Vicenta Pallarès: “Per damunt de tot, ens considerem catifaires de valors”

La Vicenta Pallarès porta tota una vida dedicada a l’associacionisme i la cultura popular a través, sobretot, d’una passió que va començar quan tenia quinze anys: les catifes de flors i altres materials. Aquesta tasca, reconeguda amb la Creu de Sant Jordi, entre altres guardons, l’ha convertit en una figura clau del món catifaire català i internacional, tant per la feina feta a peu de carrer com per la projecció que ha impulsat des de la Federació Catalana de Catifaires i la Coordinadora Internacional d’Entitats de Catifaires d’Art Efímer (CIDAE).

En conversa amb Xarxanet, Pallarès repassa els orígens i l’evolució d’una tradició popular lligada al Corpus que, amb els anys, ha esdevingut també un art efímer reconegut arreu. Reivindica la feina col·lectiva que hi ha darrere de cada catifa, els valors del món catifaire i el bon moment que travessa aquest art, avui amb la mirada posada en la candidatura a la UNESCO per ser reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

D’on neix la tradició de fer catifes de flors?

La catifa de flors neix de la celebració del Corpus Christi i té tres elements importants: el religiós, el cultural i l’artístic. Aleshores, ens trobem que hi ha persones que fan catifes perquè tenen habilitats artístiques i els agrada fer-les, d’altres perquè ho han viscut sempre a casa seva com una tradició cultural, i d’altres per un sentiment religiós.

Com s’ha mantingut viva aquesta tradició al llarg del temps?

A Barcelona, per exemple, fa més de set-cents anys que existeix i és una tradició que passa de generació en generació i de família en família, sigui per motius artístics, culturals o religiosos. A casa meva ja som tres generacions, perquè les meves netes també en fan. En molts pobles, però, les catifes només es fan per Corpus, la gent les prepara les setmanes prèvies i l’endemà ja desapareix.

I és aquí on rau també el seu caràcter popular.

La gent que fa aquestes catifes pel dia de Corpus, sovint des d’aquest sentit més religiós, és també qui manté viu i popularitza aquest art. Perquè, al capdavall, les catifes són un art del poble i pel poble, lligat a la festa de Corpus i pensat per a aquell moment concret. A partir d’aquí, aquesta tradició també evoluciona i es converteix en art efímer.

Com s’articula el moviment catifaire a Catalunya?

La Federació Catalana de Catifaires es va crear l’any 2005, després d’haver anat dos anys seguits a Fabriano, a Itàlia. No hi vam anar per guanyar, sinó per aprendre i veure què feien. Perquè una cosa és fer les catifes a casa teva, on sempre et semblen les millors del món, i una altra és mesurar-te amb els altres. I allà vam aprendre molt.

Què vau presentar en aquell concurs?

Vam fer la Santa Majestat de Caldes, una talla romànica del segle XII que ens va costar moltíssim. Vam estar de les sis del matí fins a les sis de la tarda, a 40 graus. Després vaig dir a una persona del jurat que no m’interessava saber si guanyàvem o no, com on situava aquella catifa. Perquè llavors nosaltres sabíem fer les nostres, però encara no teníem la mirada que tenim ara. I quan em va dir que eren catifes amb què podíem anar a tot arreu, ja em vaig quedar tranquil·la.

El IV Congrés Internacional d'art efímer se celebra a Barcelona el 2012 i marca un abans i un després al món catifaire. Com vau arribar a organitzar-lo?

Després de Fabriano ens van convidar a Astúries, on vam fer un Sant Jordi tot amb flor, i allò va emocionar molt. D’allà ens van convidar a un congrés a Ponteareas, i quan hi vaig arribar amb la meva ponència vaig veure que moltes intervencions parlaven més de vi i de turisme que no pas de catifes. Va ser llavors quan vaig pensar que els congressos s’havien de preparar d’una altra manera i que calia crear una comissió per organitzar-los. Això era el 2009, i allà mateix vaig decidir que Barcelona podia assumir aquest repte el 2012.

Per què va ser tan important aquell congrés de Barcelona?

Va ser un puntal per a l’art efímer, perquè va permetre crear una comissió internacional que fes de pont entre congrés i congrés. A més, va ser l’únic del qual van sortir quatre congressos seguits: Roma, Noto de Sicília, Elche de la Sierra i el Japó. D’alguna manera, aquella comissió va ser el germen de la Coordinadora Internacional d’Entitats de Catifaires d’Art Efímer (CIDAE) que tenim ara.

