L’arribada i desenvolupament d’una tecnologia, sigui quina sigui, ha implicat sempre l’obertura de possibilitats en la població. No obstant, el seu desconeixement també ha despertat sentiments generals com la por, i, amb ella, l’obsessió pel control. Internet, a més de tot això, també ha estat afectat per la comercialització i la monopolització.

Simona Levi és la fundadora d’Xnet, una xarxa d’activistes que lluiten per la protecció dels drets digitals en una era com aquesta. La dramaturga, estratega tecnopolítica i docent reivindica la potència democratitzadora de la xarxa i la necessitat de recuperar la sobirania de les persones que en són usuàries.

Hi ha qui defineix internet com un espai caòtic, on hi ha sobreinformació per una banda, desinformació per l’altra, control de dades a la vegada que manca de transparència... Com descriuries tu aquesta situació?

Quan es va inventar la premsa escrita, i encara abans, amb l’arribada de l’escriptura, segons explica Plató en un diàleg, es produïa el mateix que amb internet. S’acusava de dur només coses dolentes, assenyalant la tecnologia com el mal de la humanitat. I això acaba servint com a precedent pel seu control, el govern hi intervé i es carrega el potencial democratitzador que tenen les tecnologies com l’internet, d’aquí que a Xnet reivindiquem que no se n’ha de parlar malament.

Evidentment, després el repte està en saber què fer amb aquests mitjans per a ampliar les seves possibilitats i redimir, al seu torn, el que els humans fan quan en fan un mal ús.

Quins serien els pilars d’aquest ús democràtic, igualitari, neutre... d’internet?

N’hi ha un que és primordial. La governança distribuïda. Això és quelcom que al seu torn possibilita internet, per la seva estructura i perquè el govern que es regeix a la governança d’internet és millor que el govern dels governs: té una forma de multistakeholders, una mena de governança multiagent, distribuïda però no horitzontal.

A partir d’aquí cal entendre que el problema no és intrínsec d’internet, sinó que és una qüestió universal, de dins i fora de la plataforma. Hi ha delictes que s’han de regular a tot arreu. Per exemple, la desinformació és un problema que sempre ha existit. Una de les bases dels governs és la propaganda, i aquesta és desinformació per definició, i el seu principal altaveu és la televisió. Internet, com a mínim, permet que ens contra-informem, i eliminar-lo significa perdre aquesta eina, com quan les fonts d’informació eren només institucionals i parcials.

L’esperit original d’internet, en la seva creació, permetia i demanava que tothom pugés qualsevol cosa, a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Aquesta distribució o descentralització tindria alguna cosa a veure amb això o hi hauria un cert filtre aprofitant tot el coneixement i eines de què disposem ara?

És que no s’ha de confondre. Efectivament, internet era diferent en origen. Avui, però el tema no és de “tothom”. El fet que sigui una xarxa distribuïda suposa que internet no funciona ni amb un sistema vertical en què un grup petit controla tot el contingut, ni amb un mode horitzontal. És un lideratge distribuït. A totes les comunitats hi ha filtres, la qüestió és que siguin democràtics, com ara: la ponderació entre factors, la meritocràcia...

Es parla de la “llei de la potència”. Aquesta ve a dir que els nodes d’un ecosistema no són horitzontals sinó que en el seu interior contenen un grup d’un 1% que lidera, un 9% que ajuda a qui lidera, i una majoria més passiva, però amb funció de vigilància, per a generar transparència amb l’observació. I varia. Les persones que són un 1% en un node, en un altre seran part del 9% o del 90%, per això és equilibrat i distribuït.

I aquí entra el ‘procomú'?

El procomú és el resultat d’això. Que el que és generi sigui d’accés per a tothom. I això té història fora d’internet, com és el cas de les terres comunals. En època premoderna, aquestes implicaven un treball en comunitat de la mateixa terra, el resultat del qual després es compartia.

Això és el procomú: generem contingut, generem codi obert que es queda pel procomú mitjançant la llicència lliure. I així es genera una base de coneixement i unes eines comunes que es poden aprofitar.

I quines dificultats té aplicar aquest funcionament avui en dia?

Actualment, un espai que en el seu moment era molt sa i on no hi tenien cabuda la centralització de la verticalitat ni la falta d’eficàcia de l’horitzontalitat, ha estat ocupat un cop més per intermediaris centralitzadors que tornen a proposar la verticalitat. És com si l’espai públic fos ocupat completament per centres comercials. Aquí ja no funciona la regla del comú, de la convivència democràtica regulada, sinó que és espai de les empreses privades.

Que el nostre servei públic estigui en mans de grans corporacions ho han permès les nostres institucions. Per això lluitem concretament per la recuperació de l’espai com un procomú de servei públic.

Diguéssim que són aquests elements que cada cop van privatitzant internet i la cultura digital que s’hi genera.

