Quin és el panorama actual de la gestió pública i democràtica de l'aigua?

Ens trobem davant d’una crisi global que fa referència a aquestes persones que no tenen garantit l'accés a l'aigua potable. No es tracta tant d'un problema d'escassetat, de 2.000 milions de persones assedegades, sinó de 2.000 milions de persones empobrides vivint al costat d'un aqüífer, una font, un pou o un riu contaminat.

A què es deu aquest panorama?

D'una banda, a la manca d'insostenibilitat sobre els ecosistemes aquàtics. Hem transformat l'aigua d'un element clau de la vida a un vector que representa la mort. D'altra banda, el front social de la crisi d'inequitat i pobresa que està present al llarg i ample de tot el món, amb sistemes econòmics i socials profundament immorals.

Quins són els reptes per revertir la situació?

Primer, hi ha un component social en què cal identificar les comunitats i sectors vulnerables per garantir la seva protecció específica sota la responsabilitat pública dels estats. Un cop identificats, cal aplicar un reconeixement efectiu d'aquests drets de l'aigua.

D'altra banda, en la vessant ambiental hem d'aconseguir l'accés universal a l'aigua potable. Aquest últim repte no aconseguirem desenvolupar-lo de forma efectiva si no avancem en la salut d'aquests ecosistemes. No només per temes d'ecologia sinó per sentit pragmàtic. Tots dos reptes són en si el compliment dels drets humans. És un repte, però també l'obligació dels estats.

Alguna estratègia per assolir aquests reptes?

No té sentit aplicar noves tecnologies com per exemple l'osmosi invertida per proveir 2.200 milions de persones, perquè qualsevol tecnologia que fes accessible aquesta aigua no tindria capacitat econòmica per cobrir els costos per part d'aquestes poblacions. El que necessiten aquesta gent és que l'aigua que tenen a prop de la font o el riu sigui potable.

Quins països són un bon exemple de bones pràctiques?

Hi ha països que han avançat d'una manera o altra en el reconeixement del dret humà a l'aigua potable i al sanejament. Si ens fixem en el fet d'influir en aquestes obligacions i drets en les constitucions respectives dels països, els majors avenços s'han donat a Amèrica llatina, que ha reconegut aquests drets humans en les seves constitucions. Aquesta és una condició necessària important, però lògicament això ha de derivar després en lleis i normes que permetin fer d'aquests drets humans una obligació efectiva.

En aquest sentit, crec que anem a poc a poc, no hi ha cap país que hagi desenvolupat una llei posterior, tot i que i van havent esforços, com a Sudàfrica o Mèxic que està en ple debat en una llei basada en la lògica dels drets humans. També hi ha avenços molt significatius en àmbits locals, com a Medellín, i bones pràctiques com a Colòmbia, on es reconeix la quantitat mínima d'aigua vital que necessita una persona per viure, i que, per tant, no se li pot treure aquest mínim encara que no la pugui pagar.

En quin punt es troba Europa?

Amb tots els problemes i dificultats, la nova directiva que s'avança es refereix a l'obligació de garantir aigua potable als sectors vulnerables i la vincula amb el repte que està reconegut a Europa a l'obligació legal de recuperar el bon estat ecològic de les masses d'aigua.

Alguna bona pràctica aplicada al territori català?

Hi ha una sèrie de plantejaments vinculats a la lluita per recuperar la gestió pública que m’agraden. Per exemple, a l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, no només lluiten per recuperar la gestió pública, sinó que es promou un model de gestió participatiu sense ànim de lucre, transparent, que són les bases de l'enfocament de drets humans. No és només tenir aigua, sinó com es gestiona això, el fet d'aconseguir una participació activa de la ciutadania, ja que amb moviments socials es pot desembocar en un control públic més real i efectiu.

Quins són els següents passos?

Cada país i territori és un petit món, no es pot parlar amb coneixement sense aterrar en cada espai, en les seves condicions climàtiques, econòmiques o culturals. En general, estem en un moment en què la pròpia experiència viscuda amb la Covid-19 ha obert més possibilitats al fet que els drets que estan formalment reconeguts internacionalment tinguin més compressió i una major exigència ciutadana per l'impacte que ha tingut la pandèmia.

En bona part del món, amb motiu d'aquesta crisi, es van aixecar escuts socials prohibint el tall de l'aigua. Això que s'ha plantejat com una necessitat urgent per combatre la pandèmia ara es planteja a cada govern per efectuar-ho de forma permanent, modificant la seva situació jurídica al respecte i fer de la necessitat virtut.

La Covid-19 ha influït d'alguna forma positiva al respecte?

L'experiència de la Covid-19 ha evidenciat la necessitat de reforçar els sistemes públics de salut, ja que han estat aquests els que han permès fer front a la pandèmia. I això ens porta a exigir un rellançament econòmic d'aquest sistema per enfortir i donar poder el sistema públic de salut.

Quin paper juga l'aigua i el seu sanejament en el sistema de salut?

L'aigua i el sanejament són una peça clau. Encara que siguin responsabilitats i competències municipals haurien d'incloure els serveis d'aigua i sanejament. D'altra banda, és molt important que ningú dubti que la lògica que presideixen els sistemes públics de salut és la lògica de l'interès general i no deixar ningú enrere, principis bàsics com ho diu Nacions Unides. És molt important remarcar que ha de ser un sistema sense ànim de lucre, on l’interès principal és protegir la salut de tots i totes.

En aquest sentit, cal tenir una línia de finançament i enfortiment de les capacitats dels sistemes comunitaris, pel compliment de les competències que estan en mans d'entitats locals i comunitàries com els ajuntaments.