Una coordinadora que presidiu.

Sí, la presideixo, però no es tracta de ser més o ser menys. El que passa és que la cultura associativa que tenim a Catalunya no la té tothom. Amb tot, ens va costar molt tirar-la endavant. Com passa tantes vegades, ningú volia que la presidís Catalunya. Finalment, la vam crear el 2019, la vam renovar el 2023 i ara el mandat arriba fins al 2027.

També heu hagut d’eixamplar la mirada sobre què és una catifa.

Sí, entre el 2005 i el 2012 vam fer també una feina lingüística important. Per començar, paraules com catifaire gairebé no se sentien. Nosaltres sempre n’hem dit l’art català de fer catifes de flors i altres materials naturals, perquè a Catalunya també se’n fan amb encenalls, serradures, sal o marmolina. Mentre siguin materials naturals, tot és aplicable. 

D’aquí neix la tècnica mixta. 

Sí, vam haver d’innovar amb la tècnica mixta, que és una solució que vam trobar perquè no tenim prou diners per fer-ho tot amb flor. El que fem és combinar flor i encenall, perquè tots dos materials queden arrissats i, a més, l’encenall tenyit ens permet aconseguir colors que amb la flor no tenim.

Quan mirem una catifa només es veu el resultat final. Què hi ha al darrere?

Darrere de cada catifa hi ha molta feina prèvia. A les catifes de Corpus que es fan a cada poble, cada grup prepara els seus materials, els seus dibuixos i tot el que necessita. Cadascú es munta la seva catifa i, per tant, el mèrit i la preparació corresponen a cada grup.

Parlem d’aquest procés de preparació.

Quan fem catifes col·lectives com a federació, primer la Junta Permanent selecciona el disseny. Després, els materials es preparen sobretot a Caldes, amb l’ajuda de Mollet, i també es prepara i es protegeix la catifa abans de traslladar-ho tot al lloc corresponent. Un cop allà, l’elaboració es fa conjuntament amb tots els catifaires que hi poden venir aquell dia.

Fa poc vau estar a Singapur, on vau fer una catifa espectacular en homenatge a Gaudí. Quanta feina hi heu dedicat?

En la catifa de Singapur hi vam treballar 14 persones, des de les 10 del matí fins a les 5 o les 6 de la tarda, i la vam acabar l’endemà. En total, hi devíem dedicar unes 140 o 150 hores. No era una catifa gran, feia tres o quatre metres de diàmetre. En altres muntatges, com el que vam fer a Sant Pau per al Mondiacult, hi vam arribar a ser 50 o 60 persones i la feina se’n va anar a 700 o 800 hores.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Federació Catalana Catifaires (@catifaires_cat)

Des de la federació fa vint anys que treballeu per donar visibilitat i estructura a aquest moviment. En quin moment es troba avui el món catifaire a Catalunya?

Jo diria que el món catifaire que treballem es troba en el moment més alt de tot el seu recorregut i de tot el potencial que hem pogut aconseguir. Hem treballat moltíssim, la candidatura a la UNESCO ens ha ocupat del 2016 al 2023 o 2024, i també hem portat l’art català de fer catifes pel món, cosa que ens ha permès aprendre moltes tècniques i moltes coses.

Us trobeu amb dificultats per eixamplar la federació?

En l’àmbit de la federació, tenim els socis que tenim perquè una cosa és fer el Corpus i una altra, constituir una associació. Nosaltres voldríem tenir més socis, però moltes vegades no hi ha una entitat formada i, si no n’hi ha, no es poden federar. Fins fa poc érem disset associacions federades i ara en som quinze.

Insistiu que les catifes són molt més que una tradició bonica. Quins valors té al darrere?

Per davant de tot, nosaltres ens considerem catifaires de valors. Això vol dir fer les catifes amb una convivència extraordinària, amb educació i amb un respecte absolut per les altres persones que també en fan. No és només fer una catifa, sinó tot l’entorn de valors que hi poses al darrere. Per això també ens considerem catifaires de pau.

En què es tradueix això?

Quan fem una activitat catifaire, des de la mateixa catifa i des de la nostra manera d’actuar surten missatges de pau. No hi ha discussions, ningú diu a ningú que allò no està ben fet o que no s’hi posi, i el respecte és absolut. Fem catifes amb gent molt diferent, de religions diferents, i aquesta manera de conviure i treballar plegats és també el que ens fa ser catifaires de la pau.

Has mencionat la candidatura a la UNESCO. Què representaria aquest reconeixement per als catifaires?

