“Un infant que perd el seu entorn familiar i queda abocat a viure al carrer s’exposa a una vulnerabilitat brutal i a situacions molt greus”, explica la Silvia Garriga, gerent de Sendera ONG. En termes globals, es calcula que aquesta situació afecta uns dos-cents vint milions d’infants arreu del món, un 10% del total de la població infantil, segons un informe elaborat per l’organització Aldeas Infantiles.

Revertir aquesta greu problemàtica és l’objectiu que des del 2004 persegueix la Casa San José, una llar d’acollida per a infants en situació de carrer a la ciutat boliviana de Cochabamba. És un dels projectes que impulsa Sendera, una ONG que treballa per al desenvolupament a cinc països de l’Amèrica llatina i l’Àfrica per generar oportunitats perquè les persones puguin construir un futur millor.

La Casa San José s’alça a Cochabamba, una de les principals urbs de Bolívia, situada a la zona central del país, que destaca per ser un centre comercial important i per ser receptora d’immigració interna. El projecte va néixer ja fa gairebé dues dècades arran d’una demanda de l’arquebisbat de la ciutat, que va advertir de la manca d’una resposta social adequada a una problemàtica preocupant i creixent a la ciutat: la situació dels nens que viuen al carrer.

“Sí que hi havia cases d’acollida permanents on els infants es quedaven a viure, però no un projecte específic com el nostre, que té com a objectiu la reinserció familiar, és a dir, que els infants en situació de carrer tornin a viure amb les seves famílies o en un entorn familiar, fet que reclama un procés i un treball llarg i complex”, expressa a Xarxanet la Silvia Garriga, gerent de Sendera.

Per a un infant, viure al carrer suposa quedar exposat a tota mena de vulneracions de drets i a multitud de situacions d’explotació i de violència física i sexual, entre moltes altres. En resum: a una vulnerabilitat brutal. Des de Sendera apunten que és difícil quantificar l’abast del problema perquè gairebé no hi ha dades sobre aquesta qüestió.

Sí que es té constància que hi ha uns vuit mil menors a tot el país que viuen en institucions d’acollida; i que vuit de cada deu tenen família directa o indirecta. “En aquest 80% és on veiem l’oportunitat de buscar una sortida i revertir la situació”, apunta Garriga.

Un treball compartit i minuciós de recerca

Què empeny a un infant a viure al carrer? A partir de l’experiència acumulada en aquests anys de treball a la Casa San José, des de l’ONG exposen una causa principal: la pobresa i la vulnerabilitat de les famílies. A partir d’aquí, venen situacions de violència intrafamiliar, problemes d’alcoholisme i drogaddicció, abusos, la manca d’un entorn social o altres problemàtiques que provoquen que un infant abandoni casa seva i acabi vivint al carrer.

La tasca que es duu a terme des de la Casa San José parteix d’un treball en xarxa amb la policia, les institucions i entitats locals, especialment amb la Defensoría de la Niñez y Adolescencia (DNA), que porten els nanos que han identificat al carrer. Igualment, l’equip d’educadores de Sendera al centre també surt als carrers de Cochabamba per identificar possibles menors en situació de carrer que puguin ser acollits a la casa.

“Els infants se solen aplegar a zones determinades, i allà comencem a fer el treball d’acostar-nos a ells, intentar esbrinar perquè estan al carrer, parlar-los del centre i oferir-los la possibilitat de venir de forma voluntària; però, com és normal, costa molt entrar-hi i que confiïn en nosaltres, perquè la desconfiança i les ferides anímiques que arrosseguen són molt profundes”, indica la gerent de Sendera.

I quan arriben a la Casa San José, què passa? “El més difícil és aconseguir desentrellar la seva història, d’on ve i perquè ha acabat al carrer; és un treball llarg i, d’alguna manera, molt artesà”, confessa Garriga.

Com a exemple, cita el cas del Mario, un nen de nou anys que va arribar al centre i no parlava ni se sabia res de la seva vida anterior. Finalment, gràcies a la constància de la Pelagia, una de les educadores del centre, van descobrir que era de La Paz. La Pelagia i el Mario van agafar un autobús a la ciutat i passejant pels carrers van acabar trobant una tieta seva, que en veure’l es va posar a plorar perquè la mare havia dit a tothom que el menut havia mort.

Històries com les del Mario són comunes entre els infants que arriben a la Casa San José. En coordinació amb la DNA i el jutjat del menor, l’equip d’educadores del centre, que formen deu dones, es treballa per reconstruir la vida dels infants, cercar dades i treballar amb els infants a tots els nivells, emocional, psicològic, físic, etc. Alhora, s’esbrina on estan els seus familiars i es determina qui se’n pot fer càrrec, que no sempre són els pares.

Vida al centre i retorn al nucli familiar

A la Casa San José, els infants aprenen a fer-se càrrec d’ells mateixos i dels altres, és una educació diària on cada dia compta. Sota la supervisió i amb l’ajuda de les educadores, es reparteixen i participen en totes les tasques domèstiques del centre, per així mirar de generar un sentit de la responsabilitat i de l’obligació. També tenen les seves hores d’estudi, activitats esportives i participen en tallers d’expressió corporal i artística. “És una manera d’ajudar-los a expressar emocions i vivències, que de vegades són tan dures que no es poden verbalitzar”, diu Garriga.

Cada infant segueix un pla d’intervenció individualitzat, adaptat al seu cas concret, que té com a objectiu final la seva reinserció familiar. Al mateix temps, es treballa amb les famílies dels nanos per abordar el procés de reinserció. Sempre amb el consentiment de l’infant, esclar, i de manera coordinada amb jutjats i institucions. Si tot quadra, el menor torna al nucli familiar.

Aquí comença la tercera fase de la tasca de l’equip del centre, que fa un seguiment i vetlla perquè la reinserció funcioni, amb visites sorpresa i pactades a la nova llar de l’infant i amb el suport d’una xarxa de seguiment que implica diversos agents de la comunitat com escoles, centres de salut, policia, església, etc. En cas que tot el procés de retorn familiar no funcioni, pel motiu que sigui, els menors passen a un centre d’acollida permanent.

Des que Sendera va inaugurar la Casa San José, el 2004, s’ha establert contacte amb uns cinc-mil infants en situació de carrer per conèixer la seva situació. Més de dos mil han passat pel centre, dels quals prop del 70% han tornat a viure en un entorn familiar. “Aquesta és una dada que ens fa sentir molt orgulloses”, afirma la Silvia Garriga, qui destaca que la clau indiscutible de l’èxit rau en l’equip d’educadores de la Casa San José: “són meravelloses i la gran fortalesa d’un projecte tan estimat i necessari”, rebla.