Com sorgeix la idea de fer aquest espectacle?

Vaig rebre una trucada de la Federació d’Ateneus proposant-me com veuria agafar cançons de la Nova Cançó (la cançó protesta), fer arranjaments per A Grup Vocal -que ja coneixien- i muntar un espectacle al voltant d’aquelles cançons més emblemàtiques. Investigant, me n’he adonat que, a banda que són cançons que fa molt de temps que estan escrites, a dia d’avui tenen més vigència que mai. I la pregunta que ens fèiem tots era... per què?

I quina resposta vau trobar?

Que igual res ha canviat, i que tot era una il·lusió.

Els components d’A Grup Vocal són molt joves. Alguns han afirmat que moltes de les cançons no les coneixien. Com has aconseguit que transmetin la força d’uns himnes que no havien sentit mai?

Amb cada cançó hem fet un treball de veure quan va ser escrita, què explica, i després també ens hem intentat posar tots en una situació més actual que ells puguin sentir com a seva, i que s’imaginin en el dia d’avui què significaria aquesta cançó. Això, i el treball amb els arranjaments (respectant la melodia però donant una visió nova), fa que a cada cantant senti coses quan interpreta que nosaltres desconeixem. Amb això, el públic ja sent una empatia.

A la gent li agrada veure el conjunt, i anar veient despuntar aquesta persona o aquesta altra

A Grup Vocal és un conjunt format per 9 nois i noies joves on observem lideratges diferents a cada cançó. Això està buscat?

Jo sempre he dit que no som una coral, som un grup vocal on, en general, tots som bons solistes, i tots ho som per algunes coses en concret. Per estil, hi ha detalls que queden millor a un o a un altre. Portem sis anys junts, hem fet mil coses, i la proposta era que fos una mica variat, però que a la vegada intentant donar aquelles coses que pensava que li quedarien bé a un cantant o a un altre o a un duet, és a dir, qui funciona, qui connecta de mirades amb la gent, i hem intentat repartir-ho una mica. No és que hagi estat una cosa equitativa, jo simplement anava pensant què era el més adequat, i al final ha quedat bastant repartit. I a la gent també li agrada veure el conjunt, i anar veient despuntar aquesta persona o aquesta altra.

Volia que el públic tingués la sensació d’estar escoltant aquella versió que recorda

Les cançons que interpreteu tenen en el seu origen cantautors individuals. Com es trasllada això a un grup?

El meu secret, que no és res de nou, és escoltar la versió original, treure la melodia de la veu, amb la complexitat que he hagut d’escoltar diverses versions per veure quina rítmica era la que s’adequava més, com variaven... Ells han tingut molta feina per intentar mantenir ritmes naturals de la veu i això ha complicat molt la feina. I no eren ritmes gaire fàcils, hi havia coses amb accents molt creuats, coses que no semblen naturals, però he volgut mantenir això perquè volia que el públic tingués la sensació d’estar escoltant aquella versió que recorda.

I aleshores?

Amb aquesta melodia, he intentat treballar i reharmonitzar. Allà on hi havia un acord, jo he trobat un altre que funcionava. I un cop tenia l’harmonia i aquesta melodia, construeixo les veus. Faig un cànon, diferents veus, un moment solista. Òbviament una cançó com La Gallineta era molt complexa per arranjar veus, aleshores el que vàrem fer va ser jugar amb els canvis de to. Habitualment, hi ha una progressió de canvi de to típica per la gallineta que és el que fa Lluís Llach, però jo quan arriba el moment de canviar de to, me’n vaig a un altre que la gent no s’espera. Igual no tothom se n’ha adonat, però hi ha una cosa estranya nova que a la gent li fa estar alerta. I aquest és el secret: no voler fer grans canvis, perquè la música és tant bona que tampoc els necessita. Simplement petits retocs per ajustar-ho a un grup vocal, per donar-hi un color d’harmonia nova més moderna...

Tot el repertori musical del concert gira al voltant de la Nova Cançó. I, de sobte, ens trobem una cançó de Txarango enmig. Com és?

Hi havia un bloc dins el concert que el titulava ‘Votarem’, i una de les cançons referents per mi d’aquest moment que vàrem viure ja fa un any, va ser la cançó de Txarango. Que sortissin tants artistes per fer una cançó no per treure un rèdit de músic, sinó per animar la gent a què anessin a votar, a defensar els col·legis, a que estiguessin allà. I creia que hi havia de ser. La cançó explica que no hem de ser derrotistes, hem de ser constructius, i la cançó ve a mirar-nos i a dir: anem junts cap a algun lloc. És l’esperit que volia traslladar, a banda del moment “què volen aquesta gent”, que fa referència a moments més durs.

