En una TED Talk, l’Iñaki Alegría s’obre en canal i explica fil per randa tots els prejudicis i estereotips que tenia interioritzats la primera vegada que va viatjar a l’Àfrica. Avui, des de l’ONG Alegría Sin Fronteras, que va fundar el 2012, treballa per desmuntar tots aquests mites i donar una imatge diferent del continent.

L’Iñaki és pediatra i fa anys que viu i treballa a l’hospital de Gambo, situat en una zona rural d’Etiòpia. Parlem amb ell per conèixer la seva història i la tasca que desplega Alegría Sin Fronteras, centrada a promoure l’empoderament, el lideratge comunitari i l’equitat de gènere a les poblacions d’Etiòpia i el Senegal on té presència.

Actualment, l'ONG té en marxa una campanya de donacions per aconseguir oxigen per a l'hospital de Gambo i lluitar amb més garanties contra la pneumònia, primera causa de mortalitat infantil a Etiòpia.

Iñaki, ets la persona que va engegar el projecte Alegría Sin Fronteras, d’on ve la teva inquietud per la cooperació?

Vaig estudiar medicina perquè la meva vocació era dedicar-me a una professió amb què pogués fer servei i ser d’utilitat a la societat; i em vaig especialitzar en pediatria perquè tenia clar que els infants són el col·lectiu més vulnerable. Estava cursant el tercer any de l’especialitat a Granollers i vivia una medicina molt còmoda, amb tots els recursos i possibilitats al meu abast.

En canvi, per lectures i converses altres persones, sabia que hi havia altres països on la situació era molt diferent i, sobretot els infants, tenen malalties molt greus i no poden accedir a una sanitat com la que tenim nosaltres, que és una de les més privilegiades del món.

I vas decidir sortir de la zona de confort.

Sí, buscant vaig topar amb l’amic d’un amic que havia estat a l’hospital de Gambo, a Etiòpia. De seguida vaig contactar amb ells i poc després, el 2012, vaig poder anar-hi gràcies a una beca de la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional. En principi hi anava per a una estada curta, de només tres mesos, per formar-me i treballar la medicina en una altra realitat, totalment diferent del que havia viscut fins al moment.

Què t’hi vas trobar a Gambo?

El poble de Gambo està situat en una zona molt rural d’Etiòpia. A l’hospital, el servei de pediatria estava totalment col·lapsat i els infants tenien molts problemes de desnutrició i moltes altres patologies, com les respiratòries, per exemple. Hi havia uns 80 o 90 infants ingressats i no hi havia llits per a tots. És a dir, un hospital col·lapsat, moltes persones amb malalties greus i uns recursos molt limitats.

El centre, que comptava amb professionals molt bons, estava gestionat per l’Institut de Missioners de la Consolata i, en aquell moment, l’entitat missionera estava travessant una greu crisi econòmica que posava en risc la sostenibilitat de l’hospital. S’estaven plantejant molt seriosament tancar-lo per manca de recursos econòmics.

Això va fer que t’impliquessis més del que tenies previst.

La meva intenció era estar-hi tres mesos i seguir amb la meva formació a Catalunya, però els meus plans van canviar quan em vaig imaginar el que passaria si l’hospital tancava, és a dir, que tota aquella gent es quedaria sense alternativa perquè el de Gambo era l’únic hospital de la zona. S’havia de fer tot el possible per evitar-ho.

La teva via per ajudar va ser fundar Alegría Sin Fronteras.

Sí, vaig tornar a Granollers i amb l’ajuda dels meus companys vaig fundar l’ONG per cercar projectes per finançar l’hospital i canalitzar tot el suport econòmic que pogués aconseguir. I en poc temps ja vaig tornar cap a Gambo a treballar a la unitat de pediatria de l’hospital. Tenia la idea d’estar-hi tres mesos i ja fa gairebé deu anys que hi sóc.

