Tot just fa uns dies, el Govern espanyol va reactivar la tramitació de la Llei de Memòria Democràtica, una assignatura pendent del país amb les víctimes del franquisme. Avui en parlem amb el Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, que va ser víctima de tortures a la comissaria de la Via Laietana, un dels símbols de la repressió de la dictadura. Malgrat que encara li fa mal recordar-ho, el Carles s’ha plantejat explicar la seva història com un deure de testimoni de cara a les noves generacions.

Situem-nos a finals del seixanta, principis del setanta. Com era la vida d’un jove en la darrera etapa del franquisme?

La primera cosa que vull desmentir és allò que deien que després de la guerra el franquisme va ser una dictadura i cap al final, amb el desarrollismo, va ser el que anomenaven dictablanda. Francament, jo ho vaig viure com el que era: una dictadura.

Tu ja et vas implicar en la lluita contra el franquisme de ben jove.

Jo era fill de rojos, com es deia abans, dels perdedors de la guerra, que no derrotats. Durant la dictadura els meus pares van mantenir les seves idees i no passava com en la majoria de famílies, que no es parlava de res i imperava el silenci. A casa meva es parlava de la República i de la guerra com una experiència positiva de lluita contra el feixisme. Sempre em van transmetre aquests valors.

Això es podia parlar portes endins.

Sí, era una època en què les persones republicanes es creaven els seus cercles de relacions tancats, no es podia parlar obertament perquè et podies topar amb un delator o un franquista. I tot es parlava en ambients familiars o d’amistats.

Tu no et vas quedar de braços plegats.

Vaig experimentar un procés de maduració amb l’edat i m’hi vaig implicar, però els espais on es podia fer alguna cosa eren molt limitats. Generalment, o eren espais de la clandestinitat o espais professionals, gairebé tota la resta eren l’Organización Juvenil Española (OJE), el Frente de Juventudes… Tot espais franquistes-feixistes.

Jo vaig començar a implicar-me a través de l’escoltisme, que era el més semblant a un petit espai on es podia parlar lliurement. Organitzàvem activitats de reflexió política, passàvem pel·lícules del circuit clandestí i inclús portàvem cantants de la nova cançó.

També vas entrar al moviment estudiantil contrari a la dictadura.

Amb disset anys vaig militar al Sindicat Democràtic d’Estudiants, que aleshores era una activitat prohibida, però havia adquirit un gran potencial a tot el districte universitari. Després ja em vaig afiliar a les Joventuts Comunistes, la branca juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tot clandestinament, és clar.

I vas entrar a treballar a la SEAT.

La meva família no va voler que anés a l’escola franquista i va buscar alternatives en escoles internacionals, i em van apuntar a l’escola italiana. Quan tenia divuit anys, em vaig haver de buscar la vida i vaig trobar feina a la SEAT com a traductor tècnic d’italià. Com que jo ja estava organitzat políticament, a través del PSUC, vaig entrar a la comissió obrera de la SEAT.

Poc després et van detenir per primera vegada. Com va ser?

En aquell moment, la SEAT era l’empresa més gran d’Espanya i tenia tot un sistema de control i repressió molt gran. Hi havia molta por que allò es convertís en un focus de conflicte social i existia una estructura molt militaritzada. Per això, els primers sis mesos, quan encara no tenia contracte fix, vaig hibernar i no vaig fer res de manera pública.

Però, a partir de ser fix, em vaig començar a moure més, suposo que ho van identificar i em van fer seguiments i em van posar sota control. Estava fent tasques de coordinació de la comissió obrera de la SEAT fins que un dia, durant el mes de desembre del 1971, em van venir a buscar a casa i em van detenir.

I van començar els maltractaments.

Quan van venir a detenir-me em vaig intentar escapar i va començar una persecució. En un moment vaig caure i un dels policies que em perseguia també va caure i es va fer mal, segons va dir, i també em van acusar d’agressió. Els cops i les puntades de peu ja van començar abans d’entrar al cotxe policial. Em van emmanillar, insultar i sotmetre a un tracte vexatori. Suposo que era una manera de preparar-te el cos pel que venia a la prefectura de policia de Via Laietana.

