Oriol Escursell: “El vincle amb cada poble i les relacions humanes són clau en l’èxit de Nilak”

L’Oriol Escursell explicava en una entrevista amb les companyes del pòdcast ‘Focus’ que Nilak significa iceberg en inuit i que van triar aquest nom perquè la imatge que evoca —“grans masses de gel que es desprenen del continent i viatgen a la deriva fins que es fonen”— simbolitzava molt bé el sentit del projecte que han creat.

I és veritat, perquè Nilak és avui un espai itinerant i efímer que porta les arts escèniques —amb especial protagonisme per al circ— a municipis de comarques que no tenen un teatre públic. D’aleshores ençà, en cinc anys de camí, el projecte ha cosit complicitats amb el teixit associatiu i el veïnat per allà on ha passat. L’última parada ha estat a Horta de Sant Joan (Terra Alta), entre el 3 i el 12 d’octubre, on ha muntat la seva carpa per omplir el buit cultural que les institucions no han abordat. 

Aquesta tasca ha estat reconeguda amb premis com el Lluís Carulla, el 2020, clau per arrencar el projecte; o més recentment, el 2024, el Premi Nacional de Cultura. En aquesta conversa, l’Oriol Escursell, un dels impulsors i membres del projecte, repassa els inicis de Nilak, com s’ha perfilat el model o el paper clau que tenen les relacions humanes per transformar, almenys durant uns dies, el dia a dia d’un poble.

Què és el projecte Nilak?

Nilak és un teatre itinerant que porta una programació i un equipament cultural allà on no n’hi ha. Ens desplacem a municipis i comarques sense teatre públic —com ho faria un bibliobús, per exemple— per cobrir un buit que les administracions o institucions no han resolt. Creiem de debò que aquest model és una bona resposta, una opció viable per a totes aquestes poblacions.

Com va néixer la idea i com es va convertir en una realitat?

Fa uns set o vuit anys, arran de diverses confluències. Diverses persones i companyies vinculades al circ vam detectar a Catalunya un buit generacional en les carpes itinerants de circ contemporani. Vam provar de reactivar el circuit creant una carpa amb un espectacle, però el format no funcionava i la carpa perdia sentit.

I vau canviar de perspectiva.

Sí, en comptes de muntar una carpa al servei d’un sol espectacle, vam apostar per mancomunar l’espai i obrir-lo a diverses companyies. Volíem comprovar si, així, es podia articular un circuit en carpa de circ contemporani a Catalunya. D’aquesta manera, el focus no era tant el producte d’un muntatge concret, per dir-ho d’alguna manera, com el conjunt. I veure si realment aquest plantejament encaixava.

La realitat dels pobles petits també us va fer un clic.

Moltes companyies venim de pobles petits —nosaltres també hi tenim part de la família— i, investigant aquesta problemàtica que no teníem del tot aterrada, vam descobrir que una quarta part del país no disposa d’equipaments culturals. Això ens passava per sobre i ens afectava directament: no podíem compartir l’ofici amb les nostres famílies. Al carrer sí, però no és el mateix que entrar en un espai i viure’n el ritual. D’aquí neix la idea d’ajuntar-ho tot i donar una volta més al model: convertir-lo en un teatre itinerant. I veure, amb assaig i error, si és un model viable i fins i tot adaptable per a la institució pública, una mica com passa amb els bibliobusos.

A partir d’aquí va començar tot un aprenentatge. Vam dibuixar-ne el marc teòric i el vam anar aterrant perquè tingués sentit real. Quan es van ajuntar totes aquestes confluències, vam veure que tot plegat tenia tot el sentit del món.

Tot va passar en el moment just.

