El 15 de juny se celebra el Dia Mundial de la Presa de Consciència sobre l’Abús i els Maltractaments a les Persones Grans. Per conèixer més a fons les dimensions d’aquesta xacra social, parlem amb un expert en la matèria. L’advocat Jordi Muñoz fa molts anys que es dedica a treballar contra aquesta problemàtica, que, malgrat que no es disposi de dades fiables, segons totes les professionals, creix dia a dia.

President de l’Associació per a la Investigació dels Maltractaments a Persones Grans (EIMA), l’única entitat catalana enfocada específicament a aquesta causa, el Jordi Muñoz creu que cal un canvi social per construir valors positius entorn de l’envelliment i, sobretot, més recursos i lleis específiques que protegeixin les persones grans.

Què és EIMA?

Som una associació que es dedica a la investigació del maltractament a les persones grans i que es va fundar fa vint-i-un anys. Som l’única entitat a Catalunya que s’enfoca exclusivament a la qüestió dels maltractaments a la gent gran. Això ja és un indicador que es tracta d’una problemàtica que, en general, preocupa poc a la nostra societat. Si ens fixem en violències contra altres col·lectius, com les dones o les persones LGTBI, hi ha moltes més associacions que treballen el problema.

Quina tasca dueu a terme en el vostre àmbit?

Fem formació a professionals i activitats de sensibilització i conscienciació a través de xerrades, per exemple, en entorns professionals, però també a les mateixes persones grans. També hem participat en documents i protocols per fer front als maltractaments a les persones grans.

Principalment, el nostre marc d’actuació se centra a Catalunya, on hem treballat amb administracions com la Generalitat, diputacions, consells comarcals i ajuntaments, així com amb entitats privades com, entre altres, la Fundació Provea o Amics de la Gent Gran, amb qui l’any passat vam col·laborar en l’elaboració d’una guia per detectar i actuar contra el maltractament a persones grans.

Les dades oficials de denúncies per maltractament són només la punta de l’iceberg?

Segur que sí. Per començar, moltes situacions de maltractament, que estan catalogades com a tal a nivell internacional, no són delicte. Això no vol dir que no siguin maltractament. Et poso un exemple: si no es deixa decidir a una persona gran què vol fer amb la seva vida, això és un maltractament, però pot no ser un delicte.

A banda, no sempre és fàcil denunciar…

A les persones grans que pateixen aquestes situacions els costa molt denunciar perquè moltes vegades la persona maltractadora és algú del seu entorn, sigui família, persones cuidadores o conegudes. A més, sovint hi ha una dependència emocional entre la persona maltractada i maltractadora, i aquest vincle provoca que moltes vegades no denunciïn o no comuniquin als professionals aquesta situació. O fins i tot ho expliquen, però després no volen que s’actuï de cap manera.

I sovint una denúncia tampoc és garantia de res.

Exacte, perquè en aquest sentit les persones grans no tenen cap prioritat. Si parlem de violència masclista, per exemple, existeix la possibilitat de fer un judici ràpid. Això amb persones grans no passa i cal anar pel procés ordinari, que es pot allargar quatre o cinc anys per la via penal, i amb un resultat incert, perquè les coses s’han de provar i de vegades no és fàcil.

"Un dels maltractaments que més augmenta és el de tipus econòmic".

Quan parlem de maltractament, de seguida ho associem a un tema físic, però hi ha molts altres tipus de maltractaments.

Pel que fa al maltractament a persones grans, hi ha set grans categories definides: físic, psicològic, sexual, abandonament, negligència, econòmic i vulneració de drets. Aquesta última és una mena de calaix de sastre per als maltractaments que no es poden encabir en altres categories. Per exemple, que no et deixin decidir es categoritzaria com a vulneració de drets.

Quins tipus de maltractaments són més comuns?

Malgrat que hi ha poques dades i estudis al respecte, tot indica que el maltractament psicològic és el que té més incidència. A més, és molt comú que s'associï a altres tipologies de maltractaments. És a dir, una persona que pateix un maltractament econòmic o sexual, ben segur que pateix situacions d’angoixa o neguit, per tant, també hi ha una part de maltractament psicològic. Moltes vegades trobem diferents tipologies de maltractaments que es produeixen en el mateix moment.

Malgrat no tenir dades fiables, creieu que les situacions de maltractament a gent gran van a l’alça?