"El jovent no és conscient que la democràcia és una conquesta, no va ser fruit d'una evolució natural"

Com van ser aquells vint dies tancat en aquella comissaria, que va ser un dels símbols de la brutalitat del franquisme?

Vaig tenir la desgràcia d’entrar-hi en un moment en què hi havia un estat d’excepció, per tant, la detenció podia ser indefinida. Aquesta va ser la principal tortura: saber que estava en mans d’aquella gent durant un temps indefinit. Els manuals clandestins ens preparaven per resistir tres dies, però no indefinidament. I va començar el malson.

Com ho recordes tot plegat?

Com un forat negre en què perds la noció del temps i de l’espai. No sabia si era de dia o de nit, aïllat en un calabós sense cap mena de contacte amb l’exterior i sotmès a constants interrogatoris, un darrere de l’altre. Els policies utilitzaven diferents tècniques de tortura, totes molt doloroses, com lligar-te les mans per sota de les cames, amb cops de puny i de peu constants. Vaig arribar a tenir la panxa negra de les hòsties que em van donar.

A banda, jo no en vaig ser conscient en aquell moment, però van enviar la meva roba tota ensangonada a la meva família. Ja et pots imaginar com va ser allò.

Després et van jutjar i et van enviar a la presó Model.

Sí, i d’entrada, és molt bèstia, però vaig viure la presó com un alliberament. I el mateix li passava als meus companys i companyes. Allà s’acabaven les tortures físiques i passaves a la privació de llibertat, i el tracte dels funcionaris de presó no era gens amable, però a nosaltres no s’atrevien a fer les bestieses que feien als presos comuns perquè d’alguna manera teníem el col·lectiu de presos polítics i ens fèiem una mena d’autoprotecció col·lectiva. El que més ens feia patir era el risc de patir una violació.

Com era la vida allà?

Les cel·les no eren com les que hi ha ara, era tot fosc, gris i brut. El primer que havíem de procurar era que no se’ns mengessin les xinxes, que n’estava ple. Teníem una màrfega que era com de pell de cavall i estava plena de merda i de puces. La manta que et donaven estava tota acartonada de les masturbacions d’altres persones preses i havies d’intentar que te’n portessin alguna de casa. Recordo que cremàvem el matalàs perquè estava ple de xinxes i l’únic que les feia saltar eren les flames.

I pel que fa a la vida presidiària, era estar tancat tot el dia a la cel·la, excepte petites estones al matí i a la tarda.

Com has processat aquestes experiències tan dures al llarg dels anys, encara et fa mal recordar-ho?

És un problema. Durant molts anys vaig estar en altres històries i no era el tema central de la meva activitat. Ara bé, des que vaig agafar més responsabilitats a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i davant la manca de persones que expliquessin la seva experiència, em vaig sobreposar per explicar-ho tot i fer una tasca de memòria. M’ho vaig plantejar com una mena de deure de testimoni, tot i que no ha estat gens fàcil. En aquest país ningú s’ha preocupat del trauma que arrosseguem les víctimes de tortures del franquisme.

Hauríeu agraït més ajuda i comprensió.

Més tard em vaig haver d’exiliar i vaig veure que les persones refugiades xilenes, argentines o gregues que van demanar asil polític als països escandinaus el primer que rebien era un tractament psicològic, i aquí ningú va pensar en res d’això per a nosaltres. I, és clar, després passa el que passa, que pel camí s’ha queda molta gent. Jo tinc amics que han quedat tocats, que mai s’han pogut sobreposar i que han quedat al marge de tot perquè no han pogut assimilar tot el que van patir.

I va arribar la Transició, que en el seu moment es va vendre com un gran èxit, però amb el pas dels anys s’ha qüestionat des de molts punts de vista.

El primer que vull dir és que els antifranquistes no érem tants, després tothom s’hi va apuntar, però en el seu moment érem pocs els que estàvem disposats a jugar-nos-la i pagar les conseqüències. I molts que, passats els anys, es van dir antifranquistes no van fer res perquè es van dedicar a les seves carreres professionals, i, en acabat han sigut ministres o dirigents de partits polítics. Són opcions personals, que respecto, però en la lluita antifranquista jo no em vaig trobar ni tants socialistes ni tants democristians, per exemple.

Tu com vas viure el trànsit del franquisme a la democràcia?

