Sonia Barba dirigeix Prostíbulo Poético, una associació cultural que apropa la poesia a la gent. En els seus esdeveniments, el col·lectiu de poetes que la formen, s'ofereixen a qui pagui a llegir-li a cau d'orella i a soles la seva poesia en un moment d'intimitat.

D'on neix la idea?

Volíem editar els nostres poemes. És complicat, i més fa uns anys que gairebé no hi havia editorials de poesia. Vam decidir crear una mena de bordell i amb els diners dels nostres "clients" editar un llibre, el Libro Rojo, que és l'antologia que cada any publiquem i que recull la feina de les poetes.

La poesia té un caràcter sexual?

No sexual, però sí íntim. Es comparteixen pensaments, idees, i llocs molt profunds i ocults, que a vegades tu desconeixes fins que els poses sobre el paper. És una exploració de coneixement.

És tan profunda que a molta gent li queda lluny?

Penso que hi ha molts prejudicis i que està molt mal ensenyada. Té mala fama perquè està lligada a certa debilitat i sensibilitat, que són paraules que de vegades rebutgem.

Com s'hauria d'ensenyar?

Nosaltres fem tallers al voltant de la poesia. A partir del covid vam decidir fer-los en línia i estan funcionant molt bé. Ens hi apropem des de les dissidències i el plaer, des de la salut i la malaltia, des del mite, des de temes que fan que resulti més atractiva.

A les escoles, crec que estan millorant. Diferents moviments més populars com el rap han donat espai a la poesia. És que pretendre ensenyar poesia és una cosa una mica estranya. És com limitar-la, però la poesia és molt més gran. Està a tot arreu i s'ha d'aprendre a reconèixer. Va molt més enllà de comptar uns versos.

"Pretendre ensenyar poesia és una cosa una mica estranya. Està a tot arreu i s'ha d'aprendre a reconèixer"

De fet, els adolescents i joves hi connecten perquè és un gènere més sintètic?

Sí, però és que ja està bé de parlar malament dels adolescents! És una edat crucial, és tot dificilíssim, i se'ls exigeixen unes coses que nosaltres com a adults ni complim ni ens permetem que se'ns digui.

S'ha d'entendre la poesia?

S'ha de transitar, t'hi has d'enamorar, d'apassionar. No volem lectors, volem amants. Se li ha de donar un espai a la poesia.

"No volem lectors, volem amants"

Com és un dels vostres esdeveniments?

Mentre la gent arriba, les poetes estan a l'espai. Després, la madame presenta les poetes que han vingut a treballar aquesta nit. Es presenten sota un alter ego, un nom que les defineix, i expliquen com han arribat fins aquí, barrejant realitat i ficció. La màscara ens dona poder per recitar en públic. Oscar Wilde deia: "Dona-li a un home una màscara i dirà la veritat". Sempre és més fàcil dir la veritat darrere d'una màscara.

Reciten un poema de presentació i després ve el 'happening'. La gent pot pagar per estar a soles amb una de les poetes i que li reciti els seus poemes d'una forma més íntima.

Necessiteu tenir una mena d'a part.

Com actuem en llocs diversos, sempre trobem racons on fer el vis-a-vis: des dels camerinos al lavabo o al carrer. És com quan estàs a un local amb més gent i comparteixes una cosa molt privada amb algú, però ningú més s'adona.

És paradoxal remunerar el treball artístic per analogia amb el treball sexual. Cobrar per recitar és inaudit. Visibilitzeu aquesta precarietat?

Jo dono la benvinguda a una veritable revolució. Pagar per escoltar poesia crec que és el més revolucionari que es pot fer.

En aquest sentit, costa molt mantenir l'entitat?

Portem molts anys, però és una pena perquè hi ha una precarietat tremenda en el món de la cultura i cal un canvi. Hem de veure què està passant perquè le agendes d'oci estan plenes d'esdeveniments de poesia i tot té lloc en una precarietat absoluta. A nosaltres ens ajudaria molt tenir més socis.

Teniu comunitats a diverses ciutats.

A Barcelona som 31 en actiu, però també estem a Madrid i a València. La idea és crear una gran comunitat de poetes empoderades que s'ho creguin, que segueixin treballant en la seva escriptura, que no desesperin, que no llencin la tovallola, que no ho deixin oblidat. Deixar d'escriure és tant fàcil com començar.

Fer una comunitat poètica deu ser complicat. L'escriptura és molt solitària.

Sí, però és molt important el moment de reunir-se i compartir els poemes, d'escoltar les altres. S'inspiren i se senten valorades. Hem construït una comunitat molt lliure, hi ha molt poc judici entre nosaltres. És una germandat feminista, queer i diversa.

"És una germandat feminista, queer i diversa"

Per tancar l'entrevista, vol compartir un poema?

Faré el que faig quan acabem els esdeveniments, fer-li preguntes al Libro Rojo com si fos un oracle. Ha sortit aquest, de Majio Mora:

Devod

Podría escupir

en tu taza de café y sentirme la mujer

más dichosa del mundo.

Debería hacerlo por herirme

con ese tuétano tan propio tuyo que chasquea

con tu humor provinciano.

Creer que voy a hacerlo

de una manera altiva

casi impertérrita. Poéticamente.

Hacerte sentir que el amor

está sobreestimado. Que la brecha

se esconde en el veneno. Que el diazepam no es para nosotros.

Que nuestra cama está saqueada. Que me masturbo

en nombre de otros.

Mi saliva en tu taza de café.

Para sufrir al menos desde mi sangre

y en cada burbuja

mi divino nombre

por el tuyo.