Vam tenir la sort —sempre cal un toc de sort— que coincidissin dos factors: el projecte va entrar al Pla d’Impuls del Circ 2019, el primer que es va fer, i va guanyar el Premi Lluís Carulla 2020. Ja el teníem escrit i a punt, i aquest doble encaix —binomi publicoprivat— ens va permetre arrencar; sense això, probablement no hauria estat possible. Tot va arribar en pocs mesos —el Pla al novembre i el Carulla, al desembre— i vam dir: ara ja no hi ha excuses, només depèn de nosaltres fer que passi. D’això ja fa cinc anys.

Quan comencen els espectacles ja és la fase final del projecte. Com és el procés previ per arribar fins aquí?

Hi ha dues vies, fruit d’un procés d’assaig-error que vam iniciar des del primer dia. A Tarragona,  a la Terra Alta, fa cinc anys que hi tornem cada any i anem canviant de població dins la comarca. A Lleida, en canvi, cada temporada canviem de comarca per comparar dinàmiques i necessitats. Això fa que el treball previ sigui diferent segons el territori. Al principi fèiem una feina més comercial, és a dir, anar als pobles i explicar què proposem. Ara que el projecte té més volada i és més conegut, molt sovint ja són els municipis que ens truquen perquè els encaixa el projecte.

I un cop ja heu decidit el poble on us instal·lareu?

Mesos abans d’arribar, parlem amb l’ajuntament per assegurar la viabilitat tècnica i logística. Després convoquem les associacions locals per mapar interessos i possibles encaixos. Amb aquest primer retorn dissenyem activitats i programació. Prioritzem el teixit associatiu —on és més fàcil teixir complicitats, tot i que a vegades és difús— i els demanem contactes del poble. Hi ha molta feina de trucar i conversar amb molta gent per afinar què pot interessar; no tot encaixa a la primera. Amb aquest treball anem construint la programació.

Cal adaptar-se a la realitat de cada poble.

Són projectes pensats a llarg termini i volem que l’equipament sigui realment públic: que tant la ciutadania com la institució se’l facin seu. Per això treballem amb demandes concretes del territori. A la Terra Alta, per exemple, després de reunir-nos amb el Consell Comarcal —que volia impulsar una activitat sobre la temàtica trans, però no tenia les eines per fer-la— vam programar una proposta conjunta a la carpa perquè pogués passar. O sigui que sovint les coses van passant depenent de la realitat i les necessitats que ens trobem.

I què ha passat, per exemple, a l’última itinerància que heu fet a Horta de Sant Joan?

A Horta de Sant Joan, tant l’ajuntament com una associació ens van demanar fer activitats amb la Franja. Com que la relació natural és més amb la zona del Matarranya que amb la mateixa comarca, vam trucar a les escoles dels pobles veïns del Matarranya —tot i ser a l’Aragó— perquè la comunicació és més directa que amb Gandesa. Volíem que hi vinguessin escoles de Beseit, Queretes i d’altres municipis. Són moltes gestions que fem i que sovint no es veuen de portes enfora.

Com comuniqueu les activitats i a qui us adreceu?

En aquest sentit, fem el just perquè el públic sigui local. Treballem amb cartelleria, pregons i canals del mateix poble, i amb això la carpa ja s’omple. Si ho obríssim més a nivell de comunicació, segurament vindria més gent de fora del poble i no és això el que busquem. El que volem és que, a través de la relació amb les entitats locals, la carpa s’ompli i es generi intercanvi. A l’última itinerància a Horta vam quedar molt satisfetes perquè en plena DANA, plovent a bots i barrals, la carpa es va omplir i fins i tot hi va haver llista d’espera sota la pluja. I, sobretot, amb públic local, que és just el que volem.

Parlem ara dels espectacles. Què hi passa dins la carpa de Nilak?

Principalment, circ. Sempre diem que la meitat més u de la programació ha de ser circ, perquè bona part de nosaltres venim d’aquest món. Amb tot, i malgrat que a Catalunya no hi ha un equipament específic de circ —la dansa té el Mercat de les Flors; el teatre, molts espais—, no pretenem ocupar aquest lloc. La nostra funció és una altra i no volem perdre aquesta identitat. La resta de la graella l’obrim a altres llenguatges, sobretot teatre i dansa. A l’última itinerància, per exemple, hi va haver una peça de dansa, una de teatre d’objectes i la resta, circ. 

