Maria Soto: “La nostra filosofia es basa a capacitar les persones i crear oportunitats”

La Maria, la Sònia, l’Anna i el Ramon són quatre amics units per una font d’inspiració comuna: la Rosa Dilmé, una missionera banyolina que va estar quatre dècades a Ruli, un poble de Ruanda, treballant a favor de les persones més vulnerables. La Rosa va morir el 2017, però el seu record perdura. La seva manera de ser i tota la tasca que va dur a terme van deixar empremta en aquest grup d’amics, que es van comprometre a continuar el seu llegat a través de l’Associació Rosa Dilmé. Avui en parlem amb la Maria Soto, una de les sòcies fundadores de l’entitat.

Parlem de la Rosa Dilmé.

La Rosa era una germana de les Dominiques de l’Anunciata. Als anys setanta i vuitanta, moltes germanes van anar a fer missions a l’Àfrica, i també a Ruanda, on la Rosa va estar destinada, concretament a Ruli, un poble al nord de la capital, Kigali. Ella era banyolina i va viure allà, fent missions durant quaranta anys. Va morir l’agost del 2017.

Quina relació teníeu amb ella?

La coneixíem molt perquè els meus companys de l’associació i jo fa anys que anem a Ruli. Vam treballar amb ella molts anys i, realment, ella va ser sempre un puntal de la missió, sobretot pel que fa a temes socials, ajudant les persones més vulnerables. Va viure tot el que va ser el genocidi del 1994 i va estar-hi molts anys després. Era molt propera a la gent i s’estimava molt el país, i la veritat és que ens va inspirar.

Tant que vau decidir fundar una associació que porta el seu nom.

Sempre havíem col·laborat directament amb ella, de manera més informal, i quan es va morir, el 2017, vam decidir que havíem de tirar endavant alguna cosa més formal per fer projectes més grossos. I ens vam moure per formalitzar-nos com a associació. I com que ella ens havia inspirat i ens havia transmès aquest amor per l’Àfrica, el 2018 vam constituir l’entitat i li vam posar el seu nom.

Per situar-nos, quina és actualment la situació de Ruanda?

Si mirem les estadístiques de l’ONU i els índexs de desenvolupament, Ruanda és un país que ha avançat molt i ràpidament. Per exemple, pel que fa a indicadors com l’esperança de vida, que ha crescut molt els darrers vint anys. Amb tot, la seva geografia muntanyosa dificulta desenvolupar infraestructures de l’aigua, de llum, carreteres, etc. I això fa que la població sigui encara majoritàriament rural i visqui de l’agricultura. Està ple de pobles petits, on la població està molt disseminada, amb cases arreu.

I Ruli, el poble on treballeu?

Ruli és un d’aquests pobles que es troba en un pujol. És un poble d’uns quinze mil habitants, però serveix a una població molt més àmplia. Les germanes Dominiques tenien la missió allà i hi van establir infraestructures com un hospital i una església, i el poble ha crescut al voltant d’això. Ara bé, la població continua vivint de l’agricultura de subsistència, de la construcció i també de les mines de coltan. Arran d’això, estem veient com estan desfent la muntanya, que està plena de forats, literalment. I sovint hi ha accidents molt greus i moren persones.

Són grans empreses de fora qui van a buscar el coltan?

No, són gent local que s’espavila perquè saben que hi ha diners en això i amb quatre coses comencen a furgar. Ho sé per sobre, perquè no és un lloc al qual hagi anat a veure-ho en primera persona. Són les notícies que ens arriben, perquè és un tema en què no hem entrat a fons. Al cap i a la fi, la gent local veu en això una sortida als problemes que tenen. Són gent molt humil que subsisteix com pot.

Quins objectius us vau plantejar a l’hora de fundar l’associació?

En els últims anys de vida de la Rosa, ella estava molt obsessionada amb tot el tema de l’aigua. A la zona de Ruli tot és molt muntanyós i hi ha moltes dificultats perquè l’aigua arribi a dalt, on està el poble. És clar, per subsistir això era un gran problema. I la Rosa estava molt determinada en la idea que s'havien de fer uns dipòsits d’aigua. Ens vam proposar instal·lar aquests dipòsits en una casa d’orfes del genocidi que hi ha a Ruli, perquè poguessin recollir aigua i així tenir-ne durant l’època seca.

Aquest va ser el vostre primer projecte com a associació Rosa Dilmé?

El vam fer fins i tot abans de formalitzar-nos com a associació. Vam dir: això ho hem de tirar endavant nosaltres, ho hem de fer. Nosaltres tenim la seu principal a Vic i vam rebre el suport de l’ajuntament. I així va ser, vam construir un dipòsit soterrat d’uns 200 metres cúbics per recollir l’aigua de la pluja.

