Per revertir aquest biaix de memòria històrica, Biciclot i Trama ha organitzat els itineraris 'Feminismes sobre rodes', en el marc del programa Bicibarris que impulsa cada tardor a Barcelona. Enguany, centra els itineraris en el paper històric i actual de les dones i els moviments feministes en les lluites socials i la bicicleta com a vehicle emancipador per a les dones. Els recorreguts van acompanyats d'una membre de Biciclot, encarregada de la mecànica, i el guiatge especialitzat d'una membre de l'associació Trama.

Ens podeu dir noms de dones ciclistes rellevants a la història?

Eva Hernández Rodríguez (Biciclot): Alfonsina Strada era una ciclista italiana, coneguda com la primera que va participar a curses ciclistes per a homes el 1917. Annie Londonderry se la coneix com la primera dona que va recórrer el món amb bicicleta entre 1894 i 1895. Era letona establerta als EUA.

I per continuar fent història, també anomenem a dones ciclistes actuals: Iria Prendes té el blog 'Vida nómada', és impulsora de la comunitat @soycicloviajera i ha rodat per més de 40 països des del 2005. Viu viatjant i dona tallers de cicloturisme i seguretat viària.

Rosa Ruiz és propietària de Ciclos Ruiz, taller de venda i reparació de bicicletes en solitari des de fa 35 anys al barri de Txantrea (Pamplona). Quan entren al seu taller, li acostumen a preguntar: "que hi és el teu marit?".

Biela y tierra són Ana Santidrián i Edurne Caballero. Han recorregut amb bici més de 2.800 km aquest estiu, visitant 125 iniciatives d’alimentació sostenible i han calculat que han estalviat 424,5 kg d’emissions de CO2. Han compartit la seva experiència en un espai a Carne Cruda (minut 1:20).

Mireia S. Albrich (Trama): Voldria afegir a una altra pionera nordamericana, Angeline Allen (1841-1930). El 1892 va anar a pedalar amb bici als afores de Nova York vestint uns pantalons Bloomers, més còmodes que la faldilla victoriana, un fet escandalòs per l’època. "Va usar pantalons", deia el titular d’una revista d’homes popular, que afegia "Allen és jove, bonica i divorciada".

Per què no les coneixem?

Eva Hernández Rodríguez (Biciclot): La invisibilitat de la dona és històrica. Ara ens toca a nosaltres trencar la invisibilització. De fet nosaltres mateixes, la Hanneke, la Montse i jo, que formem part de Biciclot, portem molts anys promovent l’ús de la bicicleta. Junt a la resta de companyes que s’ocupen de diverses tasques i que sense elles seria impossible que la cooperativa portés 30 anys en funcionament.

Per què la bicicleta és un mitjà de transport d'emancipació per a les dones?

Mireia S. Albrich (Trama): Històricament, la bicicleta ha estat un mitjà de transport d’emancipació per a les dones. En un inici, era car, i per tant, només les dones burgeses podien tenir-ne, i els hi conferia llibertat de desplaçament. A més, va implicar un canvi en la moda, que era limitant per al físic de les dones; la bici va permetre que la dona portés pantalons i es desfés de les cotilles.

A més a més, es va fomentar la pràctica de l’esport, fins aleshores mal vist entre les dones perquè trencava la imatge de feminitat i debilitat. A banda, resultava més còmode tenir una bicicleta perquè no s’havia d’alimentar, com els cavalls o les eugues. Durant el franquisme, a les dones no se’ls ensenyava a anar amb bicicleta, per alguna cosa devia ser.

Actualment, la bicicleta segueix empoderant i emancipant a les dones. En un poble, sovint el transport públic és pèssim i la bicicleta permet la mobilitat. Per sort, la bicicleta és un vehicle més barat i accessible per a totes les dones, amb més o menys poder adquisitiu: no cal que paguis un impost per circular, ni que et treguis un carnet, etc. La bicicleta dona més seguretat i llibertat a l’espai públic, especialment a les ciutats, on hi ha més perill anant en transport públic.

Quan i en quins sectors es comença a popularitzar el seu ús a Catalunya?

Hanneke Ilse Bijl (Biciclot): A principis de segle XX, els primers en anar en bicicleta a Barcelona, que és el que més coneixem, estaven motivats per qüestions de sostenibilitat. Amb el temps es va entendre que era el vehicle més barat i autònom que les classes més desafavorides podien utilitzar com a transport cap a la feina. A més d'afavorir a la salut. Cal remarcar que la instal·lació del Bicing el 2006 a la capital catalana va suposar una gran transformació en l’urbanisme i la mobilitat a la ciutat.

En quins aspectes va ser un abans i un després en la vida de les dones?

