Rita Gutiérrez: “No hi ha un únic model de nen o nena amb autisme”

Havies fet algun voluntari amb nens amb discapacitat, abans d’anar a Kaunas?

Tenia ganes de fer un voluntariat europeu i m’hi vaig apuntar. Jo havia fet altres tipus de voluntariat, però aquesta és la primera vegada que faig voluntariat amb nens amb discapacitat intel·lectual. El meu germà petit té una discapacitat intel·lectual, i per això el tema sempre m’ha interessat.

Quant temps fa, que ets a Lituània?

Soc aquí des de fa sis mesos, des del dia 1 d’octubre. Al llarg d’aquest temps he après moltes coses, no només sobre la feina sinó també sobre els companys, que són gent de llocs diferents. Em quedo aquí fins al juliol. Al principi va ser caòtic, perquè no parlava gens de lituà, i m’havia de relacionar amb els nens amb mímica. Ara he après a dir quatre coses bàsiques per parlar amb ells i amb els treballadors, i la comunicació ha millorat. Entre altres coses he après que no hi ha un únic model de nen o nena amb autisme, tots són diferents.

Només treballes amb criatures autistes?

No. Al centre hi ha 2 o 3 autistes, però també hi ha criatures amb hiperactivitat i problemes emocionals diversos, criatures amb Síndrome de Down i nens i nenes que no tenen cap trastorn ni discapacitat però que es troben en entorns desfavorables: és el cas d’una nena que acaba de ser adoptada i que mostra alguns problemes d’adaptació a la nova família i entorn, i per això és aquí. De cara Setmana Santa aquí Kaunas organitzem uns campaments. Tindrem entre 9 i 10 criatures a la casa i farem activitats diverses mentre els seus pares no se’n poden fer càrrec: hem planificat activitats artístiques i excursions.

Com és l’entorn de treball?

Al centre només treballo amb lituans i amb alguns voluntaris locals. Soc l’única voluntària internacional. D’entrada la barrera lingüística era un problema, però ara que sé una mica de lituà, amb la mica d’anglès que parlen ells la cosa és més fàcil. Quan vaig arribar va ser dur, no sabien què fer amb mi. Els treballadors m’enviaven a casa i els nens i nenes em rebutjaven, em volien trencar les ulleres. Arribava a la cas plorant, pensava “m’odien”. Després vaig començar a ser més pro- activa, vaig dir als treballadors que no volia anar a casa, que volia estar amb els criatures; també vaig atrevir-me a fer propostes. Ara he après a tractar els nens i nenes, i quan em veuen m’abracen; tot i així,  quan es cansen de jugar amb mi alguns em llencen joguines.

Parla’ns dels nens i nenes que tractes.

Necessiten afecte, perquè molts d’ells no tenen amics a l’escola. Hi ha un nen amb autisme profund que sempre està sol, sovint només va a la seva habitació i es posa a fer salts sobre el llit. Però l’altre dia va venir corrents cap a mi i em va dir pel nom, Rita, i jo pensava que ni tan sols sabia el meu nom! També va oferir xocolatines als altres nens i nenes. M’agrada perquè a aquest nen l’he vist evolucionar molt, des que soc aquí, ha anat agafant confiança.

Recomanes l’experiència?

I tant! La recomano malgrat les dificultats! Els únics requisits són que has de tenir iniciativa, atrevir-te a plantejar les idees que tens, sense avergonyir-te.