Quines primeres imatges recordes de la teva arribada a Lesbos?

Toca rebobinar la memòria perquè ha passat molt de temps. Jo ja treballava en temes de drets humans i vaig arribar a l’illa de Lesbos directament des de Palestina. Les imatges de violacions de drets humans ja estaven dins meu, ja les havia vist en altres territoris on he treballat.

El 2016, després de la crisi migratòria del 2015, em vaig instal·lar a Grècia, precisament quan es va signar l’Acord entre Grècia i Turquia pel qual es pretenia controlar el flux migratori retornant als migrants a Turquia.

En quin moment decidiu crear l’ONG ‘Legal Centre Lesvos’? I per què?

Els primers anys érem una organització de voluntariat formada per advocats de molts països diferents. Des de l'inici vam tenir clar que volíem oferir assessorament i representació legal als refugiats però també denunciar les vulneracions dels seus drets. A més, per nosaltres és molt important la feina que fem d’incidència en contra de les polítiques europees.

Decidim passar a ser una organització sense ànim de lucre per la pressió del govern grec que cada vegada posava més requisits als voluntaris per a continuar treballant a les illes.

Com afecta l’acord entre Grècia i Turquia a les persones que arriben a territori europeu?

Aquest pacte ha canviat dues coses principalment. La línia on les persones en trànsit es troben la violència ha passat de ser a territori grec a territori turc. La Unió Europea va pagar molts diners a Turquia per reforçar les seves fronteres. Ara, les persones migrants reben la violència per part del guardacostes turcs que intercepten llanxes neumàtiques i arresten als migrants. Es permeten les deportacions als seus països d’origen així com les devolucions en calent, dues pràctiques totalment il·legals i que s’estan realitzant amb el vistiplau d’Europa.

La segona cosa que va modificar l’acord, que no va ser més una posada en escena pública, ha estat la creació d’una nova frontera. Les illes gregues s’han vist convertides en illes presons. L’acord ha frenat les aspiracions dels migrants i ara es queden atrapats a les illes gregues, com passa a Lesbos. Una illa massificada on els migrants no tenen accés a cap servei bàsic i on depenen totalment de l’ajuda que oferim les ong’s i entitats de voluntaris.

- En quin moment els camps de refugiats es converteixen en camps de detenció?

Durant la pandèmia de la Covid. Els camps de refugiats de les illes gregues es coneixen amb el nom de hotspot i són des de l’inici camps militaritzats. Les persones que arriben aquests camps de Lesbos, venen de centres assistencials d’altres pobles i de cop es troben a uns camps on se’ls restringeix la seva llibertat de moviment i el seu accés als serveis bàsics.

Entendre l’organització interna d’aquests camps és molt complex perquè de vegades tenen centres de detenció dins el mateix camp. Són com presons dins d’altres presons, com les nines russes.

Guilty verdict confirmed on appeal for the two children arrested following the 2020 fire that destroyed notorious #Moria camp. In a parallel proceeding in Athens, one of the two minors was ordered provisionally released. Full press release: #FREEMoria6 https://t.co/zvOAi8nXhn

— Legal Centre Lesvos (@lesboslegal) June 7, 2022

Has vist violacions dels drets humans a Colòmbia, a Palestina i altres territoris on has treballat. Hi ha alguna diferència amb el que veus cada dia a Lesbos?

Sobretot hi ha un aspecte en comú. Els governs utilitzen les mateixes pràctiques de control a la ciutadania. Hi ha diferents nivells de violència i control, però en el fons hi ha el concepte de no voler veure a l'altre com un igual. Deshumanitzar a l'altre amb les polítiques de control és l’estratègia que ha seguit el govern grec amb l’ajuda i el suport de la Unió Europea.

Fa set anys que va començar aquesta crisi de refugiats que travessen el Mar Mediterrani per arribar a Europa. És un conflicte enquistat i oblidat per la comunitat internacional?

Jo recordo quan vaig arribar, que ja hi havia molta resistència a aquestes noves polítiques que canviaven d'un dia per a l'altre les fronteres. Com passa en molts contextos es normalitza les pràctiques inhumanes perquè molta d'aquesta resistència va ser oprimida i també perquè la Societat civil es cansa.

Crec que hi ha uns motius econòmics darrere d'aquesta situació d’oblit per part de la comunitat internacional, ja que segons la meva opinió, és convenient pel continent tenir unes persones sense drets, unes persones que seran mà d’obra barata i serà més fàcil explotar-los després de viure una experiència tan traumàtica com la que els hi estem fent viure.

Quin ha estat el moment més dur?

Diria que aquest darrer any. Cada cop arriba menys gent a causa de la violència que es troben, i quan la gent aconsegueix arribar, ja no se sent fora de perill. El pitjor moment de la crisi migratòria al Mediterrani és ara que el focus mediàtic ha marxat.

Ara mateix l'estat grec està capturant a persones als boscos i els està tirant a la mar, literalment. Això està passant a Europa. I no obtenim xifres ni informació oficial d’aquestes pràctiques. No podem saber quants migrants són rescatats vius i portats als centres o quants són retornats en calent. Tot el que està passant ara mateix és clandestí i il·legal. Només tenim els testimoniatges dels supervivents.

Per acabar, com estàs vivint l’experiència de formar part del projecte ‘Ciutats Defensores dels Drets Humans’?

Mai havia pensat formar part d'una cosa així. Em sento molt rara, perquè jo treballo sempre en equip, no em sento protagonista d'aquestes lluites, les sento sempre com a lluites compartides.

Així que vaig aprofitar l'oportunitat de venir per a explicar el que està passant a Lesbos i em va semblar molt interessant parlar amb estudiants i gent jove que no coneixien la situació i veure com se’ls obrien els ulls. Penso que igual vam ajudar-los a formar-se una opinió més crítica sobre el que succeeix en el món.