El món mira amb preocupació l’escalada de tensió d’incertes conseqüències que es viu a Ucraïna i que, des de fa setmanes, centra tots els focus de l’atenció internacional. És possible, en ple 2022, una guerra oberta al bell mig d’Europa que impliqui bona part de les principals potències mundials? Si atenem a les manifestacions públiques de les parts, tot sembla indicar que no s’arribarà a aquest extrem; ara bé, els gestos d’uns i altres no conviden a l’optimisme.

El més significatiu és l’enviament per part de la Rússia de Vladímir Putin de més de 100.000 soldats a la frontera amb Ucraïna, en un desafiament sense precedents des dels temps de la Guerra Freda. Al seu torn, l’OTAN, sota el comandament dels Estats Units (EUA), també ha mobilitzat tropes i armament cap a l’est d’Europa. Mentrestant, la via diplomàtica continua oberta, però fins al moment no ha ajudat a rebaixar la tensió i canalitzar la contesa.

Malgrat tot, Putin insisteix que no té intenció d’atacar Ucraïna. Joe Biden, president dels EUA, per contra, assegura que la invasió pot ser imminent, aquesta mateixa setmana, i ha advertit Moscou que aquest moviment “tindrà un cost sever i ràpid”. De moment, Washington ja ha demanat als nord-americans que viuen a Ucraïna que abandonin temporalment el país i ha evacuat part de la seva ambaixada, gestos que Rússia ha titllat de “provocació propagandística”.

El conflicte larvat a l’escenari ucraïnès és d’una gran complexitat i enfonsa les seves arrels en la història. Per entendre el que està passant, l’investigador i president d’honor del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Pere Ortega, desgrana algunes de les claus de la crisi actual, que amenaça de desencadenar una confrontació militar al continent europeu.

• Els orígens del conflicte intern ucraïnès

Bona part de les causes del conflicte actual tenen el seu origen en la divisió interna de la població d’Ucraïna entre partidaris de l’Europa occidental i prorussos. Aquests últims, concentrats a l’est i al sud del país, on la majoria dels seus habitants és de llengua i cultura russa i hi ha molts descendents de l’emigració russa.

Per aprofundir en l’origen d’aquesta divisió, que va derivar en la guerra civil que va esclatar el 2014, l’investigador del Centre Delàs cita dos fets històrics que cal tenir en compte. El primer es remunta als anys trenta del segle XX, quan Ióssif Stallin, en el marc dels plans quinquennals, va provocar una gran crisi de fam entre la població d’Ucraïna, aleshores part de la Unió Soviètica (URSS), en requisar les seves collites. El resultat van ser diversos milions de morts i un antisovietisme creixent entre els ucraïnesos.

Com a represàlia, uns anys després, en plena Segona Guerra Mundial, grups nacionalistes ucraïnesos es van situar al costat de l’Alemanya nazi quan Hitler va envair Ucraïna i van exterminar a milers dels seus compatriotes partidaris de l’URSS. “La població va quedar molt ferida per aquests dos fets i així s’entén una divisió que s’ha heretat en l’actualitat”, explica Pere Ortega.

• Rússia i Ucraïna: una història en comú

Hi ha multitud de mites històrics i polítics de la nació russa que sorgeixen d’Ucraïna –i en especial, de la península de Crimea–, sense els quals no es poden comprendre els orígens de la Rússia contemporània. Ortega cita, entre altres, el Port d’Odessa, on va tenir lloc la revolta de la tripulació del cuirassat Potemkin, considerada històricament com un embrió de la Revolució del 1917; la batalla de Balaklava, on les tropes russes van derrotar turcs, britànics i francesos, o Ialta, escenari de la signatura dels acords posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, Ucraïna atresora interessos geoestratègics cabdals per a Rússia. El més rellevant, la base militar russa de Sebastopol, a Crimea, una de les més importants perquè és l’única que té sortida al Mediterrani.

Tot plegat és de vital importància per a Putin, obstinat des que va accedir al poder a recuperar el protagonisme del país al tauler internacional, ampliar la seva influència en el que anomena “el món rus” i alimentar el somni de la Gran Rússia. Ucraïna és part essencial d’aquest imaginari, i així s’entén que Putin sempre hagi maniobrat per evitar que el país caigui a l’òrbita occidental i s’hagi oposat al seu ingrés a l’OTAN.

En aquest sentit, l’annexió de Crimea el 2014, via referèndum llampec garantit per la presència militar russa, ja va ser tota una declaració d’intencions.

• L’Euromaidan i la Guerra del Donbass

L’annexió de Crimea es va produir en el context del virulent conflicte civil armat que va esclatar a Ucraïna poc abans, arran de la revolta del Maidan del 2014, que va fer caure el govern del president prorús Víktor Ianukòvitx i el va substituir per un executiu prooccidental. Immediatament, les províncies del Donbass, a l’est del país i de majoria russófona, es van aixecar en armes, amb el suport de Rússia, per independitzar-se d’una Kíev alineada amb occident i amb la intenció que el país s’integrés a l’OTAN.

