Guantánamo: el símbol d’una infàmia que es perpetua

El llegat més fosc que deixa la ‘Guerra contra el terror’ empresa per l’Administració de George W. Bush com a resposta als atemptats de l’11-S són les vulneracions massives dels drets humans que s’han comès en nom de la lluita contra el terrorisme. N’hi ha molts exemples, però potser el símbol més flagrant d’aquesta ignomínia, allò que quedarà per als llibres d’història, és la presó militar de Guantánamo.

Aquesta setmana s’han complert vint anys de l’obertura d’aquest controvertit centre de detenció, convertit en un forat negre dels drets humans que el president Bush va ordenar alçar el gener del 2002 fora del territori nord-americà, en una base naval a l’illa de Cuba. Tota una declaració d’intencions sobre el que s’hi volia fer: un llimb legal per segrestar, custodiar, interrogar i torturar suposats terroristes sense passar pel sedàs del dret internacional, les convencions de guerra i les garanties constitucionals. 

Des que hi van arribar els primers detinguts, tancats en gàbies i vestits amb granotes taronges –una altra una imatge per a la posteritat–, per Guantánamo han passat prop de 800 sospitosos d’activitats terroristes que han estat sotmesos a tota mena de penalitats i tractes cruels i degradants, molts d’ells ben documentats. Són vint anys, més de 7.300 dies d’injustícia i de menyspreu als drets humans. I el comptador continua sumant, atès que avui encara queden 39 persones tancades al centre, la majoria d’ells sense càrrecs ni judici a la vista.    

Una presó que ha sobreviscut a tots els presidents que l’han volgut tancar

D’aleshores ençà, tots els presidents estatunidencs, excepte Donald Trump, es van comprometre a tancar-lo, però cap d’ells ha aconseguit complir la seva promesa. Ni tan sols Barack Obama, que va fer del tancament una de les seves banderes.

“Sempre s’escuden en complicacions polítiques, problemes de seguretat, diuen que tot plegat és molt complicat i que els països d’origen dels detinguts no els poden acollir, tanmateix són excuses que no poden justificar en cap cas que Guantánamo continuï obert”, diu la Blanca Hernández, coordinadora de l’equip dels Estats Units i del Carib d’Amnistia Internacional.

Ara és el torn de Joe Biden, que durant el mandat d’Obama va ser una de les persones que va treballar activament per clausurar el polèmic penal. “Defensarem el dret de tots aquells a qui portem davant de la justícia i tancarem Guantánamo”, va dir en una intervenció a la Conferència de Seguretat de Munic el febrer del 2009. Avui, té l’oportunitat de fer realitat aquelles paraules.  

No obstant això, fins al moment no sembla que el seu compromís sigui tan contundent com el que va adquirir Obama i la qüestió de Guantánamo no està marcada com una prioritat a la seva agenda. “Biden no està dient públicament les passes que vol seguir per tancar-lo, però tenim l’esperança que reprengui aquest compromís, com ja va fer a l’època d’Obama, i escolti la pressió de tota la gent que li estem demanant que tanqui el centre”, assegura Hernández.

Amb tot, des que va assumir la presidència fa gairebé un any, Biden només ha traslladat un dels detinguts de la presó militar. I tampoc ha fet gestos concrets que facin pensar en una ràpida solució a la qüestió de Guantánamo. Fins ara, per exemple, no ha restablert l’oficina de l’enviat especial del Departament d’Estat per al tancament de la instal·lació, una figura que podria ajudar a accelerar aquest procés.

Per contra, una de les accions que ha anunciat és la creació d’una nova sala judicial a Guantánamo que continuarà amb la feina de les controvertides comissions militars, establertes per jutjar els detinguts i que ja van demostrar ser ineficaces i injustes, atès que no són judicis que compleixin amb les garanties d’un procés just i imparcial. “No ens sembla una bona via per avançar, ben al contrari”, lamenta la Blanca Hernández.  

Dues dècades de violacions massives dels drets humans

En aquests vint anys, la presó militar ha esdevingut una icona infame del desdeny a l’estat de dret per part d’un país que sempre s’ha vantat de ser capdavanter en la defensa dels valors de la democràcia al món. Això, com és lògic, ha tingut greus conseqüències en els principis dels drets humans a escala global.

“És una taca gravíssima per tot el que representa el paper dels EUA com a defensor dels drets humans, i el que és pitjor, probablement ha servit a molts governs d’altres països per justificar el menysteniment dels drets humans i el fet de no respectar les regles del joc; fins i tot la guerra té lleis, i els EUA no les ha respectat”, reflexiona Hernández.

A més a més, com ha quedat demostrat en diverses sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Itàlia, Macedònia o Polònia, entre altres, els EUA han implicat altres països i els han fet còmplices de les violacions de drets que s’han perpetrat a Guantánamo. “Això, òbviament, ha perjudicat l’avenç dels drets humans al món perquè coses tan bàsiques, assumides des de fa dècades, com que la tortura està prohibida en cap concepte o que la desaparició forçada és un crim s’han de tornar a explicar a la societat, és molt preocupant”, rebla.

Guantánamo ha acabat sent una llosa molt pesada que ha entelat la imatge dels EUA. Seria del tot impensable que el país tractés algun ciutadà nord-americà de la manera que ho ha fet amb els detinguts a la presó militar. De fet, aquest és un dels motius pels quals es va idear i construir fora del territori estatunidenc.

De la mateixa manera, mai s’ha considerat els interns com a presoners de guerra per no respondre a la legislació existent. “Es van definir com a ‘combatents enemics il·legals’, un terme que es van inventar per tenir carta blanca i fer el que volguessin amb ells”, afirma la coordinadora d’AI.   

Només la rendició de comptes portarà justícia

El resultat és ben conegut: detencions arbitràries, desaparicions forçades, abusos i centenars d’al·legacions de tortures que mai s’han investigat com cal. I la pregunta és òbvia: algú pagarà per aquests delictes? Des d’AI creuen que serà complicat, però tenen clar que la rendició de comptes és part essencial per aconseguir fer justícia. 

“Sabem que serà complicat, però organitzacions com la nostra i moltes més fa molts anys que estem documentant casos, també hi ha exdetinguts que han pogut començar a explicar la seva experiència… tenim documentació que ens pot ajudar a fer aquest procés de rendició de comptes i portar els responsables davant la justícia”, convé Hernández, que apunta a la necessitat que els EUA canviï d’actitud respecte a aquesta qüestió, atès que han estat un dels principals obstacles per fer justícia. 

Sigui com sigui, és Guantánamo una anomalia o hi ha més forats negres com aquest al món? Malgrat que Hernández té clar que no és l’únic centre de detenció fora de la legalitat –hi ha altres casos documentats com el d’Abu Ghraib, entre altres–, creu que és una pregunta difícil de respondre: “No m’atreveixo a dir si hi ha més Guantánamos perquè reuneix unes característiques molt especials, però és un símbol d’un problema que va molt més enllà de les fronteres del mateix Guantánamo.