Ja fa anys que Nicaragua viu una situació que genera una profunda preocupació en tota la comunitat internacional. De l’esperança que per a moltes persones va representar la revolució sandinista, s’ha passat a un règim totalitari i despietat, personificat en la figura del president Daniel Ortega. Milers de represaliades pateixen les batzegades d’un govern que avança en la sense aturador cap a la barbàrie i el nul respecte als drets humans més fonamentals.

L’Associació d’Amistat San Miguelito-Sant Boi, que enguany celebra el seu 25è aniversari, va haver de renunciar a continuar amb la seva activitat al país fa cinc anys. Avui, veu molt difícil reprendre-la si les coses no canvien. En parlem amb la Carme Alcalde, la seva presidenta.

Esteu celebrant els vint-i-cinc anys de l’entitat. Si mirem enrere, quin és l’origen de l’Associació d’Amistat San Miguelito-Sant Boi?

Després de la revolució a Nicaragua, es va establir, sobretot a Catalunya, una xarxa d’agermanaments entre ciutats d’aquí i d’allà. Així, el 1994 es va signar l’agermanament entre Sant Boi i San Miguelito, que és una població de Nicaragua. A partir d’aquell moment es va iniciar una relació institucional, es van fer visites i tot plegat. I es va decidir que també era important establir una relació a escala de societat civil.

A San Miguelito hi havia un tot un conjunt d’entitats i es va pensar que seria convenient que a Sant Boi també hi hagués una referència en aquest sentit, i així va sorgir l’Associació d’Amistat San Miguelito - Sant Boi. I des de l’any 2000 hem tirat endavant diversos projectes.

Com és San Miguelito i quina és la realitat de la seva gent?

San Miguelito és una població del sud de Nicaragua, compta amb un nucli urbà, però, com passa a moltes poblacions del país, és un espai molt gran que té molta gent dispersada en petites comunitats que estan en zones muntanyoses i que són de difícil accés. Les persones que hi viuen són, fonamentalment, camperols. Viuen del que cultiven i també de la pesca, atès que la població està tocant del llac Cocibolca, un dels més grans de l’Amèrica Llatina. Però, bàsicament, viuen de l’agricultura.

L’estreta col·laboració amb la vostra contrapart, la Fundación del Río, ha estat determinant per tirar endavant la vostra tasca a Nicaragua.

Sí, evidentment, el que passa és que, malauradament, la Fundación del Río ara ja no existeix perquè va ser il·legalitzada el 2018. Era una entitat molt potent, dedicada a la preservació del medi ambient, i molt ben organitzada. De fet, en el moment que vam conèixer San Miguelito, nosaltres no teníem gaire experiència en qüestions com presentar projectes, i vam tenir clar que el que havíem de fer és que fossin ells qui ens diguessin de quina manera podíem cooperar, què és el que necessitaven. Sempre hem pensat que havia de ser així, i no a l'inrevés.

Així, l’any 2000 ens van enviar un primer projecte ambiental, i fins i tot ens va sorprendre que fos una proposta tan avançada.

En què consistia?

Es tractava d'un projecte llarg i molt complet sobre recollida de residus urbans. El primer objectiu era conscienciar la població que les restes orgàniques havien d'anar dipositades en algun lloc a casa seva, i després havien de llançar-se a un contenidor. Calia fer-los entendre que això era el millor per a ells i per a la seva salut. No va ser fàcil, perquè la gent estava acostumada a viure d'una forma i tenia uns hàbits adquirits.

Va ser llarg, però molt profitós, i al final es va entendre que els residus no es podien llançar al llac, que, malgrat que és molt gran, també s'embruta. A banda, es van anar fent diferents actuacions, com per exemple fer diversificar el pla ambiental municipal. El cert és que va ser un bon projecte.

"Una de les actuacions en què vam col·laborar va ser diversificar el pla ambiental municipal de San Miguelito".

Un altre projecte destacat, i molt estimat per la gent de San Miguelito, va ser la Ràdio Humedales.

Aquest va ser un projecte molt important. Sabem que allà la població està molt dispersa pel territori, i la forma més bàsica d’estar informats i comunicar és un transistor, perquè, a banda, el corrent elèctric tampoc arriba a tot arreu. I vam decidir posar en marxa una ràdio comunitària. Sempre ens van dir que volien una ràdio comunitària i feminista, i així es va fer. Era una forma diferent d'escoltar ràdio, molt efectiva per a ells i molt emocionant.

Va ser un projecte molt costós i llarg, i no exempt de traves i problemes, però al final es va inaugurar i la gent va quedar entusiasmada. La pega és que només va poder durar sis anys, perquè el 18 de desembre del 2018, la ràdio va ser confiscada per l'exèrcit de Nicaragua. Va ser una llàstima, però ens sentim molt orgulloses del que vam fer.

