Ilundi Patraquim: "Hi ha un racisme estructural i sistèmic que dificulta l’accés als drets més bàsics"
Comparteix
Parlem amb la investigadora d’Altera, la col·lectiva per la defensa de la justícia social que treballa per garantir l’accés efectiu als drets, especialment de les persones i col·lectius en situació de més vulnerabilitat.
Altera és experiència, coneixement i compromís amb la justícia social. Des d’una mirada feminista i antiracista, combina l’acompanyament jurídic i psicosocial amb la recerca per fer visibles les barreres que travessen la vida de moltes persones migrades, especialment dones en situació administrativa irregular.
El 2025, la col·lectiva va assessorar més de 280 persones i ha contribuït a una seixantena de regularitzacions administratives, garantint l’accés efectiu a drets de col·lectius vulnerabilitzats. Avui ens endinsem en la tasca de l’entitat de la mà de la investigadora Ilundi Patraquim, qui posa el focus en com la llei d’estrangeria, la burocràcia i la violència institucional acaben cronificant la precarietat i l’exclusió.
Per situar-nos: què és Altera?
Vam néixer el 2021, tot i que, en aquell moment, encara no estàvem constituïdes com a associació i tot just començàvem l’activitat. Vam començar col·laborant amb Sindillar, el sindicat de treballadores de la llar i les cures, a l'espai Francesca Bonnemaison. Acompanyàvem el sindicat fent assessorament jurídic d’estrangeria a les companyes. A partir d’aquella experiència, vam veure el potencial de la feina que estàvem fent i vam decidir formalitzar-ho i constituir-nos com a associació. En aquell moment érem La Kolectiva, i l’any passat vam fer el canvi de nom a Altera. Des d’aleshores, hem anat ampliant els nostres eixos d’actuació.
Quins són aquests eixos?
Ara mateix continuem fent assessorament jurídic d’estrangeria, especialment adreçat a dones migrades en situació administrativa irregular, i també oferim assessorament laboral i en matèria de violència de gènere. A més, tenim una línia d’acompanyament psicosocial per atendre l’impacte emocional que poden tenir aquests processos, sigui el de regularització administrativa o situacions de violència de gènere, per citar dos exemples.
També feu investigació.
Sí, desenvolupem una línia d’investigació en temes de gènere i interseccionalitat. L’any passat vam guanyar el premi 25N de l’Ajuntament amb una proposta de guia per aplicar la interseccionalitat als Punts Lila, i ara estem fent una recerca sobre els recursos d’atenció a les violències de gènere per a dones que no tenen dret de residència i treball, per detectar quines barreres d’accés es troben.
Quantes persones acompanyeu i quines situacions es repeteixen més en els casos que us arriben?
L’últim any hem atès més de 280 persones i hem pogut contribuir a la regularització de més de 60. Pel que fa als casos que ens arriben, són molt diversos, però hi ha situacions que es repeteixen. La llei d’estrangeria i el sistema acaben promovent l’exclusió de qui no pot arribar a aquest mínim que és tenir permís de residència i treball.
Ens trobem, per exemple, amb moltes dificultats per empadronar-se, i sense empadronament qualsevol tràmit administratiu es complica. També és habitual el problema per trobar lloguer, ni que sigui d’una habitació, perquè sense permís no es poden acreditar ingressos fixos. I, en general, les persones migrades topen amb un racisme estructural que dificulta l’accés als drets més bàsics.
Un sistema que crea una ciutadania de primera i de segona.
Totalment. I, a més, ens trobem constantment amb violència institucional. En teoria, tothom té dret a empadronar-se, però a la pràctica veiem que això no passa, i moltes persones queden abocades a viure en la marginalitat. Això les empeny a haver de recórrer als serveis d’assistència social i a un circuit assistencialista on, sovint, és molt difícil que puguin accedir a les ajudes que realment necessiten, perquè hi ha moltes barreres davant la institució.
