SOARPAL manté viu l’intercanvi solidari entre Arbúcies i Palacagüina quaranta anys després

Arbúcies i Palacagüina són dos pobles separats per milers de quilòmetres, però units des del 1986 per un agermanament que ha anat molt més enllà de la cooperació entesa com una ajuda puntual. Això ha estat gràcies a SOARPAL, una entitat arbucienca que ha mantingut viu aquest lligam a través de projectes socials i educatius, brigades solidàries i una relació de doble via entre Catalunya i Nicaragua.

Aquest 2026, el vincle arriba als quaranta anys i SOARPAL ho commemorarà el 23 de maig amb una trobada de brigadistes, una exposició, la projecció d’un vídeo sobre els projectes impulsats a Palacagüina i un dinar popular a Arbúcies.

En parlem amb el Jaume Soler i la Dolors Horta. Soler és un activista històric de la solidaritat i la cooperació, va ser el primer alcalde democràtic d’Arbúcies després del franquisme, un dels impulsors del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i president de SOARPAL. Juntament amb Horta, també implicada en l’entitat, repassen els quaranta anys d’un agermanament nascut en plena guerra a Nicaragua i construït amb una idea de fons molt clara: “dos pobles diferents, de mons distints, que s’uneixen per contribuir a un món més just, lliure i solidari”.

Què és SOARPAL i quin paper juga dins l’agermanament entre Arbúcies i Palacagüina?

Jaume Soler (J.S.): SOARPAL neix formalment l’any 1994, a partir de la implicació de la societat civil d’Arbúcies amb l’agermanament que s’havia signat el 1986. L’agermanament es va crear inicialment a escala institucional, entre ajuntaments, però de seguida hi va haver molta implicació popular i de base social. Aviat es va veure que allò no podia ser només una estructura coordinada o depenent de l’Ajuntament, sinó que havia de tenir vida pròpia. Per això es va crear l’ONG.

Aquesta relació ha passat per diverses etapes.

J.S.: Durant una primera etapa, fins al 2003, la línia de treball de l’Ajuntament era coincident i complementària amb l’agermanament, i SOARPAL hi assumia unes funcions determinades, però sense substituir mai el paper institucional de l’Ajuntament. Després, pels canvis polítics, els ajuntaments, sobretot els actuals, els últims anys, han deixat pràcticament d’exercir la seva funció. No han pres mai l’acord d’anul·lar l’agermanament, però sí que han fet deixació directa de les obligacions que tenien abans, de fer aportació econòmica per a projectes de l’agermanament.

Què ha implicat això per a SOARPAL?

J.S.: Això ha fet que SOARPAL hagi hagut d’assumir cada vegada més pes dins l’agermanament. En aquests moments, és qui en porta la veu a Catalunya i qui fa d’interlocutor amb l’Ajuntament de Palacagüina, que sí que continua actiu, i amb FUNDARPAL, la fundació que actua com a contrapart a Nicaragua. Per tant, SOARPAL és una ONG legalitzada i vigent que, avui, és l’actor més actiu en el marc de l’agermanament.

Com neix el vincle entre Arbúcies i Palacagüina, en plena guerra a Nicaragua i en un moment en què el municipalisme democràtic tot just començava a obrir-se camí a Catalunya?

J.S.: Hi ha una part de contingut ideològic i una altra de pura anècdota. Nicaragua vivia una situació d’agressió, en plena guerra, però alhora representava una experiència nova i fresca, amb un model social i revolucionari propi. L’any 1984, dues persones de l’Ajuntament d’Arbúcies ens vam inscriure com a observadores de les primeres eleccions democràtiques a Nicaragua, celebrades en plena guerra. A partir d’aquí, a través de col·lectius com la Casa de Nicaragua, es va obrir un primer contacte amb el país. Aquesta va ser una mica la base.

Amb tot, el vincle amb Palacagüina neix gairebé