Dues dècades després dels atemptats de l’11-S als Estats Units, l’amenaça del terrorisme, que la primera potència mundial va prometre escalfar, segueix més vigent que mai. En aquest temps, lluny de millorar, el món s’ha convertit en un lloc més insegur i inestable. Tot plegat ho analitza l’Alejandro Pozo, investigador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, al seu darrer llibre ‘La Guerra contra el Terror. 40 mitos entre la invasión y el abandono de Afganistán’, publicat per Icaria Editorial. En parlem amb ell.

Han passat vint anys dels atemptats de l’11-S i de l’inici de la Guerra contra el Terror, quin és el balanç?

El balanç és desastrós, amb independència dels objectius que es perseguien, la Guerra contra el Terror iniciada pels Estats Units (EUA), utilitzant altres països com a comparsa, ha estat un fracàs estrepitós. I des del punt de vista de les persones, ha estat quelcom pitjor. En aquests vint anys hem vist coses impensables pel que fa a la rendició de comptes que ens exigim els països democràtics i des de les justificacions en l’ús de la violència de la manera en què ho hem fet.

O pel que fa a la tortura.

Sí, malgrat que sempre s’ha emprat en guerres i altres escenaris, no es justificava tan obertament com es fa ara. De fet, als EUA fins i tot era legal, l’únic que van fer és canviar-li el nom a un acte que sempre s’havia tipificat com a tortura i ni tan sols han considerat que calia amagar-ho. Això, que era impensable en un país com els EUA, ho hem vist en el marc de la Guerra contra el Terror.

Vol dir que estem pitjor que fa dues dècades?

A països com l’Iraq o Líbia, la gent viu molt pitjor del que ho feia abans, i amb això no pretenc defensar Saddam Hussein o Moammar al-Gaddafi, però és així. I, sense restar responsabilitat als actors locals, això s’ha produït per la intervenció d’Occident a base de bombes. El resultat és que tenim noves amenaces com l’Estat Islàmic, que ni tan sols existia abans de l’11-S.

Vaja, que el món d’avui té poc a veure amb el que era.

Hem creat Guantánamo, hem canviat un munt de legislacions per fer-les més restrictives amb les llibertats individuals, hem generat una islamofòbia extraordinària. El cert és que si hi havia algun objectiu o amenaça que es pretenia combatre, se l’ha alimentat. Aquests vint anys han demostrat que, en cap cas, la fórmula utilitzada és vàlida.

I sembla que no hem après -o no hem volgut aprendre- la lliçó.

Per alguna raó seguim insistint en la mateixa recepta, que ens ha portat a un món més militaritzat, violent i injust. Hem acceptat bombardejar ciutats o barris sencers amb el pretext que allà hi vivien terroristes, sense importar-nos tot el que hi havia al voltant. Això és quelcom que mai permetríem ni acceptaríem en territori europeu o Occidental, és impensable, la mort d’una sola persona seria inacceptable. Però allà ho hem acceptat i hem mirat cap a una altra banda.

Si bé en les guerres sempre es parlava de combatents i civils, en la Guerra contra el Terror parlem d’innocents i culpables. Hem culpabilitzat i estigmatitzat societats senceres associant-les amb el que no són.

Això demostra que les vides d’aquella població civil no valen el mateix que les occidentals.

La Guerra contra el Terror ha fet que la vida d’aquelles persones que s’associa al costat fosc valguin menys i que la vida de la persona perseguida, del suposat terrorista, valgui més, perquè el terrorisme es concep com una amenaça suprema i amb això es flexibilitza el concepte de dany col·lateral i la justificació dels excessos que es cometen. En definitiva: tot està justificat en nom de la lluita contra el terrorisme.

Al llibre desgrana quaranta mites de la Guerra contra el Terror i la invasió de l’Afganistan, quins destacaria?

Potser els que produeixen més dany. Per exemple, el que diu que la Guerra contra el Terror no genera islamofòbia, quan és evident que sí. També això que hem fet d’associar l’Islam amb el terrorisme; cal afinar molt més perquè parlem de molts milions de persones. Igualment, crec que cal reflexionar sobre si el terrorisme mata més o menys que l’antiterrorisme. O tot el que té a veure amb l’absència de rendició de comptes que ens hem donat a Occident, el malament que ens hem explicat i el poc que hem rendit comptes.

Sobre la intervenció a l’Afganistan, es va dir, almenys a Espanya, que es buscava la reconstrucció i el desenvolupament del país, l’alliberament de les dones o la lluita contra les drogues, entre altres…

En el cas espanyol ens hem explicat especialment malament sobre el perquè es va fer la Guerra contra l’Afganistan. Un exemple que utilitzo al llibre és el diari de sessions de l’11 de maig del 2006 al Congrés, on es va debatre sobre aquest conflicte. I cada grup polític defensava la necessitat d’estar a l’Afganistan en claus diferents. El fet és que si hi érem per combatre les drogues, quin fracàs; si hi érem per alliberar les dones, quin fracàs, si era per fer de l’Afganistan un país democràtic, quin fracàs; si hi érem per combatre el terrorisme, quin fracàs…

I tampoc s’han rendit comptes.

