Toni Ridorsa: “Àfrica m'ha donat uns valors que el món occidental ha perdut completament”

El Toni Ridorsa no es podia imaginar que un viatge turístic al Senegal suposaria un abans i un després en la seva vida. A partir d’aquell viatge, mai més va veure el món de la mateixa manera, per això va decidir que havia de posar el seu gra de sorra per millorar la vida de les persones de la zona rural del país que va visitar. 

Vint anys després, lidera l’ONG Bantandicori, una entitat que vol ajudar sense crear dependències, acompanyant les persones en el procés d’accedir a uns mitjans de vida sostenibles, sense perdre la seva identitat ni diversitat. En parlem amb ell. 

Què significa Bantandicori?

Bantandicori és el nom d'un poble del Senegal, situat a la província de Vélingara, al centre-sud del país. És el primer poble que vaig trepitjar quan vaig viatjar al Senegal, ja fa més de vint anys.

Com va sorgir l’associació que lideres i que porta el nom d’aquest poble?

Jo soc d'Arbúcies, que és un poble on sempre hi ha hagut molta tradició de cooperació internacional. Cap a l'any 2004, un amic meu senegalès que viu aquí, el Dulo, em va proposar viatjar al Senegal per conèixer les seves arrels, el lloc d'on prové i entendre una mica millor perquè va venir cap a Catalunya. El Dulo va arribar fa més de trenta-cinc anys, de fet, va ser un dels primers immigrants que va arribar aquí. Al cap d’un temps, una colla d’uns vuit o nou amics vam decidir fer cas al Dulo i emprendre un viatge turístic al Senegal.

Com va anar el viatge?

Vam arribar al Senegal i ens vam dirigir cap a la província de Vélingara. I d’allà vam anar cap a una zona on hi ha diverses comunitats rurals. Nosaltres vam anar a la comunitat rural de Kandia, que des del 2002 està agermanada amb Arbúcies. De fet, gairebé tots els senegalesos que hi ha a Arbúcies provenen dels pobles d'aquesta zona. I així vam arribar al poble de Bantandicori.

Què us hi vau trobar?

En Dulo ens va presentar el seu germà, que era el cap del poblat, i vam conèixer els habitants del poblat. Amb tot el que van veure els meus ulls, quan vam tornar a Arbúcies, jo no podia estar tranquil. 'Hem vist el que hem vist?', preguntava incrèdul als meus companys de viatge.

El que vas veure va ser difícil d’assumir.

I tant, vam tornar a Arbúcies, que és la nostra zona de confort i on tenim totes les comoditats del món, una vida estable i segura. En canvi, feia només uns dies els meus ulls havien vist una pobresa extrema, en tots els àmbits possibles, des de la falta d'aigua potable, a escoles, centres mèdics… Bàsicament, eren gent que en ple segle XXI vivien en unes condicions gairebé infrahumanes, extremadament precàries.

I vas decidir que havíeu de fer alguna cosa.

Em vaig reunir amb els meus companys de viatge i els vaig dir que jo no podia viure tranquil sense fer res per aquella gent. Per a mi, el viatge havia estat un punt d'inflexió. Molts van estar d'acord i ens vam reunir amb un metge, que era el cap de pediatria de l'Hospital de Santa Caterina, el doctor Francesc Bastida. No sabíem què podíem fer ni per on havíem de començar, només teníem clar que havíem de fer alguna cosa. 

Com que cap de nosaltres era milionari i tenia capacitat per invertir diners allà, de seguida vam acordar que el més adient era crear una associació. Vam fer tota la burocràcia necessària per inscriure l’ONG al registre d'entitats de la Generalitat de Catalunya. I així va ser com el 2005 va néixer Bantandicori.

Per situar-nos, com és aquesta comunitat rural de Kandia i quina és la realitat de la seva població?

Està situada a la província de Vélingara, que és una zona interior del Senegal molt àrida i seca. Té dues estacions, la seca i la de pluges, que en diuen l'hivernage. La gent són de l'ètnia fula i, bàsicament, són ramaders i també cultiven, sobretot per a autoconsum, blat de moro, cacauets i el que poden. Viuen, o més aviat malviuen, en unes condicions molt precàries.

Vau definir quina havia de ser la vostra filosofia de cooperació?

El Senegal és un dels vint-i-cinc més pobres del món, i nosaltres sabíem que volíem fugir de l'assistencialisme, és a dir, que no hi volíem anar a fer caritat, i et diria que ni cooperar, que pensem que és una terminologia molt vertical. Sempre ens agrada parlar més de col·laboració. Per tant, no volíem actuar com allò que en diem ‘el salvador blanc’, ni participar de totes aquestes històries paternalistes que sempre hem defugit. Ara bé, havíem de trobar la millor manera de col·laborar amb ells.

"Sempre ens agrada parlar més de col·laboració que de cooperació, que és una terminologia molt vertical".

Com ho vau fer?

Sempre hem cregut que la millor manera de col·laborar amb una comunitat que desconeixes és preguntar quines prioritats tenen. Amb el pas dels anys, m'he adonat que moltes prioritats que tu, com a occidental, creus que són importants, després no coincideixen amb el que ells necessiten. El que vam fer és parlar amb en Dulo i demanar-li que preguntés als caps de la comunitat rural quines eren les seves necessitats més urgents. Al cap d'un temps, ens van comentar que la seva prioritat era fer pous d'aigua potable.

I de seguida us hi vau posar.

Ens vam marcar l'objectiu de fer un pou d'aigua potable al poblat de Bantandicori. Allà, ja tenien alguns pous, però eren molt primitius, fets de manera molt manual, que s'ensorren quan hi ha pluges fortes. També es contaminen molt fàcilment si hi cauen animals. Són pous molt precaris.

