Antoni Soler ha militat des dels anys 70 en grups pacifistes i no-violents. Actualment és el president de FundiPau, entitat nascuda l’any 1983 per construir un món sense violència i en pau. Diplomat en Cultura de Pau per l’Escola de Cultura de Pau, ha participat en nombroses conferències i cursos sobre pau, conflictes, educació per la pau… És coautor de ‘Educació per a la pau. Geografia dels conflictes’ i autor de ‘Això és Cultura de pau’.

Què és la pau?

La pau és el resultat de moltes condicions que s’han de donar prèviament. El resultat és aconseguir una situació a través de la qual les persones puguin desenvolupar de manera completa tots els seus drets i llibertats sense patir puncions ni violència.

Com la definiries?

Hi ha un concepte de pau que té connotacions negatives. És la definició que diu que la pau és l’absència de violència. Hem de tenir en compte que hi ha dos tipus de violència: la directa i explícita (punyalades, bombes, guerres...) i l’altre tipus és menys explícita i més estructural, per exemple, tot allò que té a veure amb la falta de condicions per tenir una vida digna. Així doncs, la pau entesa radicalment es l’absència de les dues violències i és un treball complex.

Hi ha més pau al món que guerres o al revés?

Hi ha aquella dita que diu que fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix. Hi ha molts arbres que cauen, molt soroll, patiment i moltes coses insuportables. Però enmig d’aquestes situacions, també hi trobem llavors d’humanitat que van creixent. Possiblement podem dir que al món hi ha més bondat que maldat, més construcció que destrucció però aquest últim és més sorollós i això fa que la resta d’accions positives quedin tapades.

Amb això no vull dir que hàgim d’estar satisfets. Tenim un món intolerable. No podem oblidar que hi ha víctimes d’un sistema abusiu i sofriments immensos a una part important de la població mundial.

Estem educats per a la pau?

Crec que no. Som hereus d’una cultura i una tradició on l’ús de la violència s’ha considerat justificable. Si repassem la història de la humanitat veurem que la violència no només ha estat justificada sinó també lloada, cantada, magnificada en poemes èpics... Dins el nostre pòsit la violència forma part d’aquest sistema on tots ens movem i vivim. És un residu d’origen animal.

A mesura que ens humanitzem hauríem de ser capaços d’afrontar de manera racional qualsevol conflicte. Per tant, tenim dues feines a fer en temes de pau: una més estructural (previsió, prevenció, tenir cura) i l’altre feina és fer un canvi cultural (anar avançant i substituir la violència per la cultura de la pau).

Analitzant aquest any 2018, quins principals conflictes bèl·lics s’han resolt a través de processos de pau? Quins destacaries i per què?

La resolució de conflictes són processos molt llargs i amb resultats a llarg termini. El més visible és el cas de Colòmbia. S’estan arribant a acords després de molts anys de guerres amb totes les fragilitats i desconfiances que qualsevol procés de pau comporta. Això fa que sigui complicat però hi ha esperança.

El cas de Colòmbia és el més visible però subterràniament es va treballant en altres estrats. En tots els països d’Americà Llatina i Central, per exemple, hi ha hagut processos de pau i també a l’Àfrica. S’estan fent treballs delicats i de fons per teixir sinergies de pau amb totes les complexitats que hi ha.

Els exèrcits fan la guerra. Entenc, doncs, que per aconseguir la pau hi hauria d’haver un model de defensa sense militars?

Penso que de totes les amenaces reals que té una societat del segle XXI com la nostra no n’hi ha cap que pugui ser apagada amb un exèrcit. Tradicionalment, l’aparell militar servia per defensar-se d’exèrcits exteriors o possibles invasions. Avui en dia les amenaces van en la línia econòmica, informàtica, terrorisme... Aquestes tenen un enfoc més policial que militar.

La diferència de concepte és molt important. La policia està obligada a intervenir en situacions de violència intentant minimitzar els mals que causa i el sistema militar està basat en la màxima capacitat de fer mal. Tot i així, la majoria de problemes s’arreglen amb la seguretat humana més que amb la seguretat armada. És a dir tenint feina digne, habitatge en condicions, educació...

Com hauria de ser aquest model?

Una societat cohesionada, on els ciutadans poguessin viure amb tots els drets garantits, seria menys conflictiva i necessitaria menys seguretat armada per controlar-la. Malauradament, estem acostumant a veure, ingents quantitats de despesa militar que no es dipositen cap a altres necessitats. La despesa militar mundial és d’1, 7 bilions de dòlars. Aquesta xifra és una autèntica animalada. Amb un tant per cent molt més petit eradicaríem la fam al món. Parlo només d’un 4% o un 5%.

La seguretat es produeix dignificant la vida de les persones. Fins i tot acceptant que necessitaríem alguna mena de policia o estat de seguretat, la quantitat seria moltíssim més petita que aquesta. El problema és que el militarisme no es justifica per seguretat sinó per interessos econòmics. Té vida pròpia.

En un àmbit més d’aquí.. Creus que Catalunya és una nació de pau? Què en penses del procés que s’està vivint actualment?

Aquí a Catalunya som pioners en molts moviments de pau com l’objecció de consciencia, la no violència, les campanyes poderoses que es van fer per al No a la Guerra, en contra de la desfilada militar... El procés s’ha reivindicat com un moviment exquisidament no violent. Hem d’estar satisfets de com ha anat. És evident que hi ha un conflicte però des d’aquí s’ha plantejat la no violència i hi ha hagut un esforç per mantenir la convivència.

La tensió ve generada per la impossibilitat de resoldre un conflicte d’una manera democràtica. Quan es tanca la porta a la democràcia i s’imposa una barrera és quan la tensió augmenta. En la defensa de les llibertats democràtiques ens hauríem de trobar tots. Independentment si ets unionista o independentista.

I de la crisi dels refugiats?

El tema de l’acollida genera escàndol a les persones que tenen un mínim de sensibilitat. És inhumà que persones que fugen del no res siguin maltractades d’aquesta manera. Més enllà d’aquest punt cal fer una reflexió sobre les causes: ningú fuig de casa seva sense res per ganes. Les causes que provoquen que milions de persones fugin són sempre les guerres o les dictadures, alimentades amb armament. Si no ens fixem en aquestes causes posant barreres i murs o només acollint no resoldrem el problema.

La crisi dels refugiats no es una tragèdia humanitària com podria ser un huracà o un terratrèmol... És un crim i a aquest crim s’hi afegeix un segon crim: les persones que escapen no són acollides i alcem murs perquè s’ofeguin o es morin.