Eines per a una comunicació lliure d’estereotips i prejudicis

A l’hora de definir una persona, pot fer-se des de múltiples eixos, començant per l’edat i la identitat sexual, i acabant per les capacitats físiques i intel·lectuals. Entremig, es trobarien el color de pell, la classe social, la religió o l’origen, entre molts d’altres. Per tant, les persones no ens definim únicament per un d’aquests eixos (o riques o negres o homosexuals), sinó que som fruit d’una combinació específica i única en el món. Aquesta especificitat s’ha de tenir en compte a l’hora de comunicar, evitant jerarquitzar qualsevol dels eixos d’identitat uns per sobre dels altres.

La racialització és una construcció social en què les persones blanques se situen per sobre de tota la resta i això té conseqüències de tot tipus: administratives, socials, laborals, d’estàndards de bellesa, etc. Les races no existeixen, el racisme sí. En el nostre llenguatge tendim a fer ús de moltes expressions que són conseqüència directa de l’etnocentrisme i el racisme, que cal evitar. És imprescindibles utilitzar una comunicació en què tothom s’hi senti inclòs i hi tingui cabuda.  

Hi ha expressions molt arrelades que reforcen la visió racista i colonial que tenim del món, en són exemple:

• Treballar com un negre
• Feina de ‘xinos’
• Anar com un gitano
• Sense moros a la costa

Segurament són frases usades sense mala intenció però, en la cerca d’un llenguatge igualitari, cal evitar. Igualment, s’ha d’anar amb compte amb les generalitzacions perquè, quan es produeixen, es parteix de molts prejudicis culturals i ètnics, especialment quan es fan servir macro etiquetes com  àrab, de l’est, asiàtic, llatinoamericà, africà, etc... Cal tenir present que entre una persona etíop i una sud-africana hi ha més diferències que entre persones catalanes i alemanyes.

El món actual encara entén que una persona amb cos de mascle s’identificarà com a home i una persona amb cos de femella s’identificarà com a dona. A més, també considera que els homes i les dones són complementaris/àries i s’atrauen sexualment sense tenir en compte, moltes vegades, que això és molt més complex. Així mateix, la nostra societat patriarcal té una visió del món i de la cultura que considera tot allò masculí com universal i per sobre de la resta de gèneres, fet que fomenta la desigualtat.

Pel que fa al col·lectiu LGTBI, cal tenir present que engloba més persones que no només als gais, ja que en aquest cas es faria referència només als homes   homosexuals. És necessari, al parlar d’aquest col·lectiu, utilitzar un llenguatge que inclogui a lesbianes, transsexuals i transgènere, bisexuals, intersexuals, queer, asexuals,... El terme LGTBI i les seves variants (LGTBQ i LGBTI+) sí que aglutinen a totes les persones.

És habitual desdoblar, és a dir, especificar homes i dones, per intentar ser igualitari. Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta pràctica també és excloent, ja que se senten fora les persones que no s’identifiquen ni com a home ni com a dona. A Suècia, la solució que han trobat és fer ús del pronom neutre. De fet,  fa poc temps l’acadèmia de la llengua sueca va acceptar com a vàlid el pronom neutre que reclamava una part de la població i ara s’utilitza de manera habitual.

És imprescindible que cada vegada fem ús d’una comunicació més respectuosa per incloure i donar visibilitat a les persones amb discapacitat. La discapacitat física, auditiva, visual, intel·lectual i per trastorn mental és part de la diversitat humana, una condició determinada per factors personals i de context. El llenguatge ha de permetre eliminar els obstacles de l’entorn i garantir els drets de totes les persones amb discapacitat.

La Convenció de Nacions Unides, quan parla sobre els drets de les persones amb discapacitat, fa servir el terme persona amb discapacitat. Tanmateix, hi ha associacions, entitats i persones que prefereixen l’ús del terme persona amb diversitat funcional. Sigui quina sigui la tria, s’han d’evitar:

• Descripcions negatives o sensacionalistes (víctima de, pateix de, relegat a una cadira de rodes)
• Infantilització permanent (‘sordet’, ‘ceguet’, ‘malaltó’...)
• Excessiva proesa (campió/ona, herois/ïna…).

En aquest àmbit, és primordial evitar expressions i metàfores que estigmatitzin la salut mental o la frivolitzin. Per tant, un ús no inclusiu de la comunicació dificulta la convivència i alimenta un estigma que parteix del desconeixement i dels prejudicis. Cal tenir en compte que una de cada quatre persones experimentarà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. El trastorn mental no necessàriament disminueix ni deteriora les facultats mentals, sinó que més aviat les altera de forma esporàdica.

Des de Xarxanet vam publicar a mitjans de 2020, un recurs en què s’exposen diverses guies per tractar els problemes de salut mental.