Un dels valors més rellevants de la vostra tasca és la promoció dels lideratges locals.

Quan vaig arribar a Gambo, a l’hospital, que a més a més el gestionava una institució missionera, sí que hi havia una certa visió paternalista de la cooperació internacional, i el nostre objectiu va ser trencar amb això i no volíem que l’hospital depengués de nosaltres ni d’ajudes internacionals sinó donar-li una independència.

Per fer-ho, vam consolidar un equip directiu etíop, format per metges locals que eren perfectament capaços de liderar el centre. Paral·lelament, vam buscar suports i aportacions locals, teixint relacions i col·laborant amb el ministeri central d’Etiòpia, altres hospitals del país i associacions etíops.

I també vau buscar talent local per a l’hospital, com va resultar aquesta cerca?

Gambo és un poble petit, en una zona molt rural, i potser és més difícil. Ara bé, la capital del país, Addis Abeba, compta amb personal i hospitals molt bons, de gran qualitat. Així, la idea era reforçar el concepte que no cal que vingui ningú de Catalunya o d’on sigui perquè a Etiòpia hi ha metges que són excel·lents professionals. Només cal saber on buscar-los.

Tu mateix expliques que, des que vas començar a conèixer i treballar a Etiòpia, la teva visió de la cooperació va canviar molt.

Sempre explico molt clarament que vaig ser el primer a caure en l’error de tenir aquesta visió paternalista de la cooperació internacional. A mi se m’havia inculcat aquesta idea a Catalunya i no va ser fins que vaig arribar a Etiòpia que vaig adonar-me de la realitat. Parlo dels errors en primera persona perquè crec que el missatge pot arribar millor a altres persones o organitzacions.

Nosaltres, en els nostres inicis com a ONG, ens vam equivocar completament i va ser Etiòpia qui ens va obrir els ulls, no va ser ni Catalunya ni Espanya. El problema és que la imatge real d’aquesta Etiòpia potent, formada, amb excel·lents professionals, és la imatge que no arriba aquí.

Des d’Alegría Sin Fronteras també promoveu l’equitat de gènere, encara hi ha molta feina per fer en aquest àmbit?

Sí, però hi ha diferències. Per exemple, nosaltres treballem molt a zones rurals d’Etiòpia i el Senegal, on sí que manca molta feina per fer en aquest sentit. En canvi, a ciutats com Addis Abeba hi ha moltes dones joves que són líders excel·lents i el moviment feminista és cada cop més potent. Del que es tracta és de portar aquests moviments i aquestes idees a les zones més rurals com Gambo. Però, insisteixo en aquesta idea: no som nosaltres, els blancs i els europeus, qui hem de fer aquest canvi.

Aquesta idea ha definit la vostra manera de treballar.

La nostra prioritat és sempre empoderar i donar independència a les persones locals i trencar amb el concepte de cooperació que hi havia abans. Per posar un exemple que s’entengui, nosaltres volem treballar igual si estem col·laborant amb un hospital d’Etiòpia que si ho féssim amb un hospital dels Estats Units.

Quins són els principals àmbits d’actuació d’Alegría Sin Fronteras?

El sanitari, és clar, perquè a l’ONG inicialment érem professionals sanitaris. I evidentment, en el meu cas, si jo m’he format com a metge pediatra, no aniré a Etiòpia a fer una altra cosa que no sé fer. No per estar a Etiòpia em posaré a fer coses que no faria en un altre país. L’ONG també ha anat creixent i tenim molts mestres i persones de l’àmbit educatiu, que ens han ajudat a desenvolupar projectes educatius que hem posat en marxa. Es tracta de treballar en el que sabem fer, no podem fer qualsevol cosa.

I com decidiu quins projectes o actuacions dueu a terme?

Ens guiem sempre per les demandes de la població local, no en el que nosaltres volem fer. Són les persones que viuen aquí qui decideixen quines necessitats hi ha i de quina manera podem ajudar a pal·liar-les. A mi, per exemple, que vaig arribar a Gambo a aprendre, va ser la comunitat qui em va demanar que em quedés, si no hagués estat així, tinc molt clar que no m’hagués quedat.

