sembla que estem en una mena de bombolla, estem en un moment i un espai molt destructiu. És bastant dur veure cap a on va el món. Si superem la crisi ecològica i ambiental, i l’ascens del feixisme i de personatges com Trump, Putin o Musk, la meva aspiració és convertir-nos en una escola de pensament. M’agradaria moltíssim.