Així, quins són els principals àmbits en què heu incidit amb els vostres projectes?

Principalment, hem treballat en temes de medi ambient i de drets humans, i és el que volíem continuar fent, però això ara a Nicaragua ja no és possible.

La situació al país s’ha complicat molt, com està actualment, vosaltres que el coneixeu bé?

La situació actual de Nicaragua és un desastre absolut, una tirania que no té comparació al món, deixant de banda països en conflicte bèl·lic com Ucraïna. Cada dia que passa rebem més notícies i ens sembla més increïble tot el que està passant. Des que la revolta cívica d'estudiants va acabar amb milers de persones mortes a trets, la situació ja no ha tingut aturador.

Ara, fa uns dies, han excarcerat dos-cents presos polítics, els han expulsat del país i els hi han llevat la nacionalitat, cosa que la seva pròpia constitució no els permet fer. Però tant se val, perquè el govern d’Ortega fa i desfà com li sembla. I fins i tot a persones que s'han exilitat, molt conegudes i que ha tingut un pes importantíssim a Nicaragua, estan fora del país des de fa temps i també les han desposseït de la seva nacionalitat. És una situació realment molt dura i la gent ho està passant molt malament.

"Des que la revolta cívica d'estudiants va acabar amb milers de persones mortes a trets, la situació ja no ha tingut aturador".

A què atribuïu aquesta deriva de Daniel Ortega, qui, en el seu moment, va aportar esperança al país amb la revolució sandinista?

Són coses del poder. Jo soc de la generació que va viure la revolució sandinista com una de les millors coses que podia passar al món. Ara bé, vaig viatjar divereses vegades al país i ja anava veient coses que no funcionaven bé. De fet, una cosa estranyíssima és que Daniel Ortega no ha guanyat mai unes eleccions, ell pròpiament. Les primeres eleccions en què va participar les havia perdut, però li van cedir un percentatge de vots. Però, ell, legalment no ha guanyat mai uns comicis.

Un altre fet important en tot plegat és la influència brutal de la seva dona, la Rosario Murillo, que ha estat demolidora. A partir d’aquí, els seus fills també han estat controlant tot el país.

Com actueu davant d’aquesta situació des de l’associació?

Des del primer minut, nosaltres vam decidir que no tornaríem a Nicaragua en aquesta situació. Primer, perquè era perillós per nosaltres físicament, i també perquè no feiem bé a la gent que estava allà, era millor deixar-la al marge. Ara per ara, no ens sembla possible que tornem a treballar a Nicaragua en aquestes condicions. Però, és clar, hi ha moltíssima gent fora del país. De San Miguelito, per exemple, n’hi ha que s’han exiliat a Costa Rica, també en condicions molt precàries, perquè la gent va haver de sortir amb el que tenia, s'han hagut de buscar la vida i això és realment complicat.

La nostra intenció és no deixar sols a la gent de Nicaragua, per això sempre estem donant voltes a veure com els podem ajudar, potser fent algun projecte per a la gent exiliada a Costa Rica amb alguna entitat d'allà. No és gens fàcil. I també depenem dels recursos, que molt sovint les entitats no tenim.

Ho esteu visibilitzant en el marc de les celebracions dels 25 anys.

Sí, tenim una exposició fins a finals de mes, que és molt colpidora. També vam portar una persona afectada per la repressió i quan t'ho expliquen en persona és realment duríssim. Ha estat una matança en tota regla i el 80% de les víctimes han estat gent molt jove. Hem d'intentar donar-li voltes al cap per veure com ajudar aquestes persones i no deixar-les de banda. És una situació molt fumuda.

També sou una entitat molt integrada a Sant Boi, quina mena d’accions hi heu desenvolupat?

Des de fa anys participem com a entitat de cooperació i, com qualsevol entitat que vol participar en els projectes de ciutat, hem anat prenent part de tot el que ha anat sorgint. Això és, projectes participatius, el consell de ciutat, també vam fer un congrés d'associacions fa molts anys… Intentem participar com més, millor. Ara, per exemple, formem part d'un grup motor de ciutat de comerç just. No parem!

Què teniu al cap de cara al futur?

No volem fer moltes previsions a llarg termini. Ara estem en plena la celebració dels 25 anys i més endavant ho anirem veient. La idea és col·laborar en tot allò que puguem amb la gent que està exiliada a fora de Nicaragua i necessita ajuda. Hem de veure de quina manera podem ajudar-los. De moment, paciència i assegurar-nos bé del que volem fer, i que sobretot sigui de profit per a la gent d'allà. Ho seguirem intentant, això segur.