Herminia Nubiola: “El nostre objectiu és que ningú més hagi de fer el viatge de Kalilu”

La Fundació Kalilu Jammeh va néixer fruit d’un llarg i tortuós periple que té el seu origen fa gairebé dues dècades a Gàmbia, un país petit i estret de l’Àfrica Occidental. Del 2006 ençà, l’entitat es desviu per brindar un futur a través de l’educació als infants orfes del país, un dels més empobrits del continent, i a impulsar el desenvolupament agrícola de la zona. En parlem amb l’Herminia Nubiola, secretària de la fundació i una de les persones que millor coneix la tasca que l’entitat ha dut a terme a Gàmbia.  

Qui és Kalilu Jammeh?

En Kalilu és un home de Gàmbia que ara ja té gairebé 50 anys i quan era un noi volia estudiar història i ciències polítiques a Anglaterra per tornar al seu país i ajudar la gent d’allà. Va intentar aconseguir un visat, però li van denegar en repetides ocasions. Aleshores, el 2002 va decidir tirar pel dret i marxar del país per la ‘backway’, que és com a Gàmbia en diuen de la ruta migratòria il·legal cap a Europa.

Es va veure obligat a agafar el camí més difícil.

Ell, com molts joves gambians, havia sentit que era un viatge bastant senzill, i s’hi va llançar amb molt pocs recursos i diners. Aquell viatge va acabar allargant-se un any i mig, va haver de travessar tota l’Àfrica subsahariana, el van deportar a Gàmbia un parell de vegades i finalment va aconseguir arribar en una pastera a les Canàries. D’allà el van portar a Màlaga i després va arribar a Blanes perquè havia escoltat que hi havia una comunitat de gambians, que el va acollir de seguida.

És un viatge que el va marcar moltíssim.

Sí, el va marcar molt profundament per tot el que va viure. Va veure com companys seus van morir durant el camí i ell mateix va estar a punt de perdre la vida en alguna ocasió. Per això tenia clar que si arribava viu escriuria un llibre per explicar a tothom, i sobretot als seus compatriotes africans, la vertadera realitat d’aquest viatge. El llibre és ‘El viatge de Kalilu’, del qual ja se n’han venut més de 3.000 exemplars. A banda, també va decidir que ajudaria d’alguna manera el seu país per millorar la seva situació i que això no continués passant.

I d’aquí va sorgir la Fundació Kalilu Jammeh.

Sí, amb l’ajuda de treballadors de l’Ajuntament de Blanes va crear el que avui és la fundació. Va començar el 2006 com a associació i al cap de vuit anys es va transformar en fundació per raons pràctiques. I a partir d’aquí, diverses persones l’hem ajudat a tirar endavant l’entitat fins avui, que tenim la seu a Sant Pere de Ribes i hem obert una delegació a Cantàbria.

Ja fa molts anys que teniu presència i treballeu a Gàmbia, a la North Bank Region, quina és la realitat de la zona?

Gàmbia és un dels països més petits de l’Àfrica i, des de fa anys, és el 15è país més empobrit del món, segons l’índex de desenvolupament humà, amb un PIB per càpita inferior a un euro al dia. És un país que no té recursos naturals per explotar i en què el riu Gàmbia és molt important. Una petita part de la població viu del turisme i la immensa majoria es dedica a l’agricultura, però d’una manera molt precària. El clima és subtropical sec, això vol dir que estan nou mesos sense veure ni una gota d’aigua.

La seva gent, malgrat tot, és molt agradable i hospitalària. És un país pacífic i, en els darrers anys, bastant estable políticament.

Font: Fundació Kalilu Jammeh.

Quin és l’objectiu fundacional de la Fundació Kalilu Jammeh?

L’objectiu principal és que ningú més hagi de fer el viatge de Kalilu. Tot i ser un dels països més petits del continent, Gàmbia és un dels principals emissors d’immigració irregular. Tot el jovent vol fugir per la manca d’oportunitats, no veuen futur. No hi ha feina i no hi ha infraestructures per a la població. Per exemple, a la zona on treballem, que és rural, tothom viu sense aigua corrent ni llum elèctrica, en condicions molt precàries. I és clar, un gran percentatge de joves, empesos per la il·lusió de pensar que a Europa els espera un futur, vol emigrar de totes totes.

Les principals línies d’actuació de la fundació són l’educació i l’agricultura.

Quan vam començar ens vam centrar en l’educació, però de seguida ens vam adonar que només amb això no ajudàvem com volíem al desenvolupament econòmic del país. Aleshores vam iniciar projectes en l’àmbit de l’agricultura, atès que estem en una zona molt rural i vam veure que amb unes poques millores, com eines o maquinària, podíem millorar molt la vida dels seus habitants.

Quina mena de projectes defineixen l’actuació de la fundació?

Pel que fa a l’educació, que considerem molt important, vam fer una escola bressol que va sorgir arran de la necessitat de les dones de la zona, usuàries dels horts comunitaris que vam ajudar a fer, i que havien de treballar amb els fills penjats de l’esquena. Ara els poden deixar a l’escola bressol i tenen més facilitat per fer la feina al camp. 

A banda, ens fem càrrec del material escolar, uniformes i sabates de prop de 300 nens que van a l’escola. Allà molts nens es veuen obligats a abandonar l’escola a la secundària perquè moltes famílies no en poden assumir el cost. 

