Manel Vila: “Entre ciutats parlem el mateix idioma i això fa que la cooperació funcioni”

L’audàcia de l’alcalde Pasqual Maragall va convertir una resposta de solidaritat en una iniciativa de cooperació internacional singular i pionera. En plena guerra dels Balcans, davant el setge brutal que patia Sarajevo, Barcelona no es va limitar a enviar ajuda humanitària, sinó que va decidir implicar-se en la reconstrucció de la ciutat i va arribar a considerar-la, administrativament, com el seu districte número 11.

En la concepció i execució d’aquella fórmula imaginativa hi va tenir un paper clau el Manel Vila, reconegut expert en cooperació internacional, responsable de l’ajuda humanitària i gerent del Districte 11 entre 1992 i 1999. Aquell model va permetre canalitzar recursos i superar obstacles burocràtics per reconstruir part de la Vila Olímpica de Sarajevo —orgull de la capital de Bòsnia i Hercegovina— i altres infraestructures clau després dels acords de Dayton. També va obrir una nova manera d’entendre la cooperació internacional, fonamentada en la relació directa entre administracions locals i en la complicitat entre ciutats que comparteixen reptes i serveis.

Fruit d’aquella experiència, el Manel Vila va crear anys més tard Districte 11 - City to City, una ONG que treballa per mantenir vius els aprenentatges d’aquella iniciativa i la cooperació entre ciutats, per posar-la al servei de nous escenaris de conflicte i reconstrucció. Avui, aquest model s’ha reactivat amb Palestina —Vila és el president del Comitè Assessor del Districte 11, Ciutats de Palestina— amb l’objectiu de reforçar els vincles entre municipis i promoure la solidaritat internacional des de l’àmbit local. 

Comencem fent memòria. Com va néixer el projecte Districte 11?

El projecte Districte 11 va néixer el 1992, mentre Barcelona preparava els Jocs Olímpics, en paral·lel a la guerra als Balcans i al setge de Sarajevo, que havia estat ciutat olímpica el 1984. En aquell moment, Sarajevo patia un setge especialment cruel, que moltes vegades s’ha qualificat de medieval. A partir del juliol del 92, la ciutat es va quedar sense aigua, llum, gas ni telèfon, i fins i tot no es podia enterrar la gent fora del nucli urbà, de manera que moltes persones acabaven sent enterrades dins dels parcs.

I la ciutat va demanar ajuda.

En aquell context, amb una guerra d’aliances i interessos en què Slobodan Milošević i Franjo Tuđman s’havien repartit el territori però havien oblidat Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina va llançar un SOS demanant solidaritat internacional. I, davant el silenci i la poca reacció de la comunitat internacional, l’alcalde Pasqual Maragall va respondre a aquella crida.

De quina manera?

Primer, establint un pont de solidaritat entre Barcelona i Sarajevo durant la guerra, amb l’enviament de diversos combois d’ajuda humanitària. I, un cop acabat el conflicte amb els acords de Dayton, Barcelona es va comprometre amb la reconstrucció de la Vila Olímpica i de les instal·lacions olímpiques de Sarajevo, que eren l’orgull de la ciutat. Per facilitar tota la tramitació administrativa, Pasqual Maragall va tenir la idea de configurar Sarajevo com si fos un districte més de Barcelona —que en té deu—, i així va néixer el Districte 11.

Des del punt de vista de la cooperació internacional, què va suposar aquella iniciativa?

Va ser una iniciativa pionera perquè fins aleshores, això no s’havia fet mai. La cooperació internacional s’entenia sobretot a través del 0,7% i de subvencions perquè les ONG desenvolupessin projectes a l’exterior. En canvi, amb aquella experiència es va obrir una altra via: la cooperació directa, de ciutat a ciutat, que amb els anys també han anat adoptant administracions compromeses amb aquest àmbit.

Per què la cooperació entre ciutats funciona tan bé?

Perquè, més enllà del català, el castellà, l’anglès o el francès, entre ciutats parlem el mateix idioma i això fa que la cooperació funcioni. Ens vam adonar que ens enteníem parlant de coses molt concretes: residus, potabilització d’aigua, cementiris, serveis públics… És un llenguatge compartit, pràctic, que facilita posar-nos d’acord i treballar plegats.

La iniciativa va ser ben rebuda arreu?

Al principi, aquesta cooperació directa va generar sorpresa, com passa sovint quan alguna cosa sacseja la zona de confort i l’statu quo: ‘Què és això que s’inventa ara l’alcalde Maragall?’, es preguntava més d’un. Però, amb el temps, la idea de treballar de ciutat a ciutat s’ha anat obrint pas i s’ha consolidat com una experiència innovadora, sobretot perquè aborda aspectes que la cooperació més tradicional sovint no contempla.

D’aquesta iniciativa va sorgir el 2012 l’ONG Districte 11 - City to City. Amb quin objectiu?

Vam crear l’ONG per evitar que l’experiència del Districte 11, impulsada per Pasqual Maragall i continuada pels alcaldes Clos i Hereu, es pogués diluir amb el pas del temps. Ens preocupava que, amb canvis polítics o noves prioritats institucionals, es tornés a un model basat només en convocatòries per a ONG i es perdés la cooperació directa de ciutat a ciutat. L’objectiu era preservar aquesta herència i mantenir viu el model.