Va ser aleshores quan Putin va actuar amb celeritat a Crimea, que tornaria a mans russes complint així una vella aspiració del Kremlin. La península, clau per als interessos geoestratègics de Moscou, va ser un regal del llavors president de l’URSS, Nikita Khrusxov, a la República soviètica d’Ucraïna el 1954. “Putin de cap manera anava a acceptar que Crimea caigués en mans del nou govern prooccidental de Kíev”, exposa Pere Ortega.

Un any després de la revolta del Maidan i l’esclat del conflicte civil, que va causar milers de morts i va aprofundir en la divisió d’Ucraïna, es van signar els Acords de Minsk, que sobre el paper posaven fi a les hostilitats i declaraven un alto el foc “que ha estat difícil de mantenir perquè sempre han continuat els enfrontaments, morts i atacs”, diu l’investigador del Centre Delàs.

Així, parlem d’un conflicte tancat en fals que fins al moment ha provocat prop de 15.000 morts. L’actual president ucraïnès, Volodímir Zelenski, favorable a Occident, va arribar al poder el 2019 amb la promesa d’aconseguir la pau, però les hostilitats mai s’han arribat a aturar.

• Putin i l’OTAN: tensió a les fronteres

L'obsessió de Putin, i la raó última per la qual ha mobilitzat més de 100.000 soldats a la frontera amb Ucraïna, és evitar a tot preu que el país veí –i altres com Geòrgia– s’integri a l’OTAN, clarament sotmesa als designis dels EUA. Per a Rússia, una Ucraïna a l’OTAN és una amenaça. El president rus recorda que els EUA no han complert el compromís, assumit des dels temps de Ronald Reagan i George Bush, pel qual l’OTAN no s’expandiria cap a les fronteres russes i suposaria una amenaça.

“És obvi que aquest compromís no s’ha complert i l’OTAN ha continuat pressionant les fronteres amb Rússia, per tant, en aquest sentit Putin té certa raó de queixar-se”, assegura Pere Ortega.

Davant d’aquest incompliment reiterat, el Kremlin ha redoblat l’aposta i ha executat aquest moviment de tropes cap a la frontera amb Ucraïna. Les demandes de Putin són clares: que l'OTAN renunciï a integrar més països i que retiri les forces dels països membres més propers a Rússia, entre altres. Unes propostes que Biden i l’OTAN diuen no poder garantir argumentant que no poden intervenir en la sobirania de països independents, com és el cas d’Ucraïna.

• És possible una guerra oberta a Ucraïna?

Pere Ortega creu que no s’arribarà a aquest escenari. “Més que una guerra oberta, el que hi haurà és la continuació d’una guerra de posicions entre Rússia i els EUA a Ucraïna”. Estem davant d’una partida d’escacs en què cadascuna de les parts ha anat pujant l’aposta i l’altra ha respost sense cap voluntat de rebaixar la tensió. Una tensió, destaca l’investigador, que aguditza els EUA per inclinar la balança geopolítica cap als seus interessos.

El gran perdedor d’un conflicte militar seria Europa, per molts factors, té clar Ortega. “La dependència, o interdependència, entre l’Europa occidental i Rússia és molt forta, hi ha molts interessos econòmics entre les dues parts, sobretot pel que fa a les exportacions de gas i cru, per no parlar del desastre que suposaria una guerra al centre del continent”.

Per contra, els EUA, malgrat que té importants interessos a Europa, fins i tot estan obtenint algun benefici de la situació. “Des que hi ha al conflicte a Ucraïna s’ha aturat el gasoducte Nord Stream 2, que portava el gas rus a Europa, i Washington ha triplicat les vendes de gas a Europa”, ressalta Ortega.

L’única solució possible per silenciar els tambors de guerra és la via diplomàtica. Ortega aposta perquè la Unió Europea es desmarqui de l'OTAN i busqui una neutralitat que ajudi a rebaixar la tensió. Així, proposa que faci pressió perquè es compleixin els acords de Minsk i apaivaguin el govern prooccidental de Kíev perquè aquest acabi acceptant l’autonomia del territori del Donbass, dins d’Ucraïna. Un extrem que podrien acceptar tant el Donbass com l’actual govern ucraïnès, encara que de moment no sigui així.

A banda, diu l’investigador, l’OTAN hauria de complir els seus compromisos i deixar de pressionar les fronteres de Rússia. “Aquest és un conflicte artificial creat entre dues potències; Rússia i l’OTAN, o els EUA; en què l’única perjudicada és Europa”, conclou.