La Transició va ser fruit d’una correlació de debilitats. Dels antifranquistes, que no érem tants, i del búnquer franquista, que no va ser capaç d’imposar el franquisme sense Franco. Nosaltres volíem engegar un procés de trencament amb una vaga general insurreccional, un gran moviment de masses que no vam ser capaços d’articular. Vam aconseguir mobilitzar molta gent, però no trencar amb el règim, inclús després de mort Franco.

Va ser a causa de la nostra pròpia incapacitat de forces i a una articulació internacional que tampoc ens va ajudar. En resum: la Transició no va ser la que nosaltres volíem, però tampoc va ser la que ells volien.

Parlem de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, que presideixes. Quina tasca ha fet l’entitat?

Els objectius de l’associació han anat canviant. Va néixer com a comissió de solidaritat a la clandestinitat, a finals dels seixanta. Durant aquesta primera fase, es recollien diners per a les persones preses i les seves famílies, es feia tota una tasca de solidaritat. En una altra fase, l’associació es va enfocar en la lluita per l’amnistia.

Més endavant, es va centrar a reivindicar els drets de les preses polítiques, com era el reconeixement dels anys cotitzats a la presó per acumular drets de jubilació o les indemnitzacions pels anys de presó, entre altres. I l’última fase és la del moviment memorialista, sobretot entorn de la qüestió de les fosses i, a Catalunya, sobre la reivindicació del Memorial Democràtic.

Espanya s’ha resistit a mirar enrere. La investigació dels crims del franquisme, la reparació i la justícia per a les víctimes és una assignatura pendent?

Evidentment que ho és, però penso que, en part, també és responsabilitat nostra perquè és una reivindicació que durant anys no va estar en primera línia a la nostra agenda política. Aquí cal reconèixer la tasca dels nets dels represaliats, que han convertit les polítiques de memòria en una reivindicació de primer ordre. I també perquè l’actitud de silenci i de por ha perdurat, i sovint encara perdura, entre les generacions de supervivents. Això es trenca amb la generació dels nets dels represaliats i se’ls hi ha de reconèixer.

Hi ha un discurs que sosté que fer memòria és reobrir ferides, com es contraresta?

Fent polítiques públiques de memòria, sobretot a les escoles. Aquesta és avui una de les reivindicacions centrals de l’associació. I és una batalla que creiem que hem guanyat perquè el que reivindiquem s’ha inclòs al nou currículum escolar. Hem estat molt perseverants en aquesta qüestió, com també en el tema de les fosses, que a Catalunya es pot dir que hem resolt, però no a la resta de l’Estat.

"La transició va ser fruit d'una correlació de debilitats"

Justament ara el Govern espanyol ha reactivat la tramitació de la nova Llei de Memòria Democràtica. Què en penseu?

Des de les associacions hem lluitat molt per la reforma de la llei del 2007 i per resoldre els buits que quedaven pendents. Som conscients que la correlació de forces que tenim a nivell parlamentari no és massa favorable, i, per tant, tenim molt clar que no podem perdre aquesta oportunitat. No en tindrem gaires més, per això creiem que l’hem d’aprovar de totes totes. I si podem incloure millores en el procés que resta per aprovar-la, molt millor, però ja és un avenç en molts àmbits.

Per què és tan important aprovar la llei?

Perquè hem d’entendre que tot plegat ja no és un problema de les víctimes, que també, sinó de la societat. Hem de resoldre el tema de la veritat històrica i la transmissió de la memòria a les noves generacions per evitar el que ja està passant: l’ascens de l’extrema dreta. El jovent no és conscient que la democràcia és una conquesta, no va ser fruit d’una evolució natural, sinó que es va haver de lluitar molt.

Tu que el vas patir de forma directa, s’ha banalitzat el terme feixisme en els darrers temps?

Penso que d’alguna manera sí. No podem córrer el risc de banalitzar els termes, és a dir, una cosa és que hi hagi reaccions i actituds de cert autoritarisme en les democràcies. Això passa a Espanya i a molts països, i s’ha de denunciar tota regressió de drets, però no es pot equiparar al feixisme perquè el que fem és banalitzar-ho. Si ho fem, aconseguirem que el jovent pensi que el que vam viure nosaltres tampoc va ser per tant.