Aquesta lògica d’exclusió es veu en molts àmbits.
També ho veiem en l’àmbit laboral, sobretot amb les treballadores de la llar i de les cures, amb vulneracions que es produeixen dins les llars de persones i famílies que, en teoria, haurien de contractar i garantir unes condicions dignes. I això ens porta a constatar que, fins i tot, persones que tenim certs privilegis aquí a Catalunya acabem exercint violència cap a altres persones.
Parlem de projectes concrets. Quins us defineixen més com a entitat?
Els projectes que més ens defineixen són l’Amigra i el Kali, perquè són els més grans que tenim ara mateix i els que volem continuar ampliant. L’Amigra és l’acompanyament jurídic a dones en situació administrativa irregular, i per a nosaltres és clau perquè no ens limitem a fer orientació o assessorament puntual, sinó que també portem casos. Aquest és un dels elements diferencials que podem oferir, especialment a dones. A més, el nostre acompanyament és complet i sostingut en el temps. Hi ha persones que van començar amb nosaltres quan encara no tenien permís de residència i les continuem acompanyant després, quan toca renovar-lo i en els tràmits que van venint.
I el Kali?
És un acompanyament psicolegal a dones que han patit violència masclista. Les acompanyem tant si volen presentar denúncia com si ja l’han presentada, i també en casos en què s’hi sumen altres vulneracions, com ara haver patit violència de gènere i, alhora, no tenir permís de residència i treball. En el marc del Kali hem incorporat l’acompanyament psicosocial, perquè, tot i que la part jurídica és fonamental per accedir a drets, l’impacte emocional d’aquests processos és molt fort. Per això comptem amb una psicòloga i amb psicòlogues voluntàries que fan aquest acompanyament.
Per això també abordeu la vostra feina des de la interseccionalitat.
Sí, totalment. La interseccionalitat és complexa i no sempre és fàcil d’aterrar, però crec que és un camí que hem de seguir tant sí com no, tant des de les entitats com des de l’administració. Nosaltres ho intentem aplicar constantment en la nostra activitat, perquè la realitat ja és interseccional: les persones no tenen les vulnerabilitats en caixetes separades, sinó que tot ens travessa alhora. Les persones que acompanyem estan marcades per eixos molt forts que generen desigualtat. Per exemple, el fet de ser una persona racialitzada fa que la realitat que viurà no sigui la mateixa que la d’una persona autòctona.
No us volia deixar de preguntar per la regularització extraordinària de mig milió de persones anunciada pel Govern espanyol. Com la valoreu des d’Altera?
Nosaltres som partidàries de la regularització per a tothom, com a posicionament polític. Això vol dir tant per a les persones que han arribat abans del 30 de desembre de 2025 com per a les que han arribat després. Creiem que s’hauria de flexibilitzar molt més i que qualsevol persona que vulgui viure i treballar a Espanya hauria de tenir el dret de fer-ho.
Així, ho valoreu positivament, però amb matisos?
La llei pot ser un pas endavant i, a la pràctica, millorar la vida de moltes persones, però hi ha molts peròs. Per això volem veure la lletra petita, perquè més enllà dels grans titulars és el que acabarà determinant si les persones accedeixen plenament a aquest dret o no. En aquest esborrany ens preocupen alguns requisits addicionals: no acabem d’entendre per què es torna a posar sobre la taula la possibilitat d’exigir un contracte de treball, quan sempre ha estat la gran barrera; també apareix com a possible requisit tenir un familiar, que ja està contemplat a la llei i no entenem per què entra aquí; i, finalment, hi ha el criteri de vulnerabilitat, que és el que la majoria hauria de complir.
I que és un dels aspectes que més us inquieta.