A Espanya no hem rendit comptes, però és que tampoc coneixíem els objectius per avaluar si els resultats han estat satisfactoris o no. I ningú ha demanat explicacions. Ara bé, tampoc s’han rendit comptes amb el que es va fer a Líbia o a l’Iraq o a qualsevol altre lloc. De fet, si avui mirem el web del Ministeri de Defensa, l’acció a l’Iraq se segueix qualificant d’acció humanitària, amb l’enorme polèmica que va provocar aquella guerra.

De fet, Espanya encara no ha aclarit si es van enviar 17.000 tones d’armament a l’Afganistan durant el Govern d’Aznar, com va revelar un document desclassificat dels EUA.

Efectivament, resulta que el Ministeri de Defensa no és capaç de confirmar o desmentir un enviament de 17.000 tones, ni més ni menys, diu que no ho sap. Parlem d’una operació que és una barbaritat, amb més de 100 tancs. Mai hi ha hagut una transferència tan gran d’armament a Espanya i resulta que no està ni registrada.

Aquest ‘no em consta’ que va respondre el ministeri al Congrés és un indicador del malament que funciona la rendició de comptes a Espanya. La resposta és sí o no, el ministeri pot respondre aquesta pregunta sense possibilitat d’equívoc. I no ho ha fet.

Si mirem el que s’ha invertit, queda clar que la prioritat no era l’aspecte humanitari.

A nivell d’Espanya i del món, el 90% dels recursos invertits es va destinar a qüestions militars. Inclús la part per a la reconstrucció i l’acció humanitària es va canalitzar a través dels exèrcits, amb l’objectiu principal de millorar la percepció de les forces armades i afavorir-ne l’acceptació. Ara bé, cal dir que els EUA van ser més honestos que Europa en aquest sentit.

Què vol dir?

Que des del primer minut van dir que no estaven allà per reconstruir el país ni res similar, l’argument sempre ha estat antiterrorista, per prevenir un altre atemptat terrorista al seu territori, això és el que es va dir a la seva població i el que van fer. Així, als EUA cal demanar-li responsabilitats en aquest aspecte, però Europa sempre va explicar que anava a l’Afganistan a fer un munt de coses, doncs que rendeixin comptes.

Ara bé, el que van fer uns i altres va ser jugar al Risk, utilitzant l’Afganistan com a terreny de joc, seleccionant peons i fent-los servir per a les seves relacions de poder. I en funció de qui guanyava o perdia, s’apuntaven el punt uns o altres. Això és el que s’ha fet a l’Afganistan des de fa 40 anys.

Parlem d’una lògica similar a la de la guerra freda?

Sí, és el mateix concepte de guerra freda, és a dir, no enfrontar-se a l’oponent directament amb soldats, sinó per delegació a través de peons. La diferència és que abans només jugaven dos jugadors, els EUA i la Unió Soviètica, en canvi a l’Afganistan podríem parlar d’una mena d’amalgama de petites guerres fredes, amb diferents actors representant diferents interessos. Si de veritat Occident hagués volgut millorar la situació, el que haurien d’haver fet és recollir el tauler de joc, deixa de jugar a aquest joc. Per contra, el que va fer va ser sumar-s'hi.

Amb la retirada dels EUA de l’Afganistan i l’arribada de l’Administració Biden, suposadament menys bel·licista, es pot donar per finalitzada la Guerra contra el Terror?

La Guerra contra el Terror no ha acabat, el terrorisme està més present al món que fa vint anys perquè se l’ha alimentat. És un problema que està allà i que cal enfrontar. Ara bé, la recepta que es proposa és la mateixa que fa vint anys.

Obama, per exemple, va criticar moltes coses i en va fer algunes bé, com per exemple retirar els memoràndums que justificaven la tortura, en canvi, no va tancar Guantánamo i va llançar més bombes que Bush amb drons. Però Obama no tenia una altra recepta, i Biden tampoc la té. No ha dit que farà les coses de forma diferent ni sembla que es proposi fer-ho.

I cap a on va aquesta croada antiterrorista?

El que s’intenta fer és canviar el tauler de joc. Primer va ser l’Afganistan, va venir l’Iraq, després va ser Síria i ara el que s’està dient és que el proper serà la zona del Sahel. I, si tenim en compte les experiències prèvies, l’expectativa és que la situació al Sahel empitjorarà. Veurem què passa, però l’experiència ens diu que amb aquesta recepta el problema no millora, sinó que empitjora. Com deia Einstein, no podem pretendre fer el mateix i esperar resultats diferents, és absurd.