I això va suposar un gran avenç per a Ruli.

La veritat és que sí, perquè a partir d’això, per exemple, l’escola rural ja és una escola de formació professional (FP) reconeguda pel Ministeri d’Educació, que es diu École Technique Ste Lucie TVET. Gràcies a aquesta infraestructura van poder accedir a l’aigua i ha crescut molt. Aquest va ser el nostre tret de sortida.

Com tots els punts de partida, no va ser fàcil.

Va ser un projecte molt ambiciós per a nosaltres, perquè érem quatre persones i comptàvem amb un pressupost de 24.000 euros. El projecte no va ser senzill i es va allargar en el temps perquè, a més, ens va enganxar la pandèmia. Amb tot, la gent d’allà i la nostra contrapart tenien moltes ganes de tirar-lo endavant. I al final ens en vam sortir.

Com definiríeu la vostra filosofia de treball?

Treballem en diverses àrees. Vam començar amb l’aigua, però podríem considerar-ho un fet més puntual, tot i que estem oberts a fer més dipòsits si cal. Ara bé, a partir d’aquí hem treballat projectes més enfocats a l’educació i la salut. Jo soc professora d’anglès i els meus companys són odontòlegs, per tant, hem treballat molt amb l’escola i l’hospital de Ruli. En resum, la nostra filosofia es basa a capacitar les persones i crear oportunitats.

Quins àmbits heu treballat últimament?

Més en projectes com muntar cooperatives, cursos de business mentorship a l’escola d’FP, on també hi ha un curs de costura, formació en soldadura. Aquest any estem mirant d’obrir un curs de fusteria. També és molt important la part de la clínica dental, en què hem aportat molt material i hem muntat tallers d’higiene bucal, de prevenció… Treballem en tàndem amb els dentistes d’allà per avançar pel que fa a les tècniques i en la visió sobre què és l’odontologia avui, que va molt més enllà de treure queixals. Últimament, estem entrant també en temes de l’hospital de Ruli.  

"La Rosa era molt propera a la gent i s’estimava molt el país, ens va inspirar."

I teniu en marxa un projecte molt interessant de col·laboració amb la Universitat de Vic.

Sí, la idea és fer intercanvis d’estudiants i enviar-los a Ruli. I el cert és que estan molt entusiasmats i potser aquest any podran viatjar-hi estudiants de medicina i d’infermeria a treballar i fer pràctiques a l’hospital de Ruli. Per tant, estem tirant més per la via de l’educació i la salut. En el sentit assistencialista, sí que fem donacions de material escolar i sanitari, i tenim una part de padrinatge, però cada vegada més ens estem centrant en la capacitació de la població local.

De quina manera treballeu? Teniu contraparts allà?

Òbviament, amb les germanes hi hem treballat molt, perquè elles continuen amb les missions allà. Sobretot en la part educativa, atès que elles estan a càrrec de les escoles de Ruli, tot i que també n’hi ha de públiques. També tenim la contrapart de l’hospital de Ruli i de l’escola d’infermeria. Però ara estem forjant noves relacions.

Com quines?

Quan vam començar a anar a Ruli l'orfenat encara estava en marxa –ara és un centre de dia–, i vam conèixer molts nois i noies que van créixer allà. I per a ells i elles, la Rosa era com la seva mare. Els va cuidar i es va ocupar d’ells. Ara aquests joves ja són grans, han format famílies i molts d’ells han pogut estudiar. I alguns estan en procés de fer una fundació que també es dirà Rosa Dilmé. El seu propòsit és retornar a la societat tot allò que ells han rebut.

Esteu fets els uns per als altres.

Sí, per això volem treballar amb ells més directament i ho estem treballant. Al final, és molt maco perquè són els nois i noies que van conèixer la Rosa i li tenen molta estima, l’anomenaven  ‘mamà Rosa’ i cada any hi ha un memorial per a ella.  

En què esteu col·laborant?

De moment, estan oferint beques d’estudi a infants de famílies molt vulnerables. Ells coneixen la gent local i les famílies, i trien tres infants a qui se subvenciona que puguin anar a l’escola, cosa que no podrien fer sense aquesta beca. I més endavant, quan tinguin més rodatge i estiguin més formalitzats, esperem poder treballar amb ells més directament per fer altres projectes com cooperatives i granges.

Si parlem de dificultats, amb quines us heu topat com a entitat per dur a terme la vostra tasca?

Temps, diners i difusió. Tots nosaltres tenim les nostres feines i tot plegat ho fem dedicant-li el nostre temps. I, és clar, no som professionals i sovint ens costa fer certes coses. En aquest sentit, el nostre aprenentatge ha estat en línia vertical, gairebé partint de zero. Des de com fer una associació a tot el tema de les subvencions. I el temps que cal dedicar-li és una dificultat.