Per on vau començar?

El primer que vam haver de fer va ser buscar recursos per tirar endavant el pou. Vam començar per l'Ajuntament d'Arbúcies, amics i familiars, socis de l'entitat, empreses... Fins que vam arribar als prop de 7.000 euros que costava fer un pou en aquell moment. Al cap d'uns sis mesos, vam viatjar de nou a Bantandicori i vam inaugurar el primer pou d'aigua potable del poblat. 

Quins van ser els següents passos de Bantandicori?

Quan vam fer el pou, ben aviat vam veure que li podíem treure un valor afegit. Aleshores, vam proposar fer un tancament perimetral al costat del pou per fer-hi una zona d'horta. L’objectiu era millorar la dieta i l’alimentació de la comunitat. Vam continuar en aquesta línia i vam fer més pous amb zones d'horta. Actualment, estem enllestint el vint-i-tresè pou a la zona. 

A més, també vam millorar la manera d'extreure l'aigua dels pous, que a l'inici es feia amb una bomba manual que donava molts problemes. A poc a poc, ho hem anat substituint per bombes submergibles alimentades amb panells solars i un sistema de conductes que facilita el rec. Per sort, i no és fàcil quan parlem de cooperació internacional, la gran majoria dels nostres projectes han funcionat molt bé.

Allà són les dones qui treballen la terra.

És clar, tenen un paper clau perquè són les que treballen els horts. De fet, et diria que la dona és el pilar bàsic per al desenvolupament, no només del Senegal, sinó de tota l'Àfrica. Són dones molt valentes i treballadores. En aquest sentit, jo sempre intento sensibilitzar la població i intentar que es facin seus els projectes, perquè són per a ells, perquè tinguin una vida millor, no per l'associació.

"La dona és el pilar bàsic per al desenvolupament de l'Àfrica."

El 2008 vau trobar una nova via de col·laboració.

Sí, vam conèixer unes missioneres poloneses que regentaven un centre hospitalari infantil a la zona, el Centre de Recuperació i Educació Nutricional (CREN). Ens les va presentar un capellà senegalès i catòlic d’allà. Vam quedar al·lucinats de la feina que feien les missioneres en aquell hospital de per a infants desnodrits, que era una cosa absolutament estrepitosa. De seguida ens vam entendre molt bé amb la cap de les missioneres, Sor Regina. Des d’aleshores, col·laborem amb aquest centre hospitalari i ens uneix una gran amistat amb les missioneres.

Sor Regina és una persona que a tu personalment t’ha marcat.

Sempre dic que és d'aquelles persones amb un nivell humà tan increïble, que només pots conèixer quan et dediques a això. Hem col·laborat en molts àmbits, des de la instal·lació de panells solars, reformes dels pavellons del centre… Quan hi anem també portem medicaments i cadires de rodes, que allà són molt necessàries, roba i tot el que podem. A més, també vam arreglar una escola infantil que tenen, hem reformat la cuina de l'hospital.... Tot plegat és un altre vessant del projecte de Bantandicori.

No us vau aturar aquí.

Gràcies a la col·laboració amb altres entitats, com la Fundació Nou Mil·lenni, que és una fundació molt potent de Barcelona, vam tirar endavant la construcció de la primera escola maternal de la zona, que vam enllestir el 2021. D'aleshores ençà, hem construït tres escoles, i aquest 2024, juntament amb una altra ONG catalana que es diu Kakolum, estem construint una escola elemental, que és un centre molt més gran. Si l'acabem, que confiem que sí, serà el projecte més ambiciós que ha fet Bantandicori en aquests vint anys de cooperació internacional.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Toni Ridorsa Marfa (@associaciobantandicori)

Quina és la principal dificultat amb què us heu topat a l'hora de fer la vostra tasca?

La veritat és que al Senegal no n'hem tingut de dificultats, al contrari, sempre ens hem trobat amb totes les facilitats possibles per part de les autoritats locals, des dels caps de poblat, al govern regional, el prefecte... És cert que ara ja ens coneixen després de tants anys allà, però no ens han posat mai cap impediment.

Quan vas començar, pensaves que estaries vint anys fent cooperació?

Ni de bon tros, jo pensava que en tres o quatre anys ja hauríem fet tot allò que havíem de fer, o que ens cansaríem i ho deixaríem estar. Però, ves per on, ja portem vint anys, que són molts, i més en l’àmbit de la cooperació internacional, que és una activitat dura. La gent potser es pensa que és una tasca fàcil, però requereix molta implicació emocional i material. No és fàcil sortir a buscar recursos per fer realitat els objectius que t'has fixat, per exemple. Amb tot, aquí continuo i encara tinc corda per estona.

A tu personalment, què t'ha aportat tota aquesta feina?

Potser és un tòpic, però després de tants anys puc dir que m'han donat molt més del que els he pogut donar jo, que bàsicament han estat coses materials. Ells a mi m'han donat valors que el món occidental ha perdut completament. Parlo de l'amistat, de la família, d'ajudar-se els uns als altres... són valors que en aquestes comunitats rurals encara són essencials. 

No sé si abans d'anar a l'Àfrica era bona persona, però vull pensar que avui soc molt millor ésser humà. Per exemple, en el fet de ser molt més conscient del que passa al món i de la realitat que m'envolta, de les injustícies socials que pateixen tantes persones. Saber que una persona ha pogut tirar endavant gràcies, en part, a la feina que hem fet des de l'ONG, per mi ja és un gran èxit. Ja ho diuen: qui salva una vida, salva el món.