Sempre renoveu la programació?

Des del primer dia procurem que les companyies siguin sempre diferents: fins ara no n’ha repetit cap. Ara que ja portem cinc anys, això pot començar a canviar —les companyies estrenen noves peces—, però la idea es manté: renovar noms i mirades. I treballem amb companyies locals, amb la voluntat de fer créixer el circuit professional.

Quanta gent treballeu a cada itinerància?

En cada itinerància, de l’equip bàsic hi treballem entre quinze i vint persones al llarg dels dies. El muntatge el fan dotze tècniques; a producció som tres; a cuina, una persona. Quan el muntatge marxa, part de l’equip es queda fent d’acomodació. A banda, cada companyia porta el seu propi equip.

Quantes en feu l’any?

Actualment en fem dues a l’any. Ens agradaria ampliar-ho, però depenem del pressupost: el projecte se sosté en un 95% amb subvenció pública. Si entenem que ha de ser un servei públic, ha d’anar cobert amb fons públics; no pot recaure en els ajuntaments, perquè haurien de retallar altres partides de la seva programació cultural. Com amb els bibliobusos: venen via Generalitat, diputacions o consorcis. A més, un punt clau és garantir sous i caixets dignes. No volem precaritzar el sector. Per això preferim fer-ne dues mantenint les condicions que no quinze sense garanties.

Té sentit, al cap i a la fi, esteu omplint un buit que haurien de cobrir les administracions.

És la nostra lluita. Després de provar que el projecte és viable i té impacte, ara volem fer el pas següent: estudiar si aquest model pot ser assumible per l’administració. Sovint les polítiques culturals no parteixen d’un pla estructurat, sinó del repartiment de subvencions: si un consistori motivat les agafa, es fa activitat; però falta una estratègia que respongui al buit. No és només que no hi hagi un equipament escènic amb la seva programació: cal mirar els vasos comunicants —formació professional, extraescolar, teixit local…—. Potser no calen teatres a tot arreu, però sí una resposta de país perquè tothom gaudeixi de la cultura. Hi ha models a explorar —com el d’Escòcia—, i creiem que estudiar noves fórmules i tenir-les presents és clau.

Cal avançar per democratitzar l’accés a la cultura.

Parlo en clau de projecte, però és una problemàtica de tot el sector. Som una entitat sense ànim de lucre i tres persones hi treballem voluntàriament tot l’any perquè això tiri endavant. El finançament és incert: del 2026 no en sabem res i, del 2024, encara ens deuen un 40% de les partides. O sigui que treballem amb un Excel imaginari, com qui diu. L’administració et diu que demanis un préstec, però no té sentit endeutar-te per cobrir allò que la mateixa administració et deu. Només demanem poder treballar amb normalitat. El pressupost de l’any el coneixem —si va bé— cap al juliol. Hi ha diputacions que no han tret la resolució del 2025 i l’any ja s’ha acabat.

És molt difícil treballar sense una mínima previsió. 

Avancem cap a una fase de traspàs: portem cinc anys i cal pensar qui pot entrar-hi perquè el projecte sigui perdurable. Si queda ancorat en un mateix equip, s’enquistarà. Però aquí topem amb el mateix problema de sempre: no pots demanar a un equip que s’incorpori si arribarà al novembre sense saber què tindrà. Et diran, amb raó: com treballo? I si no arriba, què faig?

És un problema general del sector. Les subvencions, tal com estan plantejades, acaben funcionant com una externalització que et lliga de mans. Necessitem, com a mínim, una previsió d’un any vista.

Quan arriba Nilak, què canvia en el dia a dia del poble?

