Martí Olivella: "No podem continuar sent insensibles a la misèria i a la mort constant que veiem cada dia"

“Avui em domina la vergonya, vergonya de ser home, home blanc i europeu. Vergonya… de ser humà”, manifestava el Martí Olivella, en nom de la campanya ‘Aturemlesguerres.cat’, des del faristol de la trobada internacional ‘Crit per la pau’, organitzada a Gernika per recordar el 88è aniversari del bombardeig perpetrat contra la població biscaïna per la Legió Còndor de l'Alemanya nazi i l'Aviació Legionària de la Itàlia feixista. Alhora, l’històric activista per la pau es preguntava: “Com és possible que en ple segle XXI hi hagi líders —i pobles que els segueixen— que encara creguin que preparant la guerra construeixen pau?”.

Amb un discurs clar, incòmode i incansable, el Martí Olivella, impulsor del moviment Aturemlesguerres.cat, insisteix que no n’hi ha prou amb manifestar-se o indignar-se davant la barbàrie: cal organitzar-se, desobeir i teixir una xarxa de resistència no violenta arreu del territori. Davant l’auge del militarisme i la complicitat de governs, mitjans i empreses, aposta per un contrapoder ciutadà que deixi enrere la passivitat i recuperi la força de la consciència i l’acció col·lectiva.

Fa més de dos anys i mig que vau posar en marxa la campanya ‘Aturemlesguerres.cat’. Com valoreu la seva incidència?

Vam néixer amb l’objectiu de facilitar que una part de la població pogués canalitzar el seu enuig pel que està passant a Ucraïna, Gaza i tants altres llocs del món d’una forma assumible respecte a les seves capacitats. La idea era fer-ho d’una altra manera, no tan vinculada a les formes tradicionals de protesta, com organitzar una manifestació, llançar un manifest i tornar cap a casa, sinó a través d’una pressió permanent i perseverant. Penso que això ho hem aconseguit en una vintena de ciutats i poblacions de Catalunya, aplegant grups de persones que s’han mobilitzat cada setmana.

Què heu aconseguit amb aquestes mobilitzacions?

Aparentment, podria semblar que res, però el que s’ha fet és teixir relacions i generar confiances que han donat peu a noves accions que han anat sorgint aquí i allà. A poc a poc, la gent ha reforçat aquest vincle basat en la perseverança i en enfrontar-se contra un gegant des de la petitesa. Des del punt de vista humà i polític de tot el que significa establir una xarxa de relacions permanents, penso que és un gran èxit. Ho dic perquè l’alternativa, allò que fa la majoria de la gent, és quedar-se a casa, asseguda al sofà, cagar-se en tot i poca cosa més. 

Aquesta xarxa de relacions us ha permès arribar més lluny.

Tenint en compte el blocatge que patim des dels mitjans de comunicació, on no hi sortim, la via de les relacions ha fet que ens passin coses que no podíem imaginar. Per exemple, l’exministre Miguel Ángel Moratinos ens ha convidat a defensar la nostra posició a l’acte organitzat a Gernika per commemorar els bombardejos feixistes de l’abril del 1937. 

La realitat que s’imposa, però, és que el militarisme guanya terreny i cada dia hi ha nous conflictes i més violents…

Com vaig dir al discurs de Gernika, això respon als interessos del complex militar i industrial, que avui també és polític, mediàtic i financer, i a les seves ànsies de fer negoci, ja sigui amb la indústria farmacèutica, amb l’habitatge, amb la revolució verda o ara amb l’armament. El capital sempre busca on crear demanda i ho sap fer molt bé, perquè van tots alhora i es reparteixen els beneficis. 

Atiar la por és una estratègia recurrent del poder per obtenir rèdits polítics.

Als polítics sempre els va bé incrementar la por, fer créixer el sentiment d’inseguretat i exagerar les amenaces perquè d’aquí se’n deriva sempre una ciutadania més dòcil, tancada en els seus temes i més impotent a l’hora de pensar que no es pot fer res per canviar les coses. I, per tant, tenen més facilitat per imposar a la població aquest discurs de remilitarització i rearmament.

Potser el més sensat seria treballar per evitar els conflictes abans que esclatin…

En tots els conflictes cal anar a l’origen, no ens podem quedar en les circumstàncies. Ni el conflicte entre Ucraïna i Rússia comença fa dos anys i mig, ni Gaza comença el 7 d’octubre. Sempre cal tenir una visió més àmplia de la història i cercar l’origen de les coses. 

En el cas de la Unió Europea, com es pot predicar a favor de la pau i alhora posar en marxa un pla de rearmament de 800.000 milions d’euros?

Aquí molta gent s’ha tret la careta i actua sense cap vergonya. Nosaltres, per exemple, hem iniciat una campanya –hem redactat una carta– contra el primer ‘Foro ibérico para la paz y la seguridad en Europa’, organitzat per Prensa Ibérica i presidit pel president de la Generalitat, amb la presència de l’alcalde de Barcelona, del ministre Jordi Hereu i d’empreses com Indra, entre altres. És la definició perfecta del complex militar, polític, mediàtic i industrial, que no té cap escrúpol a tacar-se les mans, la feina i el capital de sang en benefici del negoci. És la infàmia dels traficants de la mort. 

Davant d’això, ets un ferm defensor de la lluita no violenta. 

