Sònia Fuentes: "Garantir l’educació és l’única manera de trencar el cercle de la pobresa"

La Sònia Fuentes sempre havia sentit una mena d’atracció especial per l’Àfrica i va decidir estirar aquest fil per donar un cop de mà en el que pogués i contribuir a millorar l’educació de la infància. El 2020, aquesta periodista figuerenca va fundar ‘We Love Uganda’, una associació que centra la seva tasca a la ciutat ugandesa d’Entebbe, a tocar del llac Victòria, on ha dut a terme projectes i accions sempre enfocades a brindar oportunitats educatives als infants més vulnerables de la zona.      

‘We Love Uganda’ va començar com un projecte molt personal.

Jo havia tingut dues nenes d’un orfenat de la ciutat d’Entebbe acollides a casa i vaig saber que el centre necessitava ajuda, així que de manera personal vaig començar a fer alguna petita acció solidària per recollir fons i aportar el meu granet de sorra. De seguida vaig veure que allò funcionava, i com que les mancances allà eren moltes, vaig voler donar continuïtat a aquesta tasca solidària i no deixar-ho com una acció puntual. I ja el 2020, en plena pandèmia, ens vam constituir com a associació.

Quins objectius us vau plantejar?

El primer i més important va ser ajudar a garantir l’educació dels infants més vulnerables de les comunitats de la zona d’Entebbe, que és on treballem i tenim presència. Des de l’inici ens vam voler enfocar en l’àmbit de l’educació; ara bé, també hem ajudat famílies vulnerables de la zona, de vegades més puntualment i d’altres de manera més sostinguda, i ho seguirem fent si fa falta. Però sí que és cert que l’objectiu principal per a nosaltres gira entorn de l’educació.

Què ens pots explicar d’aquesta zona d’Uganda, d’Entebbe?

Entebbe és una ciutat que està a tocar del llac Victòria, on hi ha l’aeroport internacional del país. Per tant, no estem parlant d’un àmbit rural. És un lloc preciós i agradable, però molt colpejat per la pobresa. Barris marginals, famílies amb molt pocs recursos per a qui portar els infants a l’escola és tot un repte. Moltes d’elles estan formades per molts infants i la mare, per tant, la situació és molt complicada. 

Una de les primeres línies de treball de ‘We Love Uganda’ es va enfocar en ajudar l’escola-orfenat New Life-Abba House.

Ens hi vam dedicar fins a l’estiu passat, que el vam poder tancar el projecte. Realment les instal·lacions del centre eren molt precàries i vam poder ajudar equipant-lo amb matalassos, roba de llit i moltes altres coses que feien falta perquè els infants estiguessin en una millor situació. L’any passat, en aquesta escola-orfenat van entrar altres ajudes i vam decidir bolcar-nos en aquells que més ho necessiten.

I enguany heu iniciat un altre projecte, sempre lligat a l’educació.

Sí, hem començat a finançar beques per a infants i joves vulnerables que detectem a la comunitat i que no poden accedir a cap mena d’ajuda per tirar endavant. Així que cada trimestre ens fem càrrec de les beques d’una vintena d’estudiants. Actualment, tenim dotze infants becats a l’escola primària i vuit nenes a la secundària. Hem començat amb aquesta xifra, que per ara és tot el que podem assumir.

La pandèmia ha tingut efectes devastadors en l’educació dels infants a Uganda.

Totes les situacions difícils s’han agreujat per culpa de la covid, pensa que moltes persones si no podien sortir de casa potser no podien menjar, per posar un exemple. Ara bé, tot plegat ha afectat especialment l’educació, atès que les escoles han estat tancades durant dos anys. Això vol dir que els infants han perdut dos anys de la seva vida i molts s’han vist abocats a deixar d’estudiar. Per això també vam decidir posar en marxa el projecte de beques i ajudar el màxim d’alumnes possibles.

Per als infants i joves, anar a l’escola és molt més que rebre una educació?

Convé tenir clar que garantir l’educació és l’única manera de trencar el cercle de pobresa. Sense educació, el cercle de pobresa es mantindrà, per tant, no estem parlant de qualsevol cosa. A més, per a molts infants anar a l’escola equival a, almenys, menjar un àpat al dia.

I en el cas de les nenes, per exemple, és molt important perquè les dificultats que es troben i les violències a les quals s’exposen són extremes. Sovint si poden estudiar, com ho fan les nenes que tenim becades i que estan internes, això vol dir que no es veuen obligades a ocupar-se de les tasques de la llar, dels germans petits, de fer de mares perquè la mare està fora intentant guanyar-se la vida… 

En definitiva: anar a l’escola és molt més que anar a estudiar, de vegades pot significar sobreviure a la pobresa i escapar de situacions dures com els matrimonis infantils i moltes altres. 