Sí, aquest punt ens preocupa i caldrà veure com queda en l’aprovació final després de passar pel Consell d’Estat. La qüestió és com s’acreditarà aquesta vulnerabilitat, perquè nosaltres entenem que qualsevol persona en situació administrativa irregular ja està vulnerabilitzada pel simple fet d’estar-ho. Qui ho acreditarà, serveis socials? De quina manera? Això, per si sol, pot acabar generant més barreres i deixar gent fora. Per això ho mirem amb cautela, però també posarem de la nostra part, com totes les entitats, perquè al final el govern ens necessitarà per poder tramitar-ho.
També volia parlar de l’auge dels discursos d’odi. Com ho noteu en el vostre dia a dia, en la vostra tasca i les persones que acompanyeu?
Ho notem perquè les persones ens expliquen que aquests discursos són cada cop més al carrer. Si abans es parlava de l’extrema dreta gairebé en termes teòrics, ara es veu en el dia a dia. Ens relaten episodis al metro, al carrer i fins i tot a les cases de les persones per a qui treballen, i això genera més neguit pel que pugui passar. Com a organització, també ens ho replantegem constantment i insistim a visibilitzar-nos i a fer la feina que fem, tant en l’àmbit del discurs polític com en la construcció de narratives alternatives sobre com es veuen les persones migrades. Al final, creiem que tot això té molt a veure amb la por i el desconeixement de l’altre.
Una de les vostres iniciatives ha estat una guia per millorar i repensar els punts liles.
És un projecte molt interessant i n’estem molt agraïdes. A les entrevistes amb les tècniques que porten punts lila, sobretot d’entitats i col·lectius, moltes ens deien que sabien que no estaven arribant a tothom. Un dels principals motius és la falta de formació: és fàcil parlar d’interseccionalitat, però cal aterrar-ho perquè, a la pràctica, quan intervenim, puguem entendre què implica acompanyar una persona racialitzada o quines conseqüències pot tenir recórrer d’entrada a la policia, per exemple.
La guia posa el focus en aspectes que fins ara s’havien treballat poc.
Sí, en aquest sentit vam voler incorporar qüestions que sovint no es tenien prou en compte, com la mirada cap a les persones agressores, perquè a vegades l’assenyalament pot estar travessat per biaixos racistes. I la guia planteja com fer els punts lila més inclusius, per exemple en termes de diversitat funcional, i posar sobre la taula la pregunta de fons: qui no hi va i per què. Aquí sí que vèiem que hi havia dimensions —com la racialització— que estaven poc treballades, i que cal pensar-ho tant com a política pública com en la intervenció concreta.
La guia recorda també que els punts neixen del moviment feminista autogestionat i més de base, per després institucionalitzar-se. Què es guanya i què es perd en aquest pas?
Sí, per a nosaltres era important fer visible que qui va fundar els punts lila, i tota aquesta manera de pensar i intervenir davant les violències a l’espai públic, han estat els col·lectius feministes i de base. Aquests col·lectius treballen de forma comunitària i tenen capacitat de fer calar el missatge a la seva pròpia comunitat: la gent es coneix, hi ha xarxa, i si vols participar —per exemple, estar a la barra— has de formar-te i implicar-te en el protocol. Quan les persones participen en els processos de decisió sobre com intervenir, això arrela molt més; aquest és un guany clar.
Amb tot, quan aquest model s’institucionalitza, també canvien dinàmiques i prioritats.
Des de la institucionalitat també hi pot haver un punt positiu, perquè un ajuntament com el de Barcelona té molta més capacitat material per fer arribar més lluny aquest missatge i aquesta forma de treballar. El problema és quan la institució delega i, en aquest cas, subcontracta: aquí és quan sovint es va perdent l’essència feminista i política, segons qui acabi gestionant-ho. El risc és que tot plegat es converteixi en un ‘check’ —posar el punt lila a la festa— sense mirar quina intervenció s’està fent ni si les tècniques tenen la formació i els materials necessaris. I aquest és el gran perill que assenyalen moltes tècniques i col·lectius.
Afegeix un nou comentari