Cristina Morales: “El repte de futur és créixer i sumar més suports per continuar transformant vides al Nepal”

A la Cristina Morales l’uneix una relació molt especial amb el Nepal: hi va arribar per primer cop fa més de tres dècades per adoptar la seva filla en un orfenat i, des d’aleshores, no ha deixat mai de treballar per millorar la vida de la seva gent. En diverses etapes, ho ha fet com a presidenta d’Amics del Nepal, una ONG catalana que acaba de celebrar trenta anys de treball pels col·lectius més vulnerables del país de les muntanyes més altes del món.

Morales reivindica la tasca feta al llarg d’aquestes tres dècades, en un entorn marcat per les desigualtats socials, la inestabilitat política i les dificultats d’accés a serveis bàsics de la població. Parlem amb ella sobre la trajectòria de l’entitat, els reptes que afronta i la necessitat de sumar més mans per continuar transformant vides.

Vau celebrar els trenta anys d’Amics del Nepal en una gran festa al Palau Robert. Com va anar?

Va anar molt bé. Volem agrair al Palau Robert la seva bona resposta quan vam demanar la cessió de la sala Cotxeres, així com la manera en què ens van acollir i tractar. És fàcil estar bé en un entorn que convida a gaudir com són els jardins del Palau Robert. A més, finalment vam poder comptar amb l’assistència del Ferran Latorre, que va participar en una taula rodona amb cinc ponents d’àmbits molt diferents. Es va crear bon ambient i un diàleg molt interessant entre ells. Igualment, vull agrair molt la presentació i direcció de l’acte per part de l’Ester Pinart, una gran professional.

Va ser un dia d’estrenes i presentacions.

Vam estrenar el documental ‘30 anys fent Amics’, que ha dirigit el nostre vicepresident, Miquel Comas, i que se centra en les tres dècades de tasca de l’ONG. Alhora, vam emplaçar tothom als Cinemes Verdi de Barcelona l’11 de maig, quan estrenarem un altre documental, de caràcter més artístic i personal, que es titularà ‘Retrat d’un dia’. 

Què ens pots avançar d’aquest projecte?

El documental fa el seguiment durant un dia a quatre persones nepaleses d’edats, procedències, situacions personals i castes diferents. Encara està en fase de muntatge i ha comptat amb la col·laboració desinteressada de moltes persones. Per a nosaltres és molt important que en ambdós documentals han intervingut joves beneficiaris nostres de centres d’acollida o que han rebut beques. Molts d’ells, que estan estudiant cinema o audiovisuals, han pogut participar directament en el rodatge del documental. 

Trenta anys no se celebren cada dia.

Jo he estat present a Amics del Nepal des de la seva fundació i és en dies com aquests quan t’adones, pràcticament de cop, de tots els anys que fa que treballem. Penso que, tant aquells que estan des del primer dia, com aquells que s’han anat sumant pel camí, són molt conscients de la feina feta. A més, ara hi ha una junta molt potent i cohesionada, amb gent jove que té moltíssim talent. Tothom és voluntari i fa el que pot. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Amics Nepal (@amicsnepal)

Per a Amics del Nepal, existir ja és un èxit?

Som una ONG petita. La nostra directora al Nepal, la Kavita Gurung, va explicar que al país hi ha moltes ONG perquè la situació de molta gent és de pobresa extrema, però la gran majoria té una vida molt curta. Comencen amb molta il·lusió i empenta, però al cap de cinc o deu anys moltes d’elles ja han desaparegut. Nosaltres hem superat terratrèmols, la covid… 

Fa menys d’un any vas tornar a la presidència de l’entitat.

Jo sempre vaig dir que quan em jubilés de la meva feina al conservatori, si cap persona jove volia agafar les regnes de l’entitat, jo estaria disponible. Tampoc m’ho plantejava massa, perquè ja he estat presidenta en tres etapes, però arribat el moment es va pensar que, de cara al trentè aniversari de l’entitat, podia ser un bon moment perquè jo tornés a la presidència, tenint en compte que hi he estat des de l’inici. Per això vaig acceptar. I estic molt contenta i intento estar a l'altura d’aquesta gent tan potent. 

Si mires enrere, com ha canviat Amics del Nepal?

En els últims trenta anys, les coses han canviat molt. Quan vam néixer, era molt habitual l’apadrinament personal, és a dir, una persona apadrinava un infant i sabia a quina escola anava, què menjava… Es donaven diners a una organització i representava que es destinaven a aquell nen o nena. Ara, potser les persones prefereixen fer donatius o col·laborar de manera més puntual. Això ha evolucionat molt i nosaltres hem intentat evolucionar en el sentit de fer entendre que col·laborar amb l’organització és donar suport a tot Amics del Nepal. 

El món és molt diferent del que era trenta anys enrere.

Avui tenim les xarxes socials, el món va molt de pressa i costa més que les persones es comprometin amb un projecte. Al llarg dels anys els suports individuals han anat baixant i això ens ha obligat a repensar-nos i, d’alguna manera, a professionalitzar-nos per sol·licitar projectes a entitats públiques. Amb tot, el balanç és molt positiu perquè hem pogut equilibrar el fet de mantenir projectes i continuar creixent com a entitat. El sol fet de veure com nens que vam apadrinar fa trenta anys avui han format una família, han pogut accedir a estudis i tenen una vida professional ja ha valgut la pena. O la quantitat de dones que hem pogut alfabetitzar… Només la sensació que algun dia hem pogut ajudar a algú, ho compensa tot. 

El Nepal també ha canviat molt des que vau començar?