Deu ser una gran satisfacció veure com els infants que ajudeu tiren endavant i segueixen amb la seva educació.

I tant, ens fa moltíssima il·lusió perquè són nanos que ajudem des de ben petits i que probablement haguessin deixat d’estudiar. La intenció d’en Kalilu era posar especial atenció en els nens orfes i amb menys recursos, que detecten els directors de les escoles de la zona. Tot plegat en un context d’una enorme pobresa, que provoca situacions com que els propis professors ens demanin ajuda o que nens ens diguin que els agradaria ser orfes perquè els ajudem.

Hem parlat d’educació, però, i pel que fa a l’agricultura?

El foment i la promoció del desenvolupament agrícola és un pilar bàsic de la fundació. En aquest sentit, la nostra intenció o desig és impulsar una cooperativa, o grup de productors o similar, i facilitar-los les eines, maquinària, infraestructura i el que necessitin perquè ells mateixos puguin tirar endavant. A banda, hem fet projectes agrícoles, hem plantat més de 1.400 arbres, alguns que s’estaven perdent i tenen molt valor, i estem fomentant la lluita contra la desforestació fent molta sensibilització. També promovem nous cultius i hem fet pous d’aigua.  

Segur que un dels grans reptes és assolir la sostenibilitat dels projectes.

És una de les parts més difícils de la nostra tasca, perquè estem en un país molt difícil i molt empobrit. La veritat és que, de moment, encara ens necessiten. Per exemple, pel que fa a l’escola bressol, costegem els aliments dels infants i el sou de la professora perquè ells no ho podrien assumir. Ho estem intentant, però és un dels grans reptes que tenim al davant. I estem satisfets, perquè la comunitat ha millorat molt la seva alimentació i el poder adquisitiu dels seus habitants ha millorat. 

Sou una entitat petita, però la vostra tasca és ben valorada i reconeguda.

El Fons Català de Cooperació ens ha considerat el quart millor projecte de Catalunya a Gàmbia, i això ens ha donat una mica més d’impuls, i també hi ha cada vegada més ajuntaments que volen col·laborar amb nosaltres. El cert, però, és que la situació de Gàmbia és molt complicada i hi ha molt per fer. Tenim moltes idees, però ens manquen recursos. 

La Covid ho ha complicat tot molt més?

Per sort, a Gàmbia i a la zona on treballem l’afectació no ha estat molt gran. Estàvem patint molt perquè la situació sanitària és realment precària. Ara bé, sí que els han afectat molt les restriccions imposades per frenar el virus. Els mercats ambulants al carrer, per exemple, es van prohibir durant molts mesos, i són molt importants per a ells, per guanyar-se la vida dia a dia. L’aeroport també va tancar i això ha afectat al turisme, per descomptat.  

Vau donar un cop de mà per fer front a l’amenaça de la Covid.

De la mà del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, i amb l’ajuda de molts ajuntaments catalans, vam promoure un projecte d’emergència a Gàmbia. Ens vam unir 13 entitats espanyoles que treballen al país i vam repartir 26 tones d'arròs entre la població. La nostra idea era oferir-los mascaretes i material sanitari, però quan vam parlar amb ells ens va quedar molt clar que el que necessitaven eren aliments, perquè arran de la crisi de la Covid hi havia gent que estava passant gana.

I a vosaltres com a entitat, com us ha afectat la pandèmia?

Per sort, no hem tingut gaires baixes pel que fa als socis i col·laboradors i tampoc hem hagut de cancel·lar projectes ni abandonar-los. Bàsicament, hem perdut temps. Sí que ens ha afectat de valent pel que fa a totes les fires, festes, sopars, xerrades que fèiem, que es van aturar de la nit al dia i això ho hem notat econòmicament. 

També feu una tasca de sensibilització a Catalunya?

Gràcies al llibre del Kalilu fem moltes xerrades i ens fem visibles. El llibre ha funcionat molt bé -des del 2020 l’editem nosaltres- i, després de 3.000 exemplars venuts, la gent encara el compra i en parla. Sense anar més lluny, l’altre dia ens trucaven d’una editorial noruega interessant-se pel llibre. Aviat també s’estrenarà un documental sobre Gàmbia fet a través nostre, i promogut per l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, al programa ‘Latituds’, del Canal 33. 

Però on més gaudim és fent xerrades a instituts i escoles d’aquí, per l’impacte que té el que diem entre els més joves, que viuen en un món completament diferent del que els expliquem. 

Font: Fundació Kalilu Jammeh.

Com podem col·laborar amb la Fundació Kalilu Jammeh?

De diverses maneres, fent-se soci i aportant la quantitat que es vulgui, i amb la periodicitat que es vulgui. També estem adscrits a la plataforma Teaming, on es pot ajudar amb un euro al mes. O venint-nos a visitar a Gàmbia, on hi tenim una casa d’acollida i oferim una estada força autèntica i familiar, en una zona molt maca, a prop del riu. 

Quins seran els pròxims passos de la fundació?

Volem seguir impulsant el desenvolupament agrícola i abocar-hi molts esforços per donar una empenta a tota aquella zona a través de l’agricultura. Hi veiem futur perquè la vida dels agricultors i les famílies millora molt quan tenen eines i infraestructura. Almenys, tenen una vida digna.