Roser Maresma: “Amb la presència del govern a l’exili, la nostra activitat s’ha multiplicat fins a desbordar-nos!”

El Casal Català de Brussel·les és tota una institució catalana a Bèlgica. El 2020 farà 90 anys plens de vida i activitat. La situació per la qual passa Catalunya n’ha disparat l'activitat, amb la presència dels membres del govern a l'exili. Però aquesta no és la primera vegada que el Casal viu una situació similar: en plena dictadura franquista, Brussel·les va ser l’exili de molts càrrecs i intel·lectuals catalans. De tot això, i de les coses que actualment ocupen el Casal, en parlem amb la Roser Maresma, la seva presidenta.

 

Comencem pel començament, què és el Casal Català de Brussel·les?

I tant! El Casal Català és l'entitat que reuneix tots els catalans que viuen a Bèlgica, principalment Brussel·les, però en aquest cas englobem Bèlgica; i va ser fundada el 1930, fet que marca que hi ha una llarga tradició dels catalans de voler estar agrupats des de molt antic. És l’època en la qual hi trobàvem el conseller de Cultura, Ventura Gassol, el president Francesc Macià, que era a l'exili; i aquest va ser l'entorn que va fundar l'entitat, i la funció nostra i dels casals catalans a l'exterior és la d'una reunió de catalans que volen fer coses. 

Pels 90 anys, ens hem marcat l'objectiu de fer una trobada europea de casals catalans.

Aleshores, l'any vinent fareu 90 anys!

És una gran data, sí! De fet, tenim dos projectes que estem coent. En primer lloc, el de la publicació d'un llibre històric sobre el Casal, gràcies a la Beca Terra d'Ateneus que convocàveu vosaltres, que naixerà d'un procés d'investigació històrica en la qual ja hi està treballant un historiador. El segon és més intern dels casals catalans europeus, i és que cada any, cada continent fa una trobada. La nostra intenció és acollir la trobada europea de casals de l'any vinent. Es tracta d'aprofitar la trobada una mica per celebrar els 90 anys. 

Per tant, esteu intentant organitzar una xarxa de casals catalans a l’exterior

És complicat, perquè cada casal i país té la seva idiosincràsia i la seva manera de fer. Ara mateix, nosaltres, la Castanyada la celebrem sempre amb el Casal de Luxemburg. Així que un any ells venen a Brussel·les, l'altre nosaltres anem a Luxemburg. Fa ben poc ens hem posat d'acord cinc casals catalans per organitzar la gira europea dels Amics de les Arts: Londres, París, Berlín, Luxemburg i Brussel·les. Quan et poses en contacte amb la resta per fer coses, descobreixes que a Londres fan allò i a Berlín allò altre, i enriqueix. 

Volem establir un protocol i un mètode a l'hora d'organitzar futures coses, solidificar relacions, i consolidar aquesta xarxa

I com ha anat l’experiència?

Bé, el que hem fet és un tracte de solidaritat entre casals: tots anem a totes, i posem un fons comú on si algú gasta més, els altres s'ofeguen; és a dir, tots anem a zero. Es tracta d'un fons solidari on hi ha hagut també la col·laboració de l'Institut Ramon Llull, que ens ha ajudat amb les despeses, però és la primera experiència realment en xarxa. Ara hem fet un grup de WhatsApp de casals catalans a Europa, i estàvem mirant quin projecte pot sorgir-ne. Volem establir un protocol i un mètode a l'hora d'organitzar futures coses, solidificar relacions, i consolidar aquesta xarxa.

És tota una fita important, si us en sortiu

Com a grup o conjunt d'entitats hem de poder oferir alguna cosa sòlida, anar amb una oferta a la gent. Aquí el que és difícil és com difonem la cultura. Quan tens grups tan potents a Catalunya com son els Amics de les Arts, que et generen una venda d'entrades molt gran, aquí et trobes que els espais són reduïts perquè el cost de lloguer d’un recinte més gran és molt elevat o directament inassolible.

I quin tipus de públic hi assisteix?

Doncs majoritàriament catalans, que crec que està molt bé, perquè els de l'exterior també volem concerts i podem sentir-los amb el cor i fer com si fóssim a casa, entre nosaltres. Però arribar a la gent autòctona és molt difícil. Jo mateixa, si em demanen d'anar a un concert de música eslava o francesa d'un grup que no conec de res, per posar un exemple, i he de pagar 20€, doncs probablement acabi declinant l'oferiment. 

I com ho resoleu?

En el cas dels Amics de les Arts, i per poder-ho anar instaurant, el que hem fet és guardar un paquet d'entrades que nosaltres crèiem que podíem assumir, i fèiem la següent oferta: tots els catalans que ja tinguin entrada, poden convidar un amic no català de forma gratuïta. La idea és fer la primera capa d'amistat: jo vaig convidar una amiga italiana, i amb això, potser no vam ser masses al concert, però al final, una vintena de persones segur sí que eren de fora. Si els Amics de les Arts tornen algun dia, potser uns quants d'aquets autòctons vindran pagant entrada.

Com podeu millorar la difusió dels actes?

Hi hem d'insistir molt, i fer difusió en molts idiomes i amb molta antelació. A Brussel·les mateix ja hi conviuen tres llengües. Això és complicat, perquè al final has d'acabar fent publicitat en molts idiomes i revisar que ortogràficament estigui tot bé. 

El pinyol d'activitats que organitzem són: la castanyada, el Tió, la Calçotada, el Sant Jordi i el Sant Joan. Aquestes cinc coses són les que el Casal no ha deixat de fer mai en els seus 90 anys d'història

A banda d'aquesta xarxa que impulseu, com funciona el vostre dia a dia?

