Traspassant l’objectiu: les oportunitats darrere de la fotografia

Una mala decisió va portar la Camila a Brians 1. Allà, però, es va trobar amb la fotògrafa i activista Marta Fàbregas i amb la Cristina Sampere, directora de la Fundació Setba, gràcies a les quals va tornar a posar-se darrere de la càmera amb el programa ‘Traspassant l’objectiu’.

La càmera entra a Brians

Aquest taller està organitzat per la Fundació Setba, una entitat formada per artistes que es posa a disposició de col·lectius amb diferents necessitats: “per a nosaltres la cultura és l’eix i l’eina amb què podem transformar la societat”, defineix la Cristina.

Des de la fundació creuen que la creació artística aporta apoderament i millora l’autoestima. A més, “a certs col·lectius els hi ajuda a calmar l’ansietat i a enfortir vincles del grup”, comenta. Ella també creu que és una manera d’apropar l’art i de fer plantejar els altres sobre la seva capacitat creativa.

Quan la Cristina recorda la primera presentació de 'Traspassant l'objectiu' al centre penitenciari explica que una gran fotografia de Marta Fàbregas va aconseguir captar l’atenció de les internes i des d’aleshores hi ha un vincle molt especial entre elles i Setba. De fet, ja estan iniciant la quarta edició del taller i és un dels que té més èxit.

Aquell primer contacte va demostrar que la cultura pot estar a l’abast de qualsevol persona, “perquè la bellesa pot arribar a tothom”, recorda la Cristina.

Les internes miren per l’objectiu

Accedir a l’interior de la presó implica traspassar moltes portes i controls. No obstant això, un cop les organitzadores estan dins amb les internes totes són iguals i la comunicació es fa de tu a tu.

La Camila fa un temps va participar en el programa i per a ella va ser un retrobament amb la fotografia perquè ja havia estudiat producció audiovisual al Brasil: “era com poder continuar amb la meva carrera després de tres anys”. En aquesta línia, la Cristina comenta que, malgrat el que es pugui pensar, a Brians 1 hi ha força noies joves amb estudis. “Quan les veus penses: podria ser jo fa uns anys o la meva filla”, reflexiona.

No tots els perfils són com el de la Camila, però durant el taller totes poden tocar la càmera i reben els seus apunts per estudiar la part teòrica de la fotografia. El vessant més pràctic el desenvolupen durant nou sessions a l’antic mòdul especial, el lloc on abans hi eren les cel·les d’aïllament.

Aquest espai en desús i el pati són l’escenari on les participants aprenen a mirar per l’objectiu i a veure’s també a elles mateixes perquè, com explica la Cristina, les fotos que els hi donen en paper permeten a les internes observar-se amb detall, en un lloc on gairebé no tenen miralls.

El descobriment de les muses

Tant la Camila com la Cristina expliquen que el primer dia moltes internes arriben poc mudades al taller, “per a què t’has d’arreglar si allà tots els dies són iguals?”, diu la Camila; però arran de veure’s a les fotografies a les sessions següents es presenten més arreglades. “De sobte teníem una cosa que ens motivava. I unes anaven a les habitacions de les altres per arreglar-se. Aquest taller creava unes expectatives molt positives”, recorda la Camila entre rialles.

El taller, per tant, a banda d’ensenyar fotografia busca en cadascuna d’elles la musa que porten dins. “Sentir-se bé amb una mateixa no és una frivolitat, va més enllà”, comenta la Cristina. Per això, la Marta Fàbregas a l’última sessió retrata les internes que aquell dia tenen attrezzo i un equip de maquillatge professional. A més, acaben el curs empaperant el pati amb les imatges.

El taller també és un espai on oblidar els problemes i permet crear unió entre les participants. Al final de cada sessió expliquen com s’han sentit i moltes vegades apareixen les llàgrimes. Aquí la Cristina, i la resta de membres que hi participen -com les alumnes de l’Institut d’Estudis Fotogràfics-, també han extret moltes lliçons.

Trobar la bellesa en un lloc insospitat

Davant la pregunta de si la fotografia pot ser una sortida professional per a alguna d’elles, la Cristina vol pensar en gran: “per què no? Algunes tenen ull fotogràfic”. Aquesta és la intenció del fotollibre que està preparant la Fundació Setba que vol mostrar la bellesa en un espai tan insospitat com un centre penitenciari a partir de l’experiència del taler amb els retrats a les internes i les fotografies de l’espai.

Per la seva part, la Sofia, que continua dins, està fotografiant els oficis del centre penitenciari. “És un reportatge que no deixarien fer als periodistes, i en cas que els hi deixessin, les internes no estarien tan còmodes com amb la Sofia”, explica la Cristina.

La Camila, que està en tercer grau penitenciari, també està treballant en el llibre fotografiant les seves companyes per mostrar la relació entre la violència de gènere i la presó: “Vaig sentir moltes històries de companyes que havien delinquit perquè la parella no els hi deixava cap altra opció. Em va impressionar moltíssim”. Ella també vol que aquesta feina ajudi les víctimes.

Mentre arriba el llibre, la Camila ja està treballant en algun altre projecte fotogràfic, per exemple al Centre Cívic Pati Llimona. El seu desig, confessa, és poder involucrar-se de nou en el món audiovisual i mantenir-se treballant en un àmbit que la fa molt feliç.