Ens han ensenyat que si el poder polític, econòmic i militar és molt fort, els ciutadans no tenim gaire més a fer que acotar el cap i obeir. La lluita no violenta, precisament, inverteix aquests termes. Ho deien Gandhi o Martin Luther King, el poderós en termes polítics, militars i econòmics ho és perquè nosaltres, la gent, li donem el nostre consentiment, perquè obeïm, cooperem, treballem per a ells, paguem impostos i els votem… Amb vista a la nostra comoditat, som col·laboracionistes dels senyors de la guerra, siguin polítics, militars, industrials o periodistes. La lluita no violenta inverteix això i ens demostra que la ciutadania tenim molta més força del que ens pensem.

Ens podem emmirallar en experiències passades.

Exacte, es tracta d’empoderar-nos com a societat, com van fer els objectors. No semblava impossible que una colla de joves barbuts es poguessin enfrontar a tot un exèrcit franquista? Doncs es va aconseguir sumar un milió d’objectors, 50.000 insubmisos, i en trenta anys es va acabar amb la vigència del servei militar. Tenim aquesta experiència. Quan la gent s’organitza i no col·labora, fa boicots, fa vaga, no vota ni paga impostos, té molta més força del que creu. 

Cada cop costa més mobilitzar la gent?

Jo el que no puc entendre de cap manera és que surtin 600.000 persones al carrer a celebrar els títols del Barça i després siguem totalment insensibles a la misèria i la mort constant que veiem cada dia. Em dono de baixa d’aquest país perquè, com deia al discurs que vaig fer a Gernika, em fa vergonya ser home, blanc i europeu, i hauria d’afegir també, català. 

Vosaltres proposeu crear una xarxa de nuclis d’autodefensa com a alternativa a la defensa militar violenta.

L’essència de la lluita no violenta és el canvi de concepció d’on està el poder. Es tracta de crear un contrapoder en la societat organitzada. Amb tot, com s’organitza una societat despistada i insensible? Només es pot fer a partir d’allò que ja hi ha. A cada barri, poble i ciutat hi ha persones amb consciència que planta cara a les agressions racistes, masclistes, ambientals o laborals que patim, que s’estan organitzant per defensar el territori en un sentit ampli. 

Per tant, el que cal és unir forces.

Tota aquesta gent ja practica o s’inspira de manera més o menys explícita en la lluita no violenta. Es tracta de formar una xarxa, un teixit, que nosaltres anomenem nuclis, grups o cercles d’autodefensa no violenta. Ens manca aquesta consciència col·lectiva, que seria la base d’un sistema d’autodefensa civil o popular no violent, i que en el cas d’una ocupació no hagués d’improvisar la resposta, com ha passat a Ucraïna o a tants altres llocs, com el 1968 a Praga. De la mateixa manera que els sistemes de defensa militar armada es preparen en temps de pau, la defensa no violenta també s’ha de preparar en temps de pau.

Són dues estratègies oposades.

En el primer cas ja hem vist que cal gastar-se 800.000 milions i implicar tots els sectors socials per donar negoci als traficants de la mort. La defensa no violenta, en canvi, és barata i depèn de la força de la gent. Es tracta de defensar-nos sense matar, sense destruir ni atacar. És un canvi de paradigma.  

Ara, es tracta de passar a l’acció.

Fem una crida perquè els grups que ja defensen drets i llibertats s’autoorganitzin i es connectin entre ells, encara que lluitin per temes diferents. L’objectiu és teixir una xarxa de defensa no violenta que ens permeti estar preparats per afrontar crisis —com una guerra o una catàstrofe climàtica— sense haver d’improvisar. Vivim en un país de fades pensant que no estem sota cap perill ni amenaça, però la realitat és molt diferent. 

Aquestes coses no han de passar, però passen, i si no que li ho preguntin als ucraïnesos, que el dia abans que comencés la guerra vivien feliços i contents. No podem continuar confiant cegament que l’Estat, amb la seva complexitat i corrupció tan gran, ens ho resoldrà tot; cal que la gent prengui la iniciativa per millorar la seva vida quotidiana i enfortir la resiliència davant de situacions que poden passar.

Es pot fer a través d’accions senzilles.

Els primers objectors, que no havíem fet res plegats en cinquanta anys, hem llançat la campanya ‘Consciència contra la guerra’, en què volem transmetre el missatge que les manifestacions i els manifestos estan bé, però cal que organitzem una operativa de lluita no violenta per començar a revertir les coses. No ens podem quedar en la queixa. 

Per exemple, votem conscientment només aquells partits que es desmarquin inequívocament de la guerra, del militarisme i el rearmament. El mateix passa amb els impostos: podem oposar-nos a la guerra, però després paguem els impostos que financen el pla de rearmament. Ara ja no ens demanen el 2% del PIB per a defensa, sinó el 5%. Doncs fem insubmissió fiscal. La nostra consciència com a ciutadania en tots aquests àmbits és el que ens dona poder. 

Ets optimista de cara al futur?

Cadascú ha de fer el que creu que ha de fer. Gandhi deia que la diferència entre allò que fem i el que podríem fer, canviaria el món. No podem esperar que els altres ens treguin les castanyes del foc. Avui som perfectament conscients del que passa al món, tenim tota la informació, sabem que el que fan els nostres governs i les nostres empreses, i no ens podem excusar com en altres èpoques. Si no actuem, no serà per desconeixement, sinó per omissió. I la història ens dirà que estàvem al costat equivocat. Si fem el que hem de fer, el món potser no serà perfecte, però almenys no serà culpa nostra per no haver-ho intentat.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Lluita Noviolenta (@lluita.noviolenta)