Raül Valls: “El turisme només genera riquesa per a unes poques butxaques”

Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació destacaven que Catalunya ha batut un nou rècord de turistes el 2024, amb prop de vint milions de visitants. És una bona notícia, tenint en compte els impactes i afectacions del model turístic actual? En parlem amb el Raül Valls, tècnic d’Alba Sud, un centre d’investigació i comunicació pel desenvolupament que s’enfoca a l’estudi del turisme des de perspectives crítiques. 

Valls aprofundeix en els efectes negatius del procés de turistització que viuen moltes ciutats, com Barcelona, alhora que alerta que el decreixement turístic que necessitem no es pot traduir en un model de turisme només per a elits. 

Què és Alba Sud?

Som un centre d’investigació que està en marxa des del 2008. En un principi, érem una ONG de cooperació, però ben aviat comencem a treballar en l’anàlisi dels impactes de les inversions dels capitals turístics espanyols a l’Amèrica Llatina, sobretot a l’àrea del Carib i Centreamèrica. 

Això ens porta a reflexionar sobre aquest model turístic que s’exporta des d’Espanya en unes condicions molt discutibles, a uns països on les empreses espanyoles poden fer i desfer com els plagui. Així, fem un seguiment de tots aquests impactes alhora que donem suport a les comunitats locals, que moltes vegades es veuen desplaçades per aquests projectes turístics, ressorts, etc. 

També aprofundiu en les condicions laborals que genera el sector turístic.

Sí, de seguida entrem a fons en aquest tema. En aquest sentit, vam editar un llibre sobre les Kellys i hem dut a terme diverses investigacions en aquest àmbit. Per tant, anem avançant i pràcticament ens constituïm en un centre de crítica del model turístic. I aquests darrers anys, sobretot a partir de la pandèmia, fem un nou salt cap a plantejar-nos quines són les possibles alternatives a aquest model.  

Voleu deixar clar que no esteu en contra del turisme…

La nostra posició no és l’antiturisme. Nosaltres estem en contra de la turistificació, d’aquests processos que, moltes vegades, acaben sent negatius per a l’entorn natural i per a la gent. Cada dia tenim notícies sobre aquests efectes negatius. Des d’aquesta crítica, estem treballant en com reconstruir i repensar el turisme: Ho plantegem en el sentit que aquest turisme no és només una qüestió que el capitalisme ha desenvolupat com un sector més de negoci, sinó també correspon a una necessitat humana de descans, de salut, d’experiències i de creixement cultural de les persones.

I, per tant, no hem de renunciar-hi.

Evidentment que no. La qüestió que cal abordar és com hauria de ser aquest turisme en el context de la transició ecològica que hem de fer i com es compromet amb la justícia social. Perquè no tothom pot fer turisme. De fet, només el 20% de la humanitat pot costejar-se viatges internacionals; a Europa, el 30% de la població no es pot permetre una setmana de vacances l’any… Així, estem en aquests plantejaments de crítica, però també de proposar alternatives. 

Què entenem per turistificació i per què preferiu emprar aquest concepte?

La turistificació implica un procés on el turisme acaba colonitzant tota la vida d’una ciutat o d’un territori i condiciona completament totes les dinàmiques que es produeixen. A Barcelona, a partir del 1992 teníem turisme, però des del 2010 vivim un procés d’hiperturistificació, entenent això com que es trenquen les vores d’un territori i comencen a aparèixer problemes com l’expulsió dels mateixos habitants o canvis en els models comercials, perquè tot es posa al servei del turisme. Per exemple, no tenim una botiga de queviures, però tenim moltes més gelateries o restaurants dels que necessitem com a ciutat.

Això es pot veure en molts barris de la ciutat.

Jo mateix he viscut gairebé tota la meva vida al Poblenou i he vist en primera persona com la rambla del barri ha passat de ser una rambla popular, amb un cert turisme en moments determinats, a convertir-se en un espai turistificat on ja és difícil passejar, on les terrasses ja ocupen tot l’espai i tots els negocis van adreçats al turista. La turistificació és aquesta colonització del territori, és el turisme portat fins a extrems que són molt negatius. Tot és una qüestió d’equilibri, i és evident que aquest balanç s’ha perdut.

Avui, el turisme ha deixat d’estar acotat a determinades zones.

Recordo que les primeres mobilitzacions i queixes contra el turisme van ser de l’associació de veïns del barri de la Sagrada Família, però era una qüestió molt localitzada i concreta, relacionada amb els autocars i els fluxos de gent que hi havia a la zona. Amb tot, i tenint en compte l’icona que és la Sagrada Família, era un tema que més o menys es podia resoldre. El problema és que aquells problemes s’han estès a molts més barris, com la Barceloneta o el Poblenou. 

La sensació és que el turisme és cada vegada més invasiu amb la vida quotidiana de les persones.