En el nostre cas ho tenim tot molt diversificat. Fem moltes coses alhora, i funcionem per tres capes. Tenim una primera que és el pinyol, on hi ha les tradicions: la castanyada, el Tió, la Calçotada, el Sant Jordi i el Sant Joan. Aquestes cinc coses són les que el Casal no ha deixat de fer mai en els seus 90 anys d'història. Són la base. Jo et puc dir, com a presidenta que fa dos anys que ho sóc, que aquestes funcionen soles. 

Caram! Què vols dir?

Sí, que hi ha una dinàmica tan agafada, que tu només has de dir el dia i el lloc, i la gent respon. Els actes funcionen sols. A més, al setembre sempre hi ha algú que ja  pregunta, què us sembla si aquest any pel Tió fem això o allò? 

Déu, n'hi do, i la segona?

Són les activitats estables, que es fan cada any però que poden variar en funció dels socis. Per exemple: el Grup Excursionista, o l'Esplai. Ara mateix tenim 40 nens que venen cada quinze dies a l'esplai. Són les dues activitats més potents que tenim. També funciona el Grup de Lectura, i aleshores també havíem tingut un grup de coral, però en un moment determinat, els socis van decidir que no es continuava fent, i es va acabar l'activitat. Al contrari el mateix: quan un grup de socis va decidir proposar un grup excursionista, el vam començar a fer.

I s'hi apunta gent catalana, o hi participa també població autòctona belga?

Majoritàriament catalana en aquest cas, tot i que és una activitat on poden participar amics i familiars, perquè és una activitat fàcil que no requereix més. Tenim també molta quantitat de família, perquè aquí són mixtes, la qual cosa dóna una ràtio més alta d'assistents no catalans. Aquestes són les activitats estables que es van fent cada any, però no les hem fet durant els 90 anys de manera permanent. L'any vinent, per exemple reactivarem el grup de teatre, perquè està apareixent gent interessada, i la feina del Casal és donar-hi suport.

I arribem a la tercera

Sí, aquestes són les activitats puntuals que, com pots deduir, són les xerrades, presentacions de llibres... coses d'aquestes que van en funció del que hi ha al país, o coses que proposem des del Casal. Coses puntuals. Això també és un munt d'activitats brutals.

El teixit associatiu català, per les entitats que han anat venint, és impressionant!

M'imagino que ara, a més, havent-hi mig govern a Brussel·les, a l'exili, haureu notat que...

Un escàndol, l’activitat s'ha multiplicat, i ens dóna un munt de feina més. El teixit associatiu català, per les entitats que han anat venint, és impressionant. Mira, ara venim de fer la Setmana Catalana, una activitat que s'està consolidant molt maca, amb la col·laboració de les Illes Balears, i hem organitzat jotes, que és la dansa comuna dels Països Catalans. Allà repartim roses i punts de llibre on aprofitem per explicar què és Sant Jordi. I això té molt bona rebuda. Cada any estem a les cent roses i enguany en podem arribar a mil.

Tenim el conseller Puig, que el coneix tothom. Quan despenja el telèfon ja té tres entitats aquí. I això es nota. Més que l'exili en sí, és el conseller, jo ho concretaria molt en ell.

Deveu estar ben desbordats

I... tornant al que et deia, cada setmana tinc com 30 o 40 correus de propostes que van arribant. Al final, nosaltres estem desbordats, però quan veus que la gent ho fa tot de cor, t'omple. Quan fas una cosa per amor (l'any passat sobretot), és impossible criticar-ho, per desbordat que vagis. I, a més, tenim el conseller Puig, que el coneix tothom. Quan despenja el telèfon ja té tres entitats aquí. I això es nota. Més que l'exili en sí, és el conseller, jo ho concretaria molt en ell.

Déu n'hi do

Sí, sí, és una persona de carrer, ha fet molta feina per la cultura catalana. Ah! I me'n descuidava, també fem classes de català!

Cert! Un element bàsic, que després de sentir tot el que feu semblava secundari, però hi ha de ser!

És molt important! Ara tenim un parell de grups amb unes vuit persones a cadascun. Hi ha anys on som més o menys; l'any passat érem tres grups, per exemple. Els cursos són un fet bastant genèric de tots els casals catalans. Tenim una estructura, la capacitat i les lectures de l'Institut Ramon Llull, i estar al nivell d'una escola oficial, requereix diners. Per nosaltres, per la cultura, és molt important. La gent que hi participa acaba rebent el nostre mailing i te'ls retrobes en alguns actes, i això obrim una altra porta.

Això està molt bé!

Ha ha [riu]. Es fa el que es pot!

Els socis més actius, sou gent que esteu de pas, hi viviu de manera fixa...?

Hi ha de tot; una cosa comuna de les grans capitals, com és Brussel·les, és que és una ciutat de pas, i no sabem quan marxarà la gent. Avui estàs, demà potser no. Sí que hi ha gent que fa 40 anys que hi viu i que està súper implicada des del primer dia.

I els universitaris?

Doncs mira, és el col·lectiu més difícil. Els Erasmus, per exemple, venen per sis mesos o un any, i és molt poc. Moltes vegades, el que venen a fer, i és molt normal, és venir a descobrir coses, no a veure catalans. 

És clar, ho entenc

Sí, tot i això, el grup que tenim ara de monitors a l'Esplai són tot voluntaris i ningú cobra. La majoria són gent jove que està estudiant, i cada any els renovem. Els enganxem i s'impliquen! Però en el cúmul d’activitats que muntem, no són el públic que més vingui, ni tampoc ens ho plantegem com a objectiu, perquè entenem les seves circumstancies. En sis mesos, no tens temps de trobar a faltar Catalunya. Tenim Barcelona molt a prop, amb avió pots venir per uns 100€ de mitja, i això vol dir que en festes assenyalades com Setmana Santa, la gent marxa.