Síria ha entrat en el desè any d’una guerra que sembla interminable. L’espurna de la revolució que va sorgir el 2011, de la mà de les Primaveres Àrabs, va donar pas a una cruenta comtesa bèl·lica que acumula un cost humà enorme i ha provocat el desplaçament forçat de milers de sirians i sirianes.

La intervenció de nombroses potències internacionals ha augmentat la complexitat d’un conflicte que no albira una sortida. En parlem amb la Nour Salameh, activista siriana pels drets humans, investigadora, traductora, i professora universitària, qui també col·labora amb l’entitat Tadamon, un espai format per persones i entitats compromeses amb la justícia social, els drets humans i la pau.

Fa una dècada que Síria està en guerra, quina és la situació actual del conflicte?

És molt complexa, obscura i trista. Per a un observador de la situació o qualsevol persona que ha estat seguint aquest conflicte sembla que no hi ha sortides possibles en un futur proper. Però, al mateix temps, si gratem una mica més hi ha un bri d'esperança i molts esforços per trobar aquestes sortides.

A Síria hi intervenen nombroses potències internacionals, com Rússia, l’Iran, Turquia, i els EUA, entre altres.

Síria és un país dividit. Tenim un territori dominat per la dictadura d’Al-Assad, que compta amb el suport de Rússia i l'Iran. Ara, el règim és un titella en mans d'aquestes dues potències regionals. I clar, aquestes tenen els seus propis interessos. Després també hi ha Turquia, que està ocupant literalment un territori, zones que han estat sempre de població majoritàriament kurda i que ara es veu forçada a deixar les seves llars. Tristament, Turquia ho està portant a terme amb mans sirianes, enfrontant sirians contra sirians.

És un escenari molt complex.

Efectivament. Hi ha 3 zones sota diferents dominis. El nord-est de Síria, que està sota control de les forces kurdes, la zona de Rojava, que està en una situació molt estranya. Fa uns anys tenien un pacte amb els EUA i ara amb Rússia. Els pous de petroli de la zona estan, podríem dir, sota protecció dels EUA. Ja hi ha empreses nord-americanes que han signat acords amb l'administració kurda per la gestió dels pous. És una situació molt complicada, com la de tots els països del mitjà-orient.

Ara, però, la situació més complicada és al nord-oest del país, a Idlib, on els combats han derivat en l'enèsima crisi humanitària en aquests anys de conflicte.

A la província d'Idlib està concentrada gairebé tota la població rebel, i la situació humanitària és terrible. Les infraestructures estan destruïdes i la població civil, que l'única culpa que ha tingut ha estat demanar drets i llibertats, ha estat estigmatitzada i ha patit bombardejos i penalitats.

A Idlib s'està respectant l'alto al foc signat per Rússia i Turquia?

Sí, però de forma molt precària. Fa uns dies, per exemple, es va bombardejar un poble i van morir civils. No ens podem refiar molt d'aquests altos al foc perquè mai en aquests 10 anys s'han respectat. Ara s’està respectant selectivament perquè hi ha un acord entre Rússia i Turquia, inclús hi ha patrulles conjuntes. Això no deixa de banda que la zona està superpoblada i hi ha també conflicte entre la població local i grups extremistes que estan intentant controlar la zona. I amb la covid tot es complica.

Els costos del conflicte per a la població siriana han estat terribles. Han mort més de 380.000 persones i prop de 6 milions han marxat del país...

Sí, i també s'estima que uns 5 milions de persones s'han vist forçats a desplaçar-se a l’interior del país, a deixar la seva llar. Això també és un pla de canvi demogràfic. Parlo, per exemple, de la zona de Ghouta, amb una població massacrada que ha patit un setge de 4 o 5 anys, amb bombardejos, atacs amb armes químiques i una violència excessiva que no té nom.

Així, la seva única opció si no volien viure sota domini del règim era marxar o sortir del país. Aquestes zones s'han buidat d'habitants i ara a poc a poc s'estan obrint a persones que són progrovern, un pla afavorit també per lleis, com la famosa llei 10 sobre planificació urbana, que incideixen en aquest sentit.