Aquest és el problema. I t’explico una altra anècdota personal. Part de la meva família sempre ha viscut de lloguer en un pis de la zona del Clot-Camp de l’Arpa. I ara en aquell edifici ja hi ha sis o set pisos turístics, amb les conseqüències de soroll, brutícia i pressió cap als inquilins que això provoca. Evidentment, el propietari prefereix tenir el lloguer de temporada perquè se’n pot beneficiar més i no té gens de ganes de conservar l’inquilí de tota la vida. Al contrari, potser el pressionarà perquè marxi. 

Les conseqüències arriben fins a temes tan sensibles com l’habitatge.

Així és, i quin impacte és més important en la vida de les persones que la qüestió de l’habitatge? Ho hem vist el cas recent de la Casa Orsola, per exemple. A més d’això, hi ha tota l’afectació en els comerços, en la impossibilitat de circular pel carrer tranquil·lament… Estem davant d’una clara dificultat de convivència amb aquest fenomen, un turisme desbocat que genera situacions molt fotudes per a la població i afecta de ple la seva vida quotidiana. 

Aprofundim en aquests impactes. 

D’entrada, el de l’habitatge és un dels temes més sagnants que s’estan produint. També està la qüestió de les transformacions comercials que afecta els barris, amb la pèrdua de determinats serveis que suposa, l’encariment generalitzat i, en última instància, la possibilitat que se t’expulsi directament del teu barri o la teva ciutat. En aquest sentit, Barcelona és un cas d’hiperturistificació de manual. 

Què li ha passat a la ciutat?

A finals dels vuitanta, existia un cert consens que Barcelona no podia ser industrial i no hi podia haver fàbriques dins la ciutat. Ara hem passat a l’altre extrem: s’ha generat tota una ciutat de serveis que han acabat enfocats cap al turisme. Per això, provocativament, dic que Barcelona hauria de tornar a la indústria. No parlo de grans factories, però, és clar, si no tens una altra alternativa que el turisme, aquest creix. El turisme és com el gas, si el deixes, s’expandeix sense control.

No podem dependre del turisme.

Els tallafocs a això són altres alternatives econòmiques, i aquestes han de passar per la indústria, per tornar a tenir petits tallers i petites factories dins la ciutat. La queixa és que les fàbriques fan soroll i generen molèsties, però són més importants que les que genera el turisme en aquests moments en diversos barris de Barcelona? És evident que ens hem passat de frenada amb el turisme. I això comença el 1986, quan ens donen les olimpíades. 

Quan es critica el turisme, sempre es contraposa el tema econòmic, la riquesa que genera el turisme.

Una de les coses que ens dediquem a analitzar és, precisament, quins són aquests efectes tan positius que té el turisme per a la gent que hi viu i que treballa en aquest sector. Aquí existeixen molts mites. El turisme crea llocs de feina? Sí, però en molts casos són treballs precaris, temporals, mal pagats, de poca qualitat i amb horaris insuportables. 

Tant que un dels problemes que ha tingut el sector en els darrers temps és trobar personal. Es pregunten, esglaiats, com és possible que no trobin cambrers ni professionals per treballar-hi. Home, doncs potser si milloressin les condicions laborals que ofereixen hi hauria més gent que hi voldria treballar.  

No tothom es beneficia d’aquesta riquesa.

El mite de la riquesa del turisme s’hauria de contrastar amb dades objectives, que són les que dona el mateix sistema. Una ciutat absolutament turística com Lloret de Mar està al rànquing de les ciutats més pobres de Catalunya. Per tant, segurament la riquesa que genera el turisme és només per unes poques butxaques, les dels grans operadors turístics i les grans empreses hoteleres, però no per a les persones.

Hi ha molts exemples d’això.

Mallorca n’és un altre de molt clar, on el 40% del PIB prové del turisme. Estem parlant de territoris turistificats, en què els nivells de precarietat, de pobresa i de baixa renda són molt evidents. Per tant, aquesta relació entre turisme i riquesa és més que discutible. 

A banda que és un sector inestable.

Si una cosa va fer palesa la pandèmia és la vulnerabilitat d’aquest model turístic, perquè depèn que vinguin turistes de fora. En conseqüència, resta subjecte a dinàmiques que molt sovint no podem controlar. Estem parlant de models que empobreixen, precaris i de molt mala redistribució de la renda. 

Quan va arribar la covid, el turisme va ser el primer sector que va caure.

Aquesta vulnerabilitat fa que sigui molt sensible a determinades situacions inesperades com una pandèmia, una guerra o un canvi de destins per les raons que sigui. Això genera una gran incertesa, a banda que els llocs de treball del sector sovint no són fàcilment reciclables a altres àmbits. Com diu la Margarida Ramis, companya d’Alba Sud, no és veritat que vivim del turisme, sinó que és el turisme qui viu de nosaltres. A banda que és un sector que sempre està exigint infraestructures, facilitats i favors a les administracions públiques, o sigui, a nosaltres. Vol que li paguem la festa amb l’excusa que crea llocs de treball, que, a més, són precaris i no tenen futur.

“Si no qüestionem el sistema capitalista, anirem cap a un model de turisme només per a rics”. 

