Francina Planas: “El cens de col·lectius minoritaris sempre ha portat a la discriminació”

Què és Vincle?

Vincle és una associació que neix al 2001 per treballem el tema de l’habitatge des de l’àrea social i de l'acompanyament a famílies en contextos de remodelació de barris. Desenvolupem a fons tota la part social vinculada a l’habitatge: treballem amb comunitats de veïns i contribuïm a la comunió entre les comunitats i l’espai públic. Paral·lelament, tenim tota una línia de treball que fem i que és més d’acollida a la immigració. Una cosa ens ha portat a l’altra. A Vincle som professionals que ja veníem d’altres llocs: el director, per exemple, havia estat vinculat ja a la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). Hem treballat molt pel re-allotjament de famílies barraquistes i ara estem treballant amb l’Ajuntament de Barcelona per a fer mediació davant de desnonaments i ocupacions. 

D’allò social a allò comunitari fins arribar a la immigració.

El que és comunitari també és social, i la immigració forma part de la diversitat de persones que hi ha a les comunitats de veïns i als llocs on treballem. Des del punt de vista de la diversitat ens hem anat obrint a això, i també al món gitano: molts casos de re-allotjament afectaven directament famílies gitanes. Sempre hem tingut certa vinculació al món gitano, i el 2003 la Generalitat ens encarrega un informe qualitatiu sobre els gitanos de l’est, com se senten, les necessitats que tenen. Després la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Degaia) ens va encarregar un projecte que era d’atenció a nens i nenes gitanes de l’est, sobretot romanesos, que tenien algun tipus de dificultat o situació vulnerable: o perquè estaven exclosos, o perquè eren víctimes de l’estafa dels sordmuts; també va haver-hi un temps en què hi havia gitanes romaneses que demanaven almoina amb bebès al carrer, i això va fer saltar les alarmes de la Degaia, que ens va encarregar un projecte d’atenció a aquestes criatures i les seves famílies. És una qüestió de la defensa dels seus drets.

D’on surt i què és, la xarxa Romest?

Quan parlem de comunitats gitanes de l’est hi ha gent que parla de nomadisme, però des de Vincle entenem que la realitat no és aquesta: la realitat és que ocupes un pis per poder-hi anar a viure i després et treuen, i això implica molta mobilitat forçada. De vegades una part de la família emigra i les mares deixen els petits amb les àvies, després tornen a portar-los, es mouen en aquest sentit. Això fa que, des del punt de vista dels serveis, sembli que no hi són o que no es poden contactar. Nosaltres que ho coneixem hem de difondre quina és la situació d’aquestes famílies perquè els serveis puguin entendre’s millor amb aquesta comunitat: d’aquí que nasqués la xarxa Romest. A Vincle vam veure que calia posar-ho en marxa i vam parlar amb les diferents entitats coneixedores i sensibilitzades amb el tema: juntes compartim metodologies, fem anàlisi conjunt, organitzem jornades i les obrim a tothom, per exemple.

Com es trenca la barrera de la confiança per apropar-te a aquestes comunitats sovint al marge?

En aquests projectes vas entenent i coneixent, és un camí que s’amplia i és molt llarg, perquè mai no ho saps tot. Des de la xarxa Romest tenim clar el tema de la singularitat. D’una banda hi ha unes característiques comunes que venen per haver viscut una història comuna de discriminació brutal quasi persecutòria al país d’origen; però alhora cada persona i cada família és un món. A nivell general pots entendre que hi ha regions de l’est diferents de les quals provenen, però quan coneixes cada persona tot canvia: hi ha maneres diferents de posicionar-se davant de la realitat de discriminació que els és comuna, per exemple. La intervenció convé singularitzar-la i entendre per separat.

Com i per què s’acompanya?

Hem fet molts acompanyaments de famílies a serveis a la seguretat social o al registre civil i hem constatat que a algunes persones que fan atenció a l’usuari o que han de registrar el nen fora de termini els canvia la cara: si som allà per recordar als tècnics que aquestes persones tenen dret a això o allò tot va bé, però si no hi ha mediació potser els tècnics se’ls treuen de sobre. També és cert que de vegades als serveis del país de l’est d’origen els han tractat malament i llavors ells i elles desconfien dels serveis públics d’aquí. Des de Romest posem molt èmfasi en què els serveis coneguin millor les realitats d’aquesta gent perquè s’esvaeixin les barreres dels prejudicis. Amb Degaia se’ns va fer molt més evident la necessitat de crear la xarxa d’entitats Romest. Durant molt anys vam treballar amb famílies del nord d’Espanya i de Portugal que estaven a les naus del Poblenou en caravanes, i arran d’això l’Ajuntament també ens va proposar fer el mateix amb famílies gitanes romaneses en assentaments, que és un projecte que ara fa una altra entitat. També vam tirar endavant el projecte Misteri, que donava suport escolar a nenes i nenes roms de l’est amb el tema de l’escolarització i també la promoció de la creativitat i d’altres intel·ligències, no només a nivell de fer les assignatures. Des de Romest col·laborem en xarxa amb vàries entitats vinculades al tema, com la Fundación Secretariado Gitano.

El passat 27 de juny la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya es manifestava contra el cens de gitanos estrangers que ha ideat el primer ministre italià Matteo Salvini. Té sentit, un cens de gitanos romanesos residents a Catalunya?

Això ha generat molt debat en jornades. Als països de l’est tenen cens amb l’argument que si no saps un número no saps quines polítiques cal aplicar en relació a un número de gent. Però això és relatiu, perquè cada vegada hi ha més barreja. Si neixes de pare paio i mare gitana ets paio o gitano? Depèn del que escullin ells i elles d’adults, i tampoc tots tenen la mateixa manera de ser o de sentir-se gitanos. Com cal censar-los? No és fàcil, i a més no sé quin sentit pot tenir el cens, més enllà d’un sentit quantitatiu. El cens on porta? En casos europeus, el cens sempre ha portat sempre a la discriminació. És millor que des dels serveis socials es vagi amb una actitud més oberta que no pas amb etiquetes.