Fa gairebé 9 anys et vas veure obligada a marxar de Síria, pensaves que podries tornar aviat?

Quan vaig deixar el país el 2011 pensava que tornaria en un any i seguiria amb la meva vida... tenia plans de futur a Síria i encara m'agradaria tornar, és clar, però ara no puc. Perquè quan vaig sortir vaig decidir parlar i no callar davant el que estava passant.

Perquè creus que s'ha enquistat tant aquest conflicte?

És una bona pregunta. Jo he de confessar que era molt naïf quan vaig sortir del país, perquè vaig néixer als anys 80 i aquestes generacions no tenim memòria del passat, del que la dictadura era capaç de fer per mantenir-se en el poder. També era ingènua perquè pensava que existia la solidaritat internacional. Un no pensa que hem arribat a un punt al món en què la solidaritat no significa res, és molt superficial i ara penso que hem arribat fins aquí i cal repensar-ho tot.

En quin sentit?

Cal trencar aquesta mena de guerra freda, aquesta lògica de dos eixos enfrontats. El conflicte dura molt perquè hi ha països implicats que estan jugant les seves cartes i ho fan amb la vida de moltes persones innocents. Però darrere també hi ha interessos de moltes corporacions del petroli, de la indústria armamentística... A ningú li interessa acabar amb el conflicte perquè mou un negoci, també humanitari. Cadascú també juga amb els seus interessos geopolítics, assegurar les seves fronteres i alhora garantir que tenen un peu al mediterrani.

Encara que ara se’n parli molt menys, continua sent un dels conflictes més greus que hi ha al món. Perquè creus que ja gairebé no en tenim notícies, que només es parla del nombre de morts, refugiats...

Això passa aquí, a Espanya i a Catalunya, perquè hi ha molt poca comunitat siriana. Per exemple, si ho compares amb Alemanya, la situació és molt diferent perquè allà hi ha una comunitat gran. Als mitjans, en general, hi ha un plantejament molt simplista del que està passant a Síria. No hi ha vertadera curiositat ni interès per saber el que passa realment. La gent no és conscient o no veu com la situació que té lloc a Síria, un país del Mediterrani, pot afectar el seu país. Hi ha molta falta d'interès.

Quin ha estat, a grans trets, el paper de la comunitat internacional? Sense la intervenció estrangera les coses haguéssin estat molt diferents?

Això és claríssim, però és cert que al mateix temps necessitem intervenció internacional, sobretot a nivell jurídic. Jo no sóc fan de l'ONU, però aquesta gran organització hauria d'haver tingut un paper molt més important. No només fer de missatger entre les grans potències implicades, que és el paper que ha jugat.

Estem arribant al 10è any de conflicte i la societat civil siriana s'ha organitzat i hi ha un moviment increïble d'expressió en tots els sentits: mediàtic, iniciatives de documentació sobre violacions de drets humans... Una de les coses que em dona esperança són els moviments i associacions de famílies de víctimes de desaparicions forçades que han sorgit. Per exemple, a Alemanya i hi ha dues querelles obertes contra oficials que han contribuït a la tortura i assassinat de persones.

En aquest conflicte hem vist com s’han traspassat moltes línies vermelles: s’han bombardejat hospitals i combois humanitaris, s’han usat armes químiques...

En aquest sentit, és important la guerra de la narrativa sobre el conflicte, el relat. Els mitjans russos presenten el relat del règim sirià tal com el vol Rússia per justificar el que estan fent. I després hi ha els casos contraris, es demonitza els sirians que han decidit agafar les armes i es presenta també l'Exèrcit Lliure de Síria com el mal absolut.

Però, què passa amb el relat dels sirians que estem al mig? Jo no crec en la violència ni en les armes, però, al mateix temps, qui sóc jo per dir-li a una persona a qui han destruït la casa o han matat, torturat o violat que no agafi les armes? La realitat està plena de matisos.

La violència monopolitza la informació sobre el conflicte.

