Més d'una trentena de persones van acudir a la cita per escoltar les paraules de l'economista, professor i activista Arcadi Oliveres, en una trobada a la Facultat d'Economia de Sabadell de la UAB el passat divendres 9 d'octubre. Us resumim la seva ponència en 5 idees:

Els interessos que amaguen les guerres

Sudan del Sud, Afganistan, Iraq i Líbia van ser els exemples citats per Arcadi Oliveres per il·lustrar conflictes bèl·lics del S. XX i XXI que, lluny de venir motivats per les causes donades a l'opinió pública; com la hipotètica defensa dels drets de la dona, la cerca d'Osama Bin Laden o la lluita contra el tràfic d'heroïna; han amagat l'extracció de petroli i la construcció d'oleoductes.

No hi van faltar, com és comú en les ponències del professor, la revelació de parentius, amistats i negocis entre directius de companyies i alts càrrecs polítics, com ara la vinculació l'ex president d'Afganistan col·locat pels EUA el 2001, Hamid Karzai, amb la CIA i empreses petroleres. Relacions que van permetre la construcció de l'oleoducte que seria construït per l'empresa del vicepresident de George Bush, Dick Cheney.

Les guerres, per subsistir, necessiten armes

Els orígens de les guerres poden ser més o menys clars. El que és una evidència, va dir, és que "les guerres es mantenen i creixen". I creixen, en les seves paraules, perquè els agents que hi participen disposen d'armes. En aquest cas, Arcadi Oliveres va prendre com a exemple la guerra entre Iraq i Iran, l'anomenada "Primera Guerra del Golf Pèrsic". I el va triar perquè malgrat l'embargament d'armes decretat per l'ONU, el conflicte va persistir durant 8 anys provocant 2 milions de morts. Paral·lelament, va explicar el professor, un total de 37 estats, encapçalats per EUA, França i Anglaterra, però també amb la presència de l'Estat espanyo i Suècia, entre molts d'altres; van subministrar armes a un o a ambdós bàndols durant el conflicte, passant per alt l'embargament.

Semblar ser, va confessar, que Arcadi Oliveres ha fet un seguiment continuat i profund dels viatges diplomàtics de l'anterior monarca, Joan Carles de Borbó, i dels seus acompanyants. Molt habitualment, representants de fabricants d'armament espanyols.

Així doncs, va concloure: "Pretenem que no vinguin les persones de les guerres que provoquem?".

Exiliats polítics o econòmics. Tots i totes, persones que veuen en perill la seva vida

Les polítiques europees i els mitjans de comunicació fan una distinció entre persona migrant que arriba al continent europeu com a "refugiada de guerra" o persona que arriba com a "refugiada econòmica". Sembla que la UE acull els primers, però no els segons. Per a Oliveres, tant exiliats polítics com econòmics corren perill de morir. Uns per les bales i uns de gana, amb la pertinent responsabilitat dels països del nord en l'explotació de recursos i l'empobriment dels països del sud. Ambdós col·lectius, doncs, segons ell, haurien d'obtenir la mateixa resposta solidària europea.

Emigració i exili són enriquiment. I el català és un poble bizantí, romà, musulmà, jueu i gallec

Arcadi Oliveres també va tractar els prejudicis que giren al voltant dels fenòmens migratoris. En primer lloc, va ressaltar el caràcter mòbil de les civilitzacions, assumint, per a ell, que les migracions i els canvis de residència i establiment formen part de l'evolució de la humanitat. En aquest sentit, per tant, va afirmar taxativament que "no voler rebre persones és senyal d'ignorància". Afirmació que va acompanyar de 3 arguments en favor de l'arribada de persones: Primer. La necessitat de mà d'obra davant d'una piràmide de població envellida com la que caracteritza les societats catalana i espanyola, acompanyada de polítiques contra l'atur estructural, com ara la reducció de la jornada laboral, entre d'altres. Segon. Un saldo fiscal positiu per a les persones nascudes aquí, que guanyarien, segons ell, 6.000 millions d'€, comptabilitzant el pagament d'impostos directes i indirectes de persones tant amb la situació regularitzada com no reglada, en comparació amb les aportacions de les persones nascudes a l'Estat i els serveis rebuts per tots tres col·lectius. I tercera i finalment: "Aporten cultura". I és que el poble català té una dança bizantina, la sardana; menja panellets i turrons, postres àrabs; du una barretina, provinent de Turquia; i benhera una verge negra, la Moreneta.

Les persones migrants i refugiades en números

Turquia ha rebut 1,8 milions de persones refugiades. El Líban, 1,2 milions. Jordània quasi 630.000 i Iraq vora les 250.000. A la Unió Europea s'hi debat encara sobre acollir-ne al voltant de 120.000. L'estat espanyol, concretament, sembla que n'acollirà 15.000. La dada per a l'Estat i per a Catalunya és lluny del que ja han acollit Turquia o Iraq. I igualment lluny del nombre de persones que arriben cada any a l'Estat, que l'any 2013 va ser de més de 250.000 segons l'INE.