“És una de les experiències més enriquidores que he viscut a la meva vida, ho recordo de manera molt positiva i maca i, alhora, també va tenir la seva part dura”, expressa la Marta Bonilla. Per a la Lucía Heras va ser “un win-win, perquè vaig poder aprendre d’una cultura diferent de la meva que em va aportar molt a nivell personal, mentre estava treballant per una comunitat de persones que necessiten aquesta ajuda”.

Totes dues parlen de la seva experiència com a voluntàries, que van emprendre de la mà del Servei Civil Internacional (SCI), l’entitat que des de fa més de quaranta anys promou el voluntariat internacional com a eina de transformació social. Un poder transformador que, com li va passar a la Marta i a la Lucía, també deixa una profunda empremta a nivell personal i sovint remou per dins les persones que ho viuen.

“Et tomba les expectatives perquè està molt lluny del que et pots imaginar o esperar si no has fet abans un voluntariat internacional al Sud Global”, explica la Marta, de trenta-dos anys, sobre seu voluntariat de llarga durada a Kènia. Hi va estar un parell de mesos, entre l’agost i l’octubre d’aquest any.

“Feia temps que em voltava pel cap la idea, però no havia tingut el temps o l’oportunitat de fer-ho fins que, arran d’un acomiadament improcedent, em vaig quedar sense feina”, diu. Estudiar la carrera de Relacions Internacionals i voler dedicar-se al món de la cooperació també van ser motius de pes que van avivar les seves ganes d’embarcar-se en aquest tipus de voluntariat.

Sobre el terreny, la Marta va col·laborar amb una organització local dedicada a donar suport i empoderar la comunitat local a través de diferents projectes, en una zona rural de l’oest de Kènia, a prop de Kisumu, a tocar del llac Victòria. “Vaig escollir un projecte de treball manual i vaig treballar a l’hort que tenia l’entitat, mantenint i llaurant nous cultius i ajudant a construir una caseta que servirà com a cuina, així com col·laborant amb un grup d’agricultors donant suport als seus terrenys de conreu”, rememora.

Per la seva banda, la Lucía, de vint-i-un anys i estudiant d’Estudis Globals a la Universitat Pompeu Fabra, ja havia fet un voluntariat dos anys abans amb el COCAT i l’experiència va ser molt positiva. La seva passió per viatjar i les ganes de conèixer gent d’altres països i aprofundir en altres cultures van fer la resta. En el seu cas, va participar en un camp de treball del SCI a la República Txeca durant tres setmanes, entre l’agost i el setembre d’aquest 2023.

A Dýšina, un poble situat a prop de la ciutat de Pilsen, va fer tasques de neteja de zones verdes del territori, també van ajudar els operaris locals a muntar i desmuntar un festival de cervesa, així com preparar i netejar l’escola del poble. “Va estar força bé perquè vam tenir l’oportunitat d’estar a l’escola la primera setmana del curs, conèixer els nens i fer una presentació sobre els països d’on veníem”, explica la Lucía.

Aprenentatges que perduren més enllà del voluntariat

Qualsevol experiència de voluntariat internacional té les seves singularitats, en el sentit que és un procés de descoberta que desmunta estereotips i permet endinsar-se en noves realitats molt diferents de les que la persona voluntària viu en el seu dia a dia. Així va ser per a la Marta, per a qui viatjar a l’Àfrica i poder viure-hi un temps relativament llarg va suposar un impacte. “De seguida t’adones de tots els prejudicis amb què la societat t’educa i que no creies que tenies, un cop allà, prens consciència del gran eurocentrisme que tenim com a societat”, afirma.

Per això són essencials les formacions que imparteix el SCI a totes les persones voluntàries internacionals abans de fer les maletes i emprendre l’aventura. “El procés de formació va ser molt profitós, perquè, a banda de poder conèixer altres voluntàries, ens van sensibilitzar sobre els riscos que afronta el món actualment i vam participar en dinàmiques de grup per fomentar el treball en equip, l’empatia i la comprensió de l’altre, així com saber afrontar les possibles dificultats que ens podíem trobar”, exposa la Lucía, qui es va sorprendre que, durant el voluntariat, “vaig viure situacions per a les quals la formació m’havia preparat”.

En la mateixa línia, la Marta creu que la formació prèvia “va ser molt útil, no només perquè es treballen de forma molt dinàmica temes essencials abans de fer un voluntariat, sinó perquè també coneixes altres voluntàries i es crea un espai molt maco on poder compartir experiències, dubtes, pors i inquietuds en un ambient totalment segur i inclusiu”.

En el seu cas, el voluntariat a Kènia li va aportar uns aprenentatges que han perdurat més enllà de la mateixa experiència. “A nivell personal, vaig aprendre a gaudir d’estar sola, sense cap entreteniment més enllà d’estar amb mi mateixa, i també va reforçar la meva seguretat pel fet de viatjar sola en un entorn gens conegut per a mi”, sosté.

Per la seva banda, La Lucía destaca que va adquirir aprenentatges molt valuosos que van reforçar la seva capacitat de treballar en equip a i aprendre a arribar a acords i acostar postures amb un grup gran de persones que sovint tenen cultures, ideologies i orígens diferents.

Més enllà d’això, reconeix que l’aprenentatge més significatiu va ser amb relació a si mateixa: “A mi el voluntariat em va ensenyar que tot és molt més relatiu del que jo em penso i que certes coses no tenen tanta importància com les que jo li dono; i el fet de conviure tres setmanes amb un grup de persones molt diverses em va ajudar a entendre que s’ha de saber escoltar els altres i que, de vegades, s’ha de ser més pacient i empàtica”.

Adversitats que enforteixen i donen valor a l’experiència

Van ser lliçons apreses des de l’experiència viscuda i, perquè no dir-ho, també des de les dificultats. Certament, i com és normal, en un voluntariat internacional no tot són flors i violes. Si parlem d’adversitats, per a la Lucía, més enllà del cansament acumulat i de tota la complexitat logística que va implicar compartir un espai petit i no gaire còmode amb moltes altres persones, també van aparèixer les lògiques tensions que es produeixen en el marc de la convivència entre grups de persones.

“És la cosa més natural del món, però sí que és veritat que en alguns moments hi va haver certes friccions al grup i algunes persones volien posicionar-se per sobre de les altres, també perquè, personalment, trobo que va faltar una mica d’orientació i guiatge per part de les figures encarregades de la coordinació del camp”, sosté.

Per a la Marta, la principal dificultat o repte va ser el fet que les primeres setmanes va estar sola a l’espera que arribessin les altres persones voluntàries, tot i que reconeix que passat un temps ho va saber gaudir. Igualment, tampoc va ser fàcil per a ella adaptar-se al ritme de vida i de treball de Kènia, molt diferent del que tenim a Europa.

“Aquí estem acostumats a omplir-nos el dia i a uns nivells d’estrès més alts del que ens imaginem o ens adonem; i al principi va ser una mica complicat adaptar-me, però aquestes dificultats es van transformar en bons aprenentatges”, raona.

Amb tot, tant la Lucía com la Marta tenen molt clar que recomanarien embarcar-se en un voluntariat sense pensar-s’ho. Malgrat la lògica inseguretat que pot generar el fet de viatjar a un país llunyà amb persones desconegudes, ambdues tenen la certesa que l’experiència bé s’ho val. “A una persona que realment vol fer-ho, li diria que s’hi llanci sense pensar-ho gaire”, assevera la Marta. I remata la Lucía: “Entenc que pot fer respecte, però és una oportunitat que no es pot deixar passar perquè és una experiència que et prepara per a la vida”.