Els diners són una altra dificultat, que penso que va molt unida al tema de la difusió. Es tracta de comunicar tot allò que fem i així captar persones que vulguin col·laborar. Anem fent vendes d’artesania i participant en fires, però necessitem generar més ingressos. Al final, vivim de les subvencions i treballem aquest tema per buscar diners d’aquesta manera. Sovint costa que la gent s’impliqui i aporti.

Feu activitats aquí a Catalunya?

Estem ubicats a Vic, però ara hem obert una delegació a Montgat, on viu la Sònia Carrascal, que és odontòloga i sòcia fundadora. I participem en fires, a la mostra d’entitats… Per exemple ara farem una fira de roba de segona mà, perquè rebem moltes donacions i una part la destinem a Ruli, i l’altra a vendre-la per aconseguir ingressos. Pel que fa a la difusió, hem fet xerrades a escoles, per exemple a l’Institut de Gurb. Els seus joves de quart d’ESO ens ajuden i munten ‘La Cursa de Font en Font’, i tots els diners recaptats es destinen a la nostra associació. És un projecte molt bonic.

La difusió tampoc és fàcil.

Penso que és una part en què anem fluixos. Cada vegada estem creixent més i, clar, necessitem més recursos. En aquest sentit, de vegades ens oblidem que molta de la nostra feina l’hem de fer aquí, perquè si no ho treballem aquí, després és molt difícil fer res allà.

Quins aprenentatges heu adquirit a través de tota la tasca que feu des de l’associació?

La primera és com muntar una associació, que ja és tot un aprenentatge. Sobretot per tota la paperassa que cal fer. També saber com interactuar amb entitats locals, per exemple. Per sort, a Vic tenim una tècnica de cooperació, la Montse Bosch, que és una crac. Sense ella, ben segur que no ens hauríem sortit. I després, tot el tema de les justificacions per accedir a subvencions és un altre gran aprenentatge que hem hagut de fer molt ràpidament. Per un grup de persones que no som professionals, al principi se’t fa una muntanya. I finalment el tema de la sensibilització, adonar-nos de tota la feinada que s’ha de fer també aquí.

I pel que fa a l’experiència de treballar a l’Àfrica?

Les primeres vegades que hi vas és molt fàcil caure en l’assistencialisme, o inclús en el paternalisme. Això és un aprenentatge dur, en el sentit de posar límits. Jo mateixa ho he fet malament durant algun temps, tenir aquest sentiment de dir: ‘ai pobrets’. Si parlem de diners és cert que són pobres, però no són pobres de capacitats, al contrari. Només necessiten un cop de mà per tenir oportunitats.

Com es pot col·laborar amb l’associació Rosa Dilmé?

La primera opció és entrar al nostre web, on hi ha un formulari per fer-se soci, pagant una quota de només cinc euros al mes. Ens encantaria tenir molts més socis, perquè ens ajudaria a créixer i tirar endavant més projectes. Igualment, des del web es poden fer aportacions puntuals, per exemple, per projectes. Si a algú li mou alguns dels nostres projectes, com el de donar oportunitats als infants per estudiar, pot posar el seu gra de sorra amb una contribució puntual.

Una altra manera d’ajudar-nos és seguir el nostre compte d’Instagram, que ens permet ampliar la nostra xarxa i trobar més contactes. I, és clar, posant-se en contacte amb nosaltres per a qualsevol cosa. Ara, per exemple, necessitem una persona que gestioni i actualitzi el web. O gent que vulgui organitzar fires, xerrades… Les nostres portes sempre estan obertes.

Com veieu el futur de l’entitat, quins reptes de futur teniu al cap?

La idea és consolidar la tasca i els projectes que tenim en marxa. També desenvolupar la relació amb la Fundació Rosa Dilmé, que esperem que acabi sent un lligam a llarg termini; així com consolidar el projecte amb la Universitat de Vic, i que en poc temps els estudiants de Ruli també puguin venir a Catalunya. A banda, també hem començat a treballar amb una altra universitat, a la ciutat de Muhanga, oferint beques d’estudi i volem continuar per aquesta via.

La voluntat és continuar creixent.

Per descomptat, i cada vegada comptar amb més persones que vulguin col·laborar amb nosaltres, sobretot des de Catalunya. Ara hem incorporat dues noves persones a l’equip, la Clàudia i el Sergio, que penso que faran una molt bona feina. Per tant, sí, volem créixer, però sense perdre mai el contacte amb la gent d’allà. Al cap i a la fi, totes les iniciatives que tirem endavant venen d’ells. Qui som nosaltres per dir què necessiten o què han de fer? La nostra actitud és la d’escoltar-los i donar-los suport perquè puguin tirar endavant les seves pròpies vides.