I pel que fa a la sostenibilitat dels projectes?

Et poso l’exemple de l’hospital de Gambo, que quan vam arribar era insostenible i hi havia el risc que tanqués perquè tenia una dependència econòmica i de personal brutal. Aleshores, el que vam fer va ser identificar on es genera aquesta dependència i intentar trencar-la. Pel que fa al personal, hem buscat professionals locals del país, que n’hi ha. I per reduir la dependència econòmica hem tractat de buscar fonts d’ingressos locals i teixir aliances al país, que pensem que són molt més positives que les internacionals i no generen dependència respecte a altres països.

Per a Alegría Sin Fronteras, també és important la feina de sensibilització a Catalunya sobre la situació dels països del sud.

Sí, intentem trencar mites, prejudicis i estereotips i canviar la imatge que es dona dels països on treballem. Si parlem d’Etiòpia, de seguida s’associa a pobresa, guerra i fam; en canvi, nosaltres volem fer saber que el país s’està desenvolupant molt en els darrers temps, s’estan fent molts hospitals, universitats, aliances estratègiques… malauradament, no s’està donant protagonisme a això i cal donar també aquesta imatge d’Etiòpia.

De fet, últimament les notícies que arriben d’Etiòpia se centren en el conflicte de la zona del Tigre.

És exactament el que et deia, ara sembla que només hi estigui passant això a Etiòpia, i la realitat és que afecta només a una minoria i a una part del país. La major part dels etíops treballen i fan una vida normal, és a dir, no estan al front de guerra com es pot pensar si llegeixes les informacions dels mitjans.

Parlem dels voluntaris de l’associació: quina importància tenen per a Alegría Sin Fronteras?

La qüestió del voluntariat és un dels principis de la nostra ONG, aquí a Catalunya tots som voluntaris, des de la junta directiva a tots els membres de l’associació i cap de nosaltres cobra per formar part d’Alegría Sin Fronteras. Pel que fa als projectes d’Etiòpia i el Senegal, tot el personal que tenim és local. La nostra idea no passa per tenir expatriats perquè volem fomentar la feina per a les persones locals, pensem que no hi ha cap posició que no pugui desenvolupar una persona d’Etiòpia o el Senegal.

Això ha fet que els efectes de la pandèmia s’hagin notat menys pel que fa a la tasca de l’ONG?

Efectivament, a nivell d’organització no ens ha afectat massa perquè no treballem amb gent de fora dels països on tenim presència, com pot haver passat amb altres ONG que depenen del voluntariat extern i que sí que s’han vist molt perjudicades per la situació.

Tanmateix, com ha estat l’afectació de la covid als països on treballeu?

Ha estat dur i complicat perquè ens dediquem en bona part a l’àmbit sanitari i hem pogut veure com augmentaven molt les necessitats. Malgrat que som una ONG que principalment duu a terme projectes de desenvolupament a llarg termini, la covid ens ha obligat a fer més projectes d’emergència i humanitaris, donada la situació dramàtica que hem viscut. A l’hospital de Gambo, per exemple, s’han notat molt els efectes indirectes de la covid i l’hospital s’ha col·lapsat.

Enguany l’ONG complirà una dècada, com us veieu en el futur?

La idea és seguir treballant en aquesta idea de cooperació que hem potenciat en els darrers anys. Ara bé, si em preguntes per la situació ideal, la nostra voluntat seria desaparèixer perquè ja no siguem necessaris. Al cap i a la fi, nosaltres estem posant un pegat a una situació d’emergència. Tenim molt clar que cal promoure la igualtat per sobre de tot i nosaltres, encara que sembli molt utòpic, treballem perquè cada cop hi hagi menys diferències entre néixer a Gambo o a Barcelona.