Som itinerants i, cada cop que hi anem, som forasteres. Aquesta és la gran diferència amb un festival que treballa anys en un mateix municipi. Des del primer dia fins que marxem —a banda de les activitats amb escoles, associacions i teixit comunitari— hi ha una transformació visible d’un espai públic. I és efímera: o la vius ara o ja no la veuràs.

El canvi es nota sobretot del primer dia al segon cap de setmana. La primera setmana, mentre muntem, la gent veu un equip d’entre dotze i quinze persones tot el dia amunt i avall, brutes de pols, carregant i descarregant, sense saber ben bé què passa. Després, aquestes mateixes persones són qui t’acomoden, qui serveixen, qui t’obren la porta. I quan entres a la carpa, tot pren sentit. Si t’agrada, hi ha una part d’enamorament que passa dins.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de nilak (@nilak_cti)

Guanyar-vos el públic és una part essencial del projecte.

Les relacions humanes i els vincles amb els pobles són una de les claus de l'èxit de Nilak. No només des del vessant cultural, sinó des del tracte del dia a dia: saludar qui et trobes, la persona de la botiga, qui va a comprar el pa... Sovint és el segon cap de setmana quan ja ens coneixem mútuament i això trenca la quarta paret. Aquí hi ha una de les grans diferències del projecte: el vincle tu a tu amb el poble. No venem un espectacle; compartim un espai durant dues setmanes. I és aquest compartir, amb temps, el que fa possible una transformació real.

Quan hi torneu, la relació canvia?

La relació canvia, en certa manera. A la Terra Alta, per exemple, aquest treball any rere any ha canviat el paradigma, i aquesta transformació crea altres coses. Per exemple, aquest ja és el tercer curs que, amb el Consell Comarcal, impulsem una programació anual per a les escoles. Això obre projectes a llarg termini i fa que la gent dels pobles veïns no vingui tant a veure l’espectacle, com a veure’ns a nosaltres. Això forma part del vincle humà que transforma les coses. 

Heu detectat si després del pas de Nilak revifa el consum cultural o canvia alguna cosa als pobles?

Després del pas de la carpa sovint s’activen coses: creix la participació en grups de creació comunitària, algun col·lectiu decideix continuar fent teatre, o l’ajuntament reprèn una programació que tenia aturada. A Caseres, per exemple, on vam ser l’any passat, ara s’hi programa un espectacle cada any. Són canvis modestos però reals: que un poble de 200 habitants que no programava res ara ho faci és significatiu. La clau és consolidar aquestes petites fites i que no quedin en anècdota.

Quan vau començar, les comarques no tenien cap teatre públic eren onze. Això ha canviat?

Hi ha millores puntuals —al Lluçanès, per exemple, ha obert el Teatre Orient—, però no hi ha canvis estructurals: la política de fons continua igual. El problema és que sovint tot depèn de la voluntat de persones concretes i no d’una estratègia institucional. Sense un plantejament de país, seguim en el mateix punt. Per això cal mancomunar o crear estructures estables. I la política s’ha de fer des del territori: no és Barcelona qui ha de dir què passa als micropobles, sinó que han de decidir-ho elles mateixes, des de la seva realitat.

Quin és el retorn que us dona el públic que viu el projecte?

El retorn és molt bo: la pregunta recurrent sempre és ‘quan tornareu?’. I la paraula que més se’ns queda és ‘buit’. Quan marxem, queda un buit, de l’espai físic, evidentment, i de l’activitat. Durant aquests quinze dies, la gent ha pogut anar al teatre caminant, i això és clau en poblacions envellides on desplaçar-se una hora en cotxe no és fàcil. Recordo una dona que ens va dir: ‘si no torneu, jo no podré tornar a anar al teatre’. Pots programar al carrer, sí, però hi ha experiències que només passen en una sala. Per això és important que existeixi aquesta possibilitat i que tothom hi tingui dret. D’aquí ve, sobretot, aquest buit que queda quan marxem.