Sense cap mena de dubte, el nombre de casos és creixent. Els professionals que ens hi dediquem també tenim més eines per detectar aquestes situacions. En aquest sentit, cal destacar que un dels maltractaments que augmenta molt és l’econòmic. Afecta persones vulnerables i fàcilment manipulables, que són víctimes de persones que són conscients d’aquesta debilitat i abusen d’elles.

Hi ha un perfil de persona gran més susceptible de patir maltractament?

D’entrada, convé explicar que totes les persones, en totes les edats, podem patir situacions de maltractament. Ara bé, hi ha alguns factors que poden agreujar aquest risc. Un dels principals és l’aïllament, la manca d’una xarxa social i familiar. Aquesta mena de persona és la víctima idònia perquè el maltractador busca aquest perfil per abusar-ne i minimitzar el risc que l’enxampin. També ho són persones especialment vulnerables emocionalment.

"L'aïllament és un clar factor de risc a l'hora de patir maltractament".

De fet, nosaltres hem conegut casos de persones que saben que s’estan aprofitant d’elles, però no volen fer res per no quedar-se soles. S’arriba a aquest extrem per aquest sentiment de soledat i de necessitat d’estima, encara que aquesta sigui malintencionada. És molt important explicar que hi ha altres sortides, com les xarxes de comunitat, perquè això no passi.

Falten recursos per lluitar contra el maltractament a les persones grans?

Calen més recursos i lleis específiques contra el maltractament a la gent gran. Aquest buit deixa les víctimes en una situació de debilitat i implica menys instruments per als professionals a l’hora de prevenir i detectar situacions, però també oferir sortides a les persones que ho pateixen. Per exemple, no tenim recursos d’habitatge per a persones grans que pateixen maltractament.

En aquest àmbit, el paper de l’administració és molt important a l’hora d’oferir solucions, garanties, suport, vigilància, acompanyament i seguretat a la persona gran. I més enllà de l’administració, també cal demanar als jutges més sensibilitat en aquest àmbit.

També cal tenir en compte que l’impacte d’una situació de maltractament contra una persona gran és més gran.

Aquest és un punt clau. Una persona que pateix un maltractament amb quaranta anys, per estadística, té quaranta-cinc anys per recuperar-se. Una persona gran té molt menys temps per recuperar-se. A banda, per l’edat, la capacitat física i psicològica per encara la recuperació és molt menor i la xarxa social sovint és menys robusta. Aquest és un factor molt important.

S’ha parlat de les residències com a focus de maltractaments.

És una idea errònia, perquè, per començar, són llocs on hi ha professionals especialitzats. Sí que és cert que hem conegut casos, i que en un centre el maltractament hauria de ser zero perquè és un lloc de cures, d’atenció i professionalitzat, però hi ha moltes més situacions de maltractament en l’àmbit domèstic. En un centre residencial, sempre hi haurà algú que ho pugui detectar, en canvi, en un domicili tancat, sense accessibilitat, la detecció és molt més difícil.

Per què la violència contra les persones grans surt tan poc als mitjans de comunicació?

Hi ha una manca de consciència social respecte a aquest tema. L’edatisme és un problema real de la nostra societat. És un fet que a la gent no li agrada envellir, i no sé per què, atès que és un procés natural i l’alternativa –és a dir, morir-te– és bastant pitjor. La realitat, però, és que l’envelliment s’associa a valors negatius i no existeix aquesta reivindicació social.

Només cal recordar el que va passar amb la covid, en què la immensa majoria de víctimes van ser persones grans. No hi va haver cap revolta social, ni responsabilitat política, ni comissions d’investigació ni res. Si això hagués passat amb qualsevol altre col·lectiu, estic segur que la reacció hauria estat molt diferent.

Persisteixen els prejudicis contra les persones grans.

Cal que canviem aquesta mirada com a societat perquè les persones grans no rebin sempre etiquetes negatives. A més, molts d’aquests prejudicis es basen en coses que no són certes. Un exemple d’això és que es creu que hi ha moltes persones grans amb dependència, quan la realitat és que el percentatge és molt petit.

Per canviar aquesta mirada el llenguatge és important. Ens eduquen contra el llenguatge sexista i LGTBI-fòbic, però mai hi ha cap campanya contra el llenguatge edatista. Només demanem que es tracti les persones grans com qualsevol altre col·lectiu maltractat o discriminat. I estem lluny d’això.