La xarxa d’ensenyament públic a Uganda no garanteix una educació de qualitat.

És així, l’ensenyament públic finançat pel govern existeix, però la demanda és molt gran i no és estrany veure aules amb més d’un centenar d’alumnes per classe. Jo mateixa ho he pogut veure quan he viatjat al país. I és clar, aleshores l’única manera de garantir una mica de qualitat a l’educació són les escoles privades, que moltes famílies no es poden permetre.

A banda de tot això, des que vau començar heu dut a terme molts projectes i accions.

Pensa que bona part d’aquest temps les escoles estaven tancades, aleshores ens vam enfocar a millorar les instal·lacions i els equipaments de l’escola-orfenat, a cobrir necessitats bàsiques com menjar i medicines, a finançar cultius de terres perquè les persones més vulnerables tinguessin aliments, hem ajudat en temes d’habitatge, per intentar que persones de les comunitats no perdessin la seva llar, entre moltes altres coses. 

També hem col·laborat amb altres entitats, com la catalana Petits Detalls en un projecte de dones. A més, tenim un grup de dansa a Entebbe per als nanos i projectem els treballs que fan als espectacles solidaris que muntem aquí. La idea és portar-los cap aquí perquè actuïn en directe.

"La solidaritat és un motor de vida"

Com recolliu els fons per fer-ho?

Bàsicament, a través d’actes culturals que organitzem aquí a Catalunya. De fet, nosaltres ens considerem una associació cultural i fem molts actes d’aquesta mena al llarg de l’any gràcies a la solidaritat dels artistes. També tenim un fons de fotografia solidària de l’entitat a partir de fotos que ens van cedir fotògrafs gironins i que la gent pot comprar. Hem organitzat concerts, curses, desfilades, espectacles i altres actes solidaris per recollir fons.

A banda, hem engegat campanyes de micromecenatge a través de plataformes com Tot Suma o Teaming, i un número de compte on la gent pot col·laborar amb l’entitat. 

També feu una tasca de sensibilització a Catalunya?

Per a nosaltres és una part molt important de la nostra tasca. Per exemple, tenim un projecte molt maco amb l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, que consisteix en què l’alumnat d’aquí s’intercanvia cartes i postals amb el d’allà, per apropar cultures i crear lligams d’amistats entre els infants i joves de Catalunya i d’Uganda. Gràcies a la tecnologia, també hem pogut fer aquest intercanvi a través de pantalles. És un projecte que està funcionant molt bé, que serveix per sensibilitzar el jovent, i al qual volem donar-li continuïtat.

Al final, entre el jovent es crea una relació molt maca i veuen que, al cap i a la fi, tots són iguals. 

En aquest sentit, també heu posat en marxa una col·laboració amb el Museu del Joguet de Figueres.

És un projecte que ens fa molta il·lusió. La idea és muntar una exposició amb dibuixos de joguines que faran els alumnes d’Entebbe i ho acompanyarem de diverses activitats per donar a conèixer la realitat d’Uganda a la gent d’aquí, per tant, també servirà per sensibilitzar i demostrar que, tot i la distància, no estem tan lluny i val la pena ajudar. 

"Anar a l’escola és molt més que estudiar, de vegades pot significar sobreviure a la pobresa"

Què us aporta a vosaltres tota aquesta tasca que feu a Uganda?

A mi, que personalment no coneixia l’Àfrica però ja sentia una mena d’atracció pel continent, em va despertar una inquietud que tenia adormida. Tota aquesta feina que hem fet, la gent que ha col·laborat amb nosaltres i hem conegut ens ha obert les portes a un món meravellós que és la solidaritat. A mi m’omple el cor, hi dediquem molts esforços perquè tots ho fem de manera voluntària, però val molt la pena.

Per a mi, la solidaritat és un motor de vida i cada cop estem més motivats per continuar endavant i anar sumant persones perquè el projecte creixi i puguem ajudar a fer que els infants d’Uganda visquin millor i tinguin més oportunitats.

Com albireu el futur de l’entitat?

Som una entitat molt jove i això és un aprenentatge llarg i constant. El desig és ajudar com més infants millor i si podem, ho farem. Un dels projectes que tenim al cap és obrir el nostre propi local a l'Alt Empordà per dinamitzar activitats de sensibilització i culturals. Si és possible, ens agradaria tirar-ho endavant abans que acabi aquest any.