Sí. Tanmateix, ara està començant una reconquesta, un moviment molt important en contra d’aquesta situació. I, de fet, ja es comencen a veure canvis dins les institucions a través de les noves lleis europees que s’han aprovat. El domini de les corporacions de les Big Tech ja va tenir el seu pic màxim, i és que la pandèmia ha fet que les institucions comencin a adonar-se d’una cosa que els activistes diem des de fa deu anys: estem perdent la nostra sobirania.

Així, s’ha iniciat una inversió de direcció. Petita, de moment, però crec que és una garantia que la situació no anirà a pitjor, tot mitjançant polítiques públiques.

També reivindiqueu el paper de la neutralitat d’internet a la democràcia del segle. Podríem estar parlant d’una mena de retroalimentació en la qual les persones usuàries d’internet demostren com hauria de funcionar i les administracions públiques legislen per promoure aquesta relació amb la tecnologia?

Nosaltres a Xnet creiem que les institucions mai són avantguarda, sinó que les solucions neixen a la societat civil. La diferència entre una institució bona i una dolenta és que quan a la bona se li ofereix una solució a un problema l’aplica ràpidament, mentre que la dolenta es resisteix perquè sempre que es canvien les coses es veuen afectats els interessos dels poderosos.

Com deia, la societat civil va sempre per davant, i després hi ha una reacció per part de les institucions. Avui la gent demana coses, com per exemple privacitat, i ara les institucions es veuen forçades a parar atenció.

Això és el que anomeneu fer un “ús tecnopolític” d’internet?

Bé, quan parlem de tecnopolítica ens referim a aplicar la mentalitat en xarxa d’internet a l’acció. Pot ser a l’acció política, empresarial, econòmica o d’altres. Significa treballar conjuntament i amb més transparència. No és tant el fet de fer servir gadgets o eines digitals per després continuar amb el mateix comportament, que és quelcom que es fa molt avui en dia.

I a escala individual o ciutadana, quina relació cal promoure amb la tecnologia a la societat per a impulsar aquest procés de canvi?

La societat civil s’ha de “tecnologitzar”. La tecnologia pot ser una eina que és molt útil per a la democràcia. Però això no vol dir que hàgim d’acceptar ser conillets d’índies de productes tecnològics. Hi ha moltes institucions que instal·len “modernitats” i la població es veu obligada a aprendre a utilitzar-les en temps rècord, per després substituir-les per altres. Nosaltres a Xnet fem servir el correu, el núvol, el xat i el document col·laboratiu. No necessitem res més.

El que cal a la societat és entendre com funciona la tecnologia. No una eina o una altra, sinó la tecnologia en si, de manera que ets tu qui en tot moment en controla el funcionament i saps si necessites una altra cosa.

El desenvolupament tecnològic és molt ràpid i no ajuda el fet que no es facilita el coneixement d’aquest desenvolupament a la població.

Exacte. Això s’observa amb els aplicatius de les empreses. N’hi ha que t’obliguen a passar-se a la seva eina i ho acaben utilitzant per extreure dades. Cal que tu sàpigues que no et cal aquell aparell o aplicació.

Jo crec que ho hem entès amb el telèfon. A l’inici tothom volia el model més nou. Ara sabem que si no és perquè necessites un telèfon en concret, pots quedar-te amb el mateix el temps que duri.

I el fet que el món digital el dominin grans empreses, les Big Tech, no ajuda a tenir un millor coneixement dels aparells.

És clar. Avui som més clients captius que usuaris del digital. Acabem supeditats a una empresa concreta que canvia constantment les coses en comptes d’escollir conscientment els productes que ens fan servei. I per això és tan important la lluita que fem els activistes per la interoperabilitat, demanant que les empreses no tinguin un format exclusiu, que acaba generant monopoli perquè ens obliga a comprar-ho tot a un únic productor.

De fet, ja hem aconseguit que el carregador de mòbil sigui universal. El mateix hauria de passar amb els aplicatius: que si jo vull fer el document col·laboratiu amb una empresa i el xat amb una altra, les dues coses es puguin comunicar.

Aquesta transformació que reivindiqueu es pot emmarcar dins un sistema capitalista com el nostre o cal un canvi de paradigma?

Tot és un camí a més drets. I la lluita paga sempre, i paga molt. Si lluites assoleixes canvis i ja els estem veient. Crec que estem aconseguint invertir una situació que estava anant per un camí que no era el correcte, estem guanyant.

Quin consell donaries a les entitats socials i a la població en general per participar d’aquestes reivindicacions de llibertat i democràcia a la xarxa?

Que utilitzin servidors que lloguin ells mateixos, no aquells de les grans corporacions en el núvol sinó servidors com Maadix, Gandi o Hetzner, per poder ser conscients en tot moment de què passa amb les seves dades, i que puguin estar segurs que les coses que es volen esborrar s’esborrin, què queda al núvol i què no. Si depenen de grans corporacions mai podran assegurar-se amb els seus propis ulls de l’ús que es dona a la seva informació i a les seves dades.