Per a nosaltres, el reconeixement de la UNESCO a l’art tradicional de fer catifes de flors seria el millor que podem tenir. Ho seria per als catifaires d’avui, però també per a tota la gent que ens ha deixat aquest llegat. Nosaltres hem partit d’un llegat mínim i, amb molta feina, molta dedicació i tot des del voluntariat, hem aconseguit portar-lo a un comitè intergovernamental del món.

Confieu que la decisió serà positiva?

Ens ho donaran segur. Representem cinc països i hem treballat nosaltres tota la candidatura internacional, amb la documentació de cadascun. És una candidatura amb molt pes, i per això hi anem amb molta seguretat. L’any passat no es va valorar perquè hi havia moltes candidatures internacionals i es va prioritzar les que no tenien cap reconeixement o les que estaven en risc de perdre aquest bé immaterial. Però es va aconseguir el compromís que el 2026 entrarà, i ara ja està nominada.

Parlaves de llegat. Un dels grans reptes de moltes entitats culturals és el relleu generacional. Hi ha jovent que s’acosta al món catifaire?

A l’hora de fer catifes, gent jove n’hi ha. A Caldes, per exemple, en tenim molta, i també hi ha grups de petits catifaires, com passa a Bellvei. El problema no és tant generacional com organitzatiu: ens falta aquesta gent intermèdia, d’entre quaranta i seixanta anys, que pugui assumir les feines prèvies i agafar el relleu. Aquí és on tenim el buit.

Personalment, com va néixer la teva afició per les catifes de flors?

A Caldes de Montbui, fins al 1968, es feien catifes de flors al carrer Pi i Margall, que podien arribar a fer 30 metres. Els meus pares tenien un restaurant en aquest carrer i nosaltres ho vèiem de prop. Una senyora que vivia al costat em va dir que hi anés, perquè volia que n’aprengués, i així vaig començar a fer catifes amb aquella gent.

I t’hi impliques a fons.

Aquesta senyora, que ja es feia gran, em va dir que m’hauria de cuidar jo d’allò. I així vaig anar aprenent de la gent que en sabia, de com s’ho muntaven, dels dibuixos i dels materials. Allà va ser on en vaig aprendre. Però quan ja hi estava ben ficada, l’Església va suprimir les processons i es van acabar les catifes.

Van passar molts anys sense catifes.

Després, l’any 1996, quan era regidora de Cultura, vaig voler recuperar l’art de fer catifes de flors des del poble i des de l’Ajuntament. Vaig parlar amb les associacions de veïns i el primer any ens vam proposar fer-ne dues, però vam demanar material a la gent del poble i en van portar tant que al final en vam acabar fent dotze.

A partir d’aquí, la cosa va anar a més

L’any següent vaig tornar a reunir les associacions de veïns per veure si volien repetir, i vam continuar. El tercer any ja vaig dir al capellà que allò anava més enllà de la professó, i vam començar a demanar subvencions i a organitzar-nos a través d’una associació de veïns. El quart any ja vam fundar Acció Cívica Calderina i, des d’aleshores, no hem parat.

Després de tota una vida lligada a l’associacionisme cultural, què t’ha donat personalment aquest camí?

Quan decideixes treballar per la cultura, per la gent i per aquestes manifestacions, assumeixes un compromís. Saps que hi has de dedicar temps i que hi ha d’haver una vocació de voluntariat, perquè aquestes coses només es fan realitat si el compromís de les persones va acompanyat d’aquest esperit. El voluntariat té uns condiments especials.

Quins són?

Primer de tot, el respecte a tothom. Després, compartir, que és molt important. I, en tercer lloc, no mirar per tu, sinó pel conjunt. Quan hi ha aquests tres elements, hi ha també un compromís amb la cultura, amb el país i amb el poble. Això no ho fa una persona sola, es fa en equip, i per això diem que som catifaires de valors, perquè anteposem sempre el bé comú al bé personal.

Al cap i la fi, és això el que sosté la cultura popular.

L’associacionisme del nostre país és ple de persones amb aquest caire i aquests sentiments, i això és el que fa que la cultura popular resisteixi. No es fa perquè se’ns valori, ni perquè ens donin diners, sinó per aquesta voluntat personal. Jo soc una més, però com jo n’hi ha molts, moltíssims.

Això també demana un reconeixement.

El que volem és que es valori molt més l’esforç de totes les persones que fan cultura popular. I, a partir d’aquí, que les administracions també hi posin de la seva part, perquè arriba un moment que se’ns acaben els recursos i necessitem suport.