Així, aquell model ciutat a ciutat tenia un valor que calia preservar.

Per a un grup de persones que havíem estat vinculades a aquella experiència, el model ciutat a ciutat tenia una singularitat molt clara. Per això vam crear l’associació, per preservar l’herència de tot el que s’havia fet i, alhora, continuar empenyent allà on puguem, aportant l’experiència acumulada, els acords i sobretot els contactes, que en aquest tipus de cooperació són clau. Amb aquesta trajectòria, hem pogut contribuir també en contextos de conflicte o de prevenció de conflictes, i altres ciutats s’hi han anat afegint. 

Com es va articular aquella cooperació?

Arran de l’experiència a Bòsnia, vam tirar endavant sota el paraigua del Consell d’Europa, a través de les Ambaixades de la Democràcia Local (ADL), que servien per formalitzar acords entre societat civil i administracions de territoris en conflicte i d’altres llocs. Avui les ADL continuen funcionant i, per exemple, a Ucraïna han tingut un paper molt important donant suport a municipis que ho estan passant realment malament. Aquesta és la idea que hem volgut mantenir viva des de l’associació Districte 11 - City to City.

I com es fa el salt d’aquesta idea cap a Palestina?

A partir d’aquí, durant uns anys vam intentar que l’Ajuntament de Barcelona, amb l’anterior consistori, assumís un compromís més gran amb alguna ciutat d’Ucraïna, però no va acabar reeixint. En aquest mandat, en canvi, la nova administració i l’alcalde Jaume Collboni van entendre que l’agermanament amb Gaza City i els acords de col·laboració que Barcelona té signats des de fa temps amb Ramal·lah i Betlem podien donar cos a la iniciativa. Nosaltres hi hem posat l’experiència a disposició perquè el Districte 11 tornés a funcionar amb les ciutats de Palestina.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by BCN Acció Intercultural (@bcn_interculturalitat)

Veus paral·lelismes entre l’experiència de Sarajevo i la situació actual de Gaza?

No en veig en el sentit del conflicte, perquè cada guerra té la seva singularitat. El paral·lelisme, en tot cas, és en la manera de treballar: hi ha una relació estable entre els equips tècnics municipals de Gaza City, Ramal·lah i Betlem i els de Barcelona, que permet cooperar de forma continuada. I quan Barcelona es mou en l’escena internacional, altres ciutats europees que ja hi eren atentes s’hi acaben afegint, alçant la veu i fent el pas. Ara bé, insisteixo: no té res a veure el que es va fer a Sarajevo amb el que es fa avui a Gaza City, ni amb altres experiències de cooperació municipal com les de Maputo o Medellín.

Quines són les principals dificultats d’impulsar una iniciativa de cooperació en un context de guerra o de postconflicte?

Avui, la dificultat principal a Palestina, és que el conflicte no s’ha acabat i no hi ha cap previsió clara que es pugui tancar amb un calendari. El que s’ha signat a Gaza no és un acord de pau. A Cisjordània, hi ha una situació d’ocupació total i la població no té llibertat de moviments, mentre la violència continua en el dia a dia. Potser no parlem dels bombardejos i atacs dels últims tres anys, però hi ha actes violents, assassinats i mortalitat cada mes i cada setmana.

En quines condicions s’està intentant cooperar sobre el terreny?

A Gaza City, la gent amb malalties sovint no pot sortir per tractar-se en hospitals, i qui viu en camps de refugiats tampoc té llibertat de moviments. I no és només Gaza: a Cisjordània i als seus pobles la situació és igual o pitjor, i cada dia s’estreny més fins a assemblar-se a un gran camp de concentració. Una decisió recent del govern d’Israel, que considera Cisjordània “terreny ocupable”, ens pot portar en pocs mesos o un any a una situació totalment insostenible.

El context actual, però, és molt diferent del dels anys noranta.

Aleshores, amb els acords de Dayton, vam poder començar un programa de reconstrucció. Ara no hi ha acord de pau ni finalització del conflicte, i hem de treballar en unes condicions en què el govern ocupant no ens facilita les coses.

Has seguit de prop l’evolució de la cooperació internacional durant més de trenta anys. Com ha canviat en aquest temps?

Ha canviat molt, moltíssim. Fa trenta anys, per reclamar el 0,7 havíem d’acampar i pressionar perquè les administracions entenguessin que el que passa aquí té relació amb el que passa a milers de quilòmetres. Avui vivim en un món totalment global i això ja no cal explicar-ho tant.

A més, sabem que si volem evitar problemes, també hem de treballar en el desenvolupament de l’Àfrica, donar suport a l’Amèrica Llatina o intervenir en llocs on hi ha un conflicte latent. En aquest sentit, ara cal picar menys pedra que abans. Ara bé, la desigualtat al món ha augmentat: cada vegada hi ha menys gent que acumula més diners i més gent que en té menys. I això, a la llarga, alimenta contínuament nous conflictes.

És un dels principals reptes que el món de la cooperació té al davant.

De reptes en tenim molts, i han anat creixent. Les ONG que treballaven fa dècades no posaven el focus en el canvi climàtic, i avui ja veiem que, segons en quin context, no n’hi ha prou amb abordar un sol àmbit, com l’alfabetització, l’educació o la fam. Ara, quan parlem de desenvolupament i de justícia global, cal treballar molts més fronts alhora.