M'indigna que els mitjans ignorin la lluita no violenta i l'acció pacífica de milers de sirians. Perquè hi és, dins i fora de Síria. És una llàstima que la gent no conegui aquesta realitat, organitzacions, iniciatives i persones que estan intentant conservar la memòria, hi ha un treball immens per protegir el relat de la població siriana des de totes les perspectives.

Aquí a Catalunya, per exemple, quan es parla de Siria es fa un plantejament molt maniqueu que fomenta tota mena d'estereotips sobre l'acció revolucionària. Estem en una situació tan complexa, lluitant en tants fronts, i tot això sense cap mena de solidaritat internacional, que ha perdut tot el sentit. No es visibilitzen aquestes realitats i això no ajuda en res.

Quina sortida, si és que n’hi ha alguna, s’albira per retornar la pau a Síria?

Malauradament no hi veig una sortida en un futur próxim. Cal un acord entre els països que estan implicats, que tenen la paraula en aquest conflicte. Però si la pau manté la dictadura d'Al-Assad, no servirà de res. El nivell de violència i la ferida és molt profunda, i segueix sagnant. Seguim amb persones desaparegudes, els que estem fora del país seguim amb la por i la frustració per no poder tornar a casa. Tenim un país literalment dividit i també és molt ingenu pensar que tots aquests grups que han empunyat les armes ara deixaran de lluitar.

El règim d’Al-Assad tampoc sembla disposat a cedir.

Aquí l'important és descompondre el règim en si. El meu problema no és Al-Assad com a persona, el problema és el règim, l'estructura construïda durant els darrers 40 anys, el poder dels militars, la corrupció endèmica... és una barreja de factors que s'han de resoldre i desfer aquesta estructura. Després podria venir la pau.

No obstant això, també cal demanar justícia. Ara una de les lluites més importants és contra la impunitat dels crims de guerra de tots els bàndols. Qui ha actuat de manera criminal? Totes les estadístiques apunten al règim sirià. Més del 90% dels civils que han mort a Síria els ha matat el règim.

També s’han documentat milers de desapareguts a les presons de la dictadura.

És un fet molt important. De fet, dona nom a la llei de sancions dels EUA a Síria, la Llei de Protecció Civil de Síria Cèsar. I qui és Cèsar? és el pseudònim d’un empleat del règim que treballava en centres de detenció sirians i la seva feina era prendre fotografies a les presons sirianes dels detinguts i torturats abans que morissin. No em preguntis per què, però el règim li interessava molt documentar tot el que estava fent. Aquesta persona va poder sortir del país amb el material, una evidència brutal del que ha fet la dictadura.

A partir d’això s’han format associacions i iniciatives, com l’Associació de les famílies de Cèsar, que han trobat a éssers estimats en aquestes terribles fotografies. Així van saber que el règim els havia assassinat.

En una situació tan difícil, com ha impactat la Covid-19 sobre el país?

La covid ha redoblat la crisi humanitària que viu Síria. A les zones controlades pel règim primer només hi havia silenci i la negació: ‘a Síria no tenim virus’, deien. Ara estem veient com els contagis i els morts s'estan accelerant i el govern no fa res. No poden fer res perquè la infraestructura sanitària està destruïda, no només físicament, també el personal mèdic ha estat detingut, o han fugit del país, o han mort. Els hospitals privats no admeten a malalts de covid, no hi ha una resposta seriosa.

A això s'afegeix l'ofec econòmic que afecta el país.

Ara, amb les sancions, tot i que també abans, hi ha una pobresa terrible i els preus han pujat dràsticament, hi ha una hiperinflació brutal. Últimament estem veient unes cues de fins a 3 o 4 dies per omplir el cotxe de gasolina, també hi ha una crisi del pa, que és un element crucial a Síria. La gent somia amb coses tan bàsiques com menjar pollastre o ous.

El règim sirià està humiliant al seu poble, hi ha un discurs triomfant que diu que han vençut al terrorisme i, al mateix temps, hi ha una crisi humanitària i econòmica molt greu. És simplement vergonyós.