I encara no hem parlat dels impactes ambientals que causa…

Aquest és un meló absolutament cabdal que nosaltres situem al centre de la crítica al model i la necessària recerca d’alternatives. El turisme es basa en la mobilitat, sobretot amb avions i grans vaixells. Tot plegat, en un context de crisi ecològica i escalfament global en què la mobilitat s’haurà de reduir o transformar-se a formes molt més sostenibles. Ho dic en el sentit que els cotxes, avions i creuers estan discutits actualment.  A més dels canvis que provoca en molts territoris, per exemple amb la desaparició de manglars a Centreamèrica, o els canvis d’usos del sòl agrícola a urbà.

Cap a on hem d’anar, doncs?

Tot plegat ens porta a aquesta paraula que a molts no agrada, que és el decreixement. I decreixement turístic no vol dir desaparició del turisme, sinó que va més en el sentit de canvi, perquè el model actual no és sostenible. Podem mantenir aquesta hipermobilitat, que, a més, resta acotada a una petita part de la humanitat que s’ho pot permetre? En termes ecològics, això no és possible. La qüestió ecològica té un pes fonamental quan parlem de repensar el turisme. 

Aquest camí no portarà a una elitització del turisme?

Aquesta és una altra qüestió, perquè una de les solucions que apareix quan es critica aquest model és reduir el nombre de turistes i anar cap a això que se’n diu un turisme de més qualitat, que no és cap altra cosa que un turisme d’elits. Aquí entrem de ple en un factor que per a Alba Sud és molt important, i és la justícia social. És a dir, una transició cap a formes de turisme o d’oci postcapitalistes. 

A favor del turismo popular. Rafael Borràs reflexiona sobre la necesidad de impulsar políticas a favor de un turismo popular, a partir del último policy brief que hemos publicado.https://t.co/pwVf50ajkO pic.twitter.com/eHS2jNGmCw

— Alba Sud (@ALBA_SUD) January 16, 2025

Desenvolupem aquesta idea.

Evidentment, en el context capitalista, un decreixement turístic vol dir tornar al turisme que hi havia abans de la Segona Guerra Mundial, que només era accessible per a unes elits. Nosaltres creiem que això no és desitjable, perquè entenem que hi ha tota una sèrie de conquestes d’igualtat i de democràcia econòmica que ens diuen que cal anar cap a models més igualitaris. Per tant, no seria acceptable que la sortida de la crisi sigui un turisme només per a rics i tornar a la situació en què la gent no pugui sortir de les seves ciutats, com passava fa cent anys. 

I com podem evitar això?

Pot sonar a brindis al sol, però estem parlant de la necessitat d’un canvi de model socioeconòmic radical. Si no és així, anirem indefectiblement cap a aquest model de turisme només per a uns pocs. A més, aquest turisme d’elits té un altre problema, que assenyala sovint l’Ernest Cañada, el coordinador d’Alba Sud, i és que no hi ha rics per a tothom. Si tots ens volem especialitzar en un turisme de qualitat, per dir-ho d’alguna manera, no hi haurà rics per a tothom.

Què me’n diu del turisme sostenible o responsable? És possible això?

Són conceptes que han anat sorgint i que des d’Alba Sud, després d’analitzar-los detingudament, tenim la sensació que són més aviat propostes de fragmentació. És a dir, hi ha un tipus de persona que no vol fer un determinat tipus de turisme i vol que li vesteixin com a turisme sostenible o responsable, però això és molt discutible. Un dels casos més cèlebres va ser el turisme de natura a Costa Rica, que suposadament és respectuós amb la natura. 

I no ho és? 

El que ens hem de preguntar és si és sostenible agafar un avió i volar des de Barcelona a Costa Rica. Jo crec que no. Encara que vagis a un lloc on estàs en contacte amb les comunitats locals, on l’hotel té tota mena de sistemes de reciclatge d’aigua i funciona amb plaques solars. El quid de la qüestió és que la sostenibilitat del model no es basa en com funciona l’hotel, sinó que el factor insostenible és la distància. Per tant, turisme sostenible i responsable no deixen de ser eufemismes. 

Poc es pot fer contra la distància… 

Al final, la responsabilitat i la sostenibilitat passaran per un turisme més de proximitat, en què el viatge s’haurà de fer amb altres mitjans, com el tren, i molt més prolongat en el temps. Això d’anar una setmana al Carib en avió no hauria de ser ni possible ni desitjable, però potser sí agafar un tren i recórrer Europa durant diverses setmanes.

Això hauria de comportar molts altres canvis.

Sí, en els sistemes de vacances, per exemple. Potser cal pensar en vacances més llargues, anys sabàtics o formes en què no hàgim de deixar de viatjar, però tampoc agafar quatre avions cada any i recórrer una part del planeta en pocs dies. Haurem d’anar cap a models molt més prolongats en el temps, més lents i en què realment aquella idea de viatge i de conèixer un altre país, una altra cultura i una altra gent sigui veritat. Arribarà un punt en què no ens quedarà més remei. Si no posem en qüestió el sistema capitalista i les seves lògiques, és clar que anirem cap a un turisme només per a rics.