Des del primer cop que hi vaig anar per adoptar la meva filla, el 1993, dos anys abans que es creés Amics del Nepal, el país ha passat de ser una monarquia feudal absoluta a una república teòricament democràtica –previ assassinat de tota la família reial i després de pràcticament deu anys de guerra civil, amb grups maoistes controlant el país–. Us podeu imaginar les dificultats que tot això ha suposat per a nosaltres, per desenvolupar-hi la nostra tasca. 

El país s’ha pogut estabilitzar.

El 1995 estava entre els deu països més pobres del món i avui ja no. S’han fet avenços en aspectes com l’alfabetització i l’accés a l’educació i a la sanitat, entre altres. Així i tot, la majoria de la població viu en una situació de molta precarietat. A banda, el Nepal està entre dos monstres com la Xina i l’Índia. 

El Nepal també s’ha connectat al món.

És un dels grans canvis que s’han produït. Ara pots arribar al cim de l’Everest i pots enviar un WhatsApp a casa teva. O una senyora nepalesa d’un poble remot pot parlar habitualment per videotrucada amb la seva filla que estudia a Katmandú. L’accés a la tecnologia és el gran canvi. Els nanos del país estan enganxats i tots els adolescents vesteixen igual, com passa a tot el món. 

"L'ideal seria desaparèixer perquè això voldria dir que ja no fem falta al Nepal".

La situació de la dona també ha millorat.

Sí, encara depèn molt de la casta a què pertanyi i de la situació social que tingui, però avui les dones tenen molt més accés al món laboral i el seu nivell d’alfabetització ha augmentat. Amb tot, persisteixen i s’extremen molt les diferències entre l’àmbit rural i l’urbà. Les dones a Katmandú tenen més accés a l’educació universitària, per exemple. La Kavita Gurung, la nostra directora al país, és una dona soltera que viu sola, una cosa impensable fa uns anys. Jo sempre dic que al Nepal estan com estàvem aquí fa uns cinquanta o seixanta anys. El país ha progressat? Evidentment, però en molts àmbits encara està lluny del que nosaltres considerem estàndard. 

Quin és el principal repte que té al davant?

Com passa a molts països en desenvolupament, continua havent-hi un nivell molt alt de corrupció a les altes esferes, per exemple pel que fa a la distribució dels ajuts internacionals que rep el país. 

És un país massa dependent de l’ajut exterior?

El fet que hi hagi tantes ONG que s’enamoren del país pel somriure de la gent, perquè tothom és molt amable amb l’estranger, de vegades pot crear una situació de dependència. I això, en certa manera, no deixa de ser tòxic. Jo tinc clar que el país ha de mantenir la democràcia –l’altre dia hi havia manifestacions de partidaris de reinstaurar la monarquia– i tirar endavant sense agafar els aspectes negatius d’Occident. El país ha de seguir en aquesta via i no cometre els mateixos errors que hem fet tots respecte als adolescents o a la dependència dels mòbils i les xarxes. I que la natura els respecti i no tinguin més desgràcies naturals. 

Parlem de l’acció d’Amics del Nepal, quins projectes defineixen la vostra tasca?

Actualment, Amics del Nepal desenvolupa projectes repartits per tot el país, de l’est a l’oest i ara també al nord, a les zones himalaianes. Tenim tres cases d’acollida per a infants i joves en situació vulnerable: un a Patan, prop de Katmandú; un a Mahendranagar, a l’extrem oest, i un altre a Biratnagar, a l’est. 

A Katmandú hi ha la nostra seu central, on es coordinen projectes educatius, culturals i d’empoderament juvenil, com el School DocFest, un intercanvi cultural entre escoles del Nepal i Catalunya. També desenvolupem tallers d’alfabetització, salut, teatre o expressió artística. Recentment, hem iniciat un projecte comunitari a Manang, al peu de l’Himàlaia, que hem es diu Programa d'Expansió i està enfocat a l’empoderament de dones, escoles i infants.

Des de Catalunya tenim una visió ajustada a la realitat del Nepal?

A la taula rodona que vam organitzar vam preguntar què els havia impactat més del Nepal i tothom va respondre el mateix: la seva gent i les seves muntanyes. En el meu cas, vaig entrar al Nepal per una altra porta, la d’un orfenat que no tenia finestres ni portes i on la meva filla portava un cordill amb un drap en comptes d’un bolquer. Jo he estat set vegades al país i mai he fet cap trekking. Per tant, la imatge que la gent té del Nepal depèn de la porta per la qual entri al país. Evidentment, el país és molt conegut per les seves muntanyes, els seus pics i paisatges. Ara bé, quan hi vas la realitat del país t’atrapa. 

El turisme de muntanya és problemàtic al país?

És un equilibri que costa d’assolir. Per una banda, moltes persones són respectuoses amb l’entorn i amb la gent. I és veritat que aquest turisme genera riquesa i dona feina a molta gent que viu als pobles i a les muntanyes, que depenen dels turistes que van a fer trekking. Però, és clar, tampoc podem obviar els pous d’escombraries abandonades que queden als camps base dels cims i el poc respecte de molta altra gent. Té aquest doble vessant. Una cosa és anar a conèixer un país amb esperit de col·laboració i amb respecte, i l’altra és aquest turisme que devora, que fa malbé l’entorn i marxa com si res. 

Què teniu al cap per al futur d’Amics del Nepal?

L'ideal seria desaparèixer perquè això voldria dir que ja no fem falta al Nepal. Si som realistes, el repte de futur és créixer i sumar més suports per continuar transformant vides al Nepal. Volem continuar guanyant-nos la confiança de persones sensibles que vulguin col·laborar amb nosaltres de qualsevol manera, ja sigui fent estades llargues al país, com a voluntaris o com sigui. La clau és tenir la capacitat per generar recursos per implementar projectes que millorin la vida de la gent del Nepal.