Mireia S. Albrich (Trama): Per entendre la incidència d’un canvi sempre és interessant veure com reacciona el poder i l’estatus quo. La introducció de la bicicleta a la vida de les dones va suposar una revolució: alliberament en el vestuari, en la mobilitat, un cos enfortit, una nova dieta, etc. Tot plegat, els hi va adjudicar més poder, menys debilitat. "Damas en bicicleta . Cómo vestir y normas de comportamiento" va ser una guia en clau d’humor publicada el 1897 per F. J. Erskine.

Que una dona sigui autònoma i no depengui d’un home per desplaçar-se era un desafiament. No només suposà un canvi en la feminitat, sinó en l’imaginari social. D’aquí que sorgissin reticències. El règim franquista, per exemple, va reaccionar difonent missatges dissuassoris com que anar amb bici pot portar malalties i mals als cossos femenins (avortaments, esterilitat, plaer sexual amb el seient, desenvolupament de la "cara de bicicleta" amb ulls dessorbitats i pell seca).

Com pot contribuir un redisseny de l'urbanisme dels barris i ciutats des de l'òptica feminista?

Mireia S. Albrich (Trama): Què passaria si dissenyéssim les ciutats pensant amb la bicicleta com a mitjà de transport principal, en comptes del cotxe? D’entrada, s’eixamplarien les voreres i espais per a persones peatones; els obstacles verticals se salvarien amb rampes, i això faria les ciutats més accessibles per a persones amb mobilitat reduïda; i la contaminació aèrea i acústica es reduïrien dràsticament.

S’alliberaria espai públic ara sobreocupat per cotxes; disminuïria la mortalitat en accidents de trànsit; es replantejarien els horaris dels transports públics. Es posaria la vida al centre, vaja. Per tant, en conjunt, milloraria la qualitat de vida de totes les persones.

Eva Hernández Rodríguez (Biciclot): Hi afegiria el canvi de velocitat que portem, la millora de la il·luminació i la creació d’una xarxa connectada d’espais públics, entre els CAPs, escoles, biblioteques, etc. Seria evitar la supremacia de l’automòbil.

Mireia S. Albrich (Trama): "Si utilitzem la bicicleta des d’una visió ecofeminista, pot ser una eina contra el feixisme"

Quins reptes té per davant els col·lectius feministes, amb el creixement de la ultradreta?

Mireia S. Albrich (Trama): Tot i que és veritat que poden canviar els reptes que tenen els col·lectius feministes amb la pujada de la ultradreta i del feixisme, el cert és que no espanta haver d’enfrontar aquests discursos. Els feminismes sempre han estat moviments que lluiten per construir un món on totes les persones puguin viure en equitat i lliures de discriminacions i violències. A més de contra l’heteropatriarcat, també lluiten contra el racisme, el capitalisme i el capacitisme.

El problema és que ara el discurs feixista té poder en l’àmbit polític i mediàtic, i està creant un imaginari que legitima el masclisme. El sistema sexe-gènere predominant és responsable del sistema de desigualtat que vivim i responsabilitza a les persones com a individus, com si no tinguessim context.

La Llei Contra la Violència de Gènere va atendre una demanda del feminisme de la segona onada, que diu que allò personal és polític, i que per tant, la violència dels homes cap a les dones no és una qüestió domèstica, sinó de responsabilitat pública. La ultradreta vol tornar a portar les violències a l’àmbit íntim, i de nou, al silenci. Cal contrarestar aquests discursos i apostar per l’ampliació legal perquè les violències masclistes es produeixen a totes les esferes, no només a la domèstica. En aquest sentit, cal unitat entenent que no hi ha un únic feminisme.

Eva Hernández Rodríguez (Biciclot): Cal seguir fent xarxa entre els col·lectius feministes per canviar paradigmes i mirades. Endavant, pedaleja, pedaleja, ...

Eva Hernández Rodríguez (Biciclot): "La bicicleta ens brinda models de convivència no opressiva. Trenca amb les relacions jeràrquiques del patriarcat i del capitalisme".

Pot, la bicicleta, ser una eina contra el feixisme?

Mireia S. Albrich (Trama): L’ecofeminisme assenyala les relacions existents entre les opressions que vivim les dones i la relació que tenim entre animals humans i no humans amb la natura. El mateix marc que violenta a les dones, explota i destrueix l’entorn. Si utilitzem la bicicleta des d’una visió ecofeminista, entenent les conseqüències que pot tenir per l’entorn deixar de generar residus, pot ser una eina contra el feixisme, perquè lluita i transforma els imaginaris violents que el legitimen.

Eva Hernández Rodríguez (Biciclot): Sí. Parlem d’autonomia, d’economia, de sostenibilitat, de salut, d’eficiència, intergeneracionalitat, etc. La bicicleta ens brinda models de convivència no opressiva. Trenca amb les relacions jeràrquiques del patriarcat i del capitalisme. Anar amb bicicleta és feminista i, per tant, antifeixista.