Efectivament, la gent hi connecta, però també ho fa amb una cançó especialment composada per l’espectacle, ‘Octubre 17’.

Sí, jo fa cinc anys que dic que volia fer música original i no arranjar més. Jo m’he dedicat molt a fer teatre musical, música per pel·lícules, i és la meva passió. Arranjar m’agrada com donar-li la volta a les coses, però no era la meva principal via i, des de fa uns anys, cada dia m’hi trobo més. De fet, m’han arribat a demanar arranjaments per Rocío Jurado, i alguna altra més bèstia que encara no puc dir. En el cas d’Octubre, al sortir d’una reunió, la Lali Barenys em va donar una cançó escrita que va ser el punt de partida d’un diàleg per whatsapp on li anava enviant idees i vàrem acabar reformulant la cançó gràcies també a què ella va estar en tot moment oberta a modificar-la i a donar-me el que jo buscava: una tornada, repetir això i allò, canviar parts concretes...

Vaig proposar titular [Octubre 17] ‘Octubre 17’, i molta gent m’ha dit després que s’hauria d’haver anomenat ‘Guanyarem la llibertat’

El resultat final és que el públic s’aixeca quan sona la cançó

Sí, hem anat a buscar una melodia repetitiva perquè la gent s’aixequi i un missatge molt contundent que és que no baixarem la guàrdia, guanyarem la llibertat. Jo vaig proposar titular-la ‘Octubre 17’, i molta gent m’ha dit després que s’hauria d’haver titulat ‘Guanyarem la llibertat’. Tant li fa al final, la gent parla del ‘T’estimo de Lluís Llach’ quan el nom real de la cançó és ‘Amor Particular’.

Al final del concert, acabeu amb un himne que és veritablement un himne. Com és que heu triat la versió popular antiga de l’Himne d’Els Segadors, ‘Catalunya Comtat Gran’?

Mira, jo vaig fer tot un treball de recerca gràcies al Jaume Martínez (el guitarrista del Ramon Muntaner), que em va obrir casa seva i em va desplegar llibres i partitures. Li vaig dir que estava pensant en Els Segadors, però que tampoc em venia molt de gust fer-los perquè es converteix en un moment de final de concert que no ve a ser un concert. I aleshores em va proposar el ‘Catalunya Comtat Gran’. La vam estar escoltant, i la vaig trobar meravellosa, desgarradora. La lletra ens arriba mitjançant el boca-orella des de 1640. I... crides com “llibertat presos polítics” o “l’Audiència Nacional”... jo pensava, no pot ser, m’estan enganyant, no he triat la font adequada; però sí, sí, la cançó ja s’expressava en aquests termes. Em sap greu perquè és molt llarga i vaig haver de retallar algunes parts, però és molt interessant. Del resultat n’estic molt orgullós. No era la cançó que havia de finalitzar el concert, però un cop la vaig fer, sense ser-ne conscient vaig tenir molt clar que aquesta era la que havia de cloure l’espectacle.

Posteriorment, hi ha els visos, dels quals no en parlarem per no revelar el secret, oi?

Sí, m’agrada deixar-los com a sorpresa!

Com a responsable del conjunt, cap on va A Grup Vocal?

[Riu] No sé com dir-ho, però cap a l’excés de feina! Ara anem al Teatre Condal al desembre amb un musical familiar que he compost que es diu ‘Artaban la llegenda del quart Rei Mag’. M’agrada explicar aquestes coses curioses diferents que m’apassionen. Aquest mes de setembre hem fet mitja dotzena de concerts de l’espectacle ‘Zenit’, i avui estem estrenant ‘Octubre’, i no pararem! És molta feina, els dies que tenim assignats a l’assaig tenim una actuació, suposo que cap al novembre ens podrem relaxar una miqueta, però el grup està que no para!

Hi ha bona sintonia al grup?

Si hi ha feina, hi ha bona sintonia. Si no fos així, ens estaríem tirant els plats pel cap. Però com que tenim tanta feina, ens estimem molt. L’altre dia vàrem fer una actuació a Seròs molt tard, i vam aconseguir que ens deixessin quedar-nos a dormir a les Festes Majors del municipi. Sense caure en l’obvietat, hem acabat esdevenint una família perquè hem passat moltes coses junts, i tenim coses conjuntes a recordar i a cuidar-nos. I la imatge d’avui de veure’ls saludar dalt de l’escenari cansats després de disset cançons tant potents com aquestes, em fan sentir molt orgullós d’ells i amb ganes de fer moltes més coses. De fet, per l’abril tenia un projecte nou previst, però amb tanta feina haurem d’esperar a l’any que ve per fer-lo!