Vetllar pel dret a la vida i posar-lo al centre hauria de ser l’obligació i el propòsit de qualsevol política migratòria. Malauradament, aquest objectiu està lluny de ser una prioritat per a molts governs, tampoc l’espanyol, que opta per posar el focus en les dades de persones que surten de les costes africanes i arriben a les espanyoles per tal de reforçar una lògica de control migratori que té l’objectiu de demostrar de portes enfora la capacitat de controlar el territori.

El resultat de tot plegat, a banda d’alimentar els discursos de la por i de l’odi, no es pot traduir d’una altra manera que en xifres dramàtiques, com les que exposa l’ONG Caminando Fronteras en el seu informe ‘Monitoratge del dret a la vida - 2022’. Segons l’entitat, almenys un total de 2.390 persones van morir o desaparèixer mentre intentaven arribar a Espanya l’any passat. El text constata, a més, la tendència cada cop més mortífera de les rutes migratòries cap a l’Estat espanyol en els últims anys, on han perdut la vida més d’11.500 persones entre el 2018 i el 2022.

“Va marxar amb altres joves del poble perquè aquí ja no podien viure; van sortir tots en la mateixa barca, i els busquem, però no apareixen. Molts pares ens hem quedat sense els nostres fills”. Aquest testimoni del pare d’un jove malià que va emprendre el camí cap a Europa és un dels que recull l’informe de Caminando Fronteras i que fa palès la tragèdia que viuen milers de famílies.

Polítiques de mort que configuren rutes migratòries mortíferes

Són les víctimes de la necropolítica aplicada a la frontera occidental Euroafricana. De les més de 2.300 víctimes en el seu trajecte cap a Espanya al llarg de l’any passat, una xifra lleugerament superior a les del 2020, l’entitat precisa que 288 eren dones i almenys 101 eren infants. Amb tot, aquesta dada queda lluny de les morts registrades el 2021, que es van disparar fins a les 4.639, fruit del “xoc per l’augment exponencial de l’ús de la ruta canària”, precisa l’informe.

Precisament, l’organització destaca, per quart any consecutiu, aquesta ruta canària com la més letal, amb més de 1.780 víctimes comptabilitzades. “Les seves característiques físiques, les embarcacions massa febles per a l'oceà, les llargues distàncies, les relacions polítiques entre els països en la zona subjectes a interessos territorials marítims i terrestres fan que sigui complicada la col·laboració per a defensar el dret a la vida entre els països, o que hi hagi demores en l'activació de serveis de rescat”, assenyala l’entitat sobre aquesta ruta.

L’elevada mortalitat de la ruta canària –també denominada ruta Atlàntica– la situa molt per sobre d’altres com la ruta d’Algèria (464 víctimes), “que resta sistemàticament invisibilitzada”, alerta l’informe; la d'Alborán (75); la de Terra (42) i la de l’Estret (25). Aquestes dades, diu Caminando Fronteras, són conseqüència “de les polítiques migratòries que dificulten, obstaculitzen o directament ometen posar en marxa mecanismes de rescat per a les vides de les persones migrants”.

Una altra de les dades que destaca el document, i que agreuja el dolor de les famílies, és que el 91,4% de les víctimes d’aquestes rutes migratòries moren sense que els seus cossos siguin trobats ni identificats, fet que té “un impacte terrible per a les seves famílies i comunitats per la impossibilitat de fer un dol complet, així com per les implicacions legals i psicològiques”.

“El fill del meu amic va sortir el 9 de novembre amb vint persones més des de Bumerdés, i no en sabem res des d’aleshores (...) El seu pare i el seu germà em truquen constantment, diverses vegades al dia, preguntant si ha arribat alguna barca; és molt de temps, ha d’haver passat alguna cosa”, relata un altre testimoni d’un líder comunitari encarregat de la cerca d’un jove desaparegut, recollit a l’informe. En aquest sentit, l’estudi explica que, al llarg del 2022, un total d’almenys seixanta-quatre embarcacions han desaparegut amb tots els seus tripulants a bord.

Dones i infants, les més exposades a la violència de fronteres

‘Monitoratge del dret a la vida - 2022’ també s’atura en l'origen de les víctimes d’aquesta política de mort a les fronteres, atès que ajuda a explicar d’alguna manera la seva història migratòria i els motius que els van empènyer a ser expulsats dels seus països. Parlem de causes com els conflictes bèl·lics, les polítiques extractivistes neocolonials, la pobresa, les violències masclistes o contra el col·lectiu LGBTI, entre altres.

Així, segons detalla l’informe, persones de vint-i-cinc nacionalitats van perdre la vida el 2022 intentant arribar a les costes espanyoles, la gran majoria d’elles provenien del continent africà. Analitzar el seu origen, expressa el text, “permet analitzar els trajectes migratoris i l’impacte de les violències que afronten les persones durant els mateixos”.

Com és habitual, les dones i els infants són qui més pateixen durant aquests processos migratoris que massa sovint acaben en mort. Entre les violències a què són sotmeses, Caminando Fronteras posa l’accent en la violència sexual, que, al llarg dels darrers anys, s’ha implementat com una eina de tortura en el control migratori i com un càstig sistemàtic cap a les dones que emprenen aquests trajectes. L’organització adverteix que la reben per part de les forces de seguretat, però també dels seus companys de viatge i d’altres homes dels països que travessen.

La massacre de Melilla, exemple de l’escalada violenta de la repressió

Igualment, l’organització denuncia l’escalada de la militarització del control migratori, que s’ha traduït en l’aplicació, cada cop de forma més violenta, d’accions que ataquen de manera sistemàtica els drets humans de les persones migrants. Com a exemple més clar d’aquesta tendència, es recorda la massacre que va tenir lloc a finals de juny a la frontera de Melilla-Nador.

El succés, àmpliament censurat per nombroses organitzacions defensores dels drets humans, però rebaixat a “una actuació ben resolta de la policia marroquina” per part del president espanyol Pedro Sánchez, va acabar amb la mort de quaranta persones –vint-i-tres, segons dades oficials–, que van perdre la vida arran de la utilització de “mitjans terribles de dissuasió, com bales de foc, entre altres”, per part de les policies espanyola i marroquina.

“Ens massacraven, inclús quan estàvem estirats a terra, sense forces i al límit del cansament”, va declarar una víctima de la tragèdia, com recull l’informe. Una altra afirma que els van “colpejar i llançar gas lacrimogen a la cara”, i afegeix: “si ploraves et continuaven pegant, en canvi, si et feies el mort et deixaven en pau”. Aquesta “violació transnacional dels drets a la frontera terrestre entre Melilla i Nador”, lamenta l’informe, “continua impune” després de l’arxiu de les investigacions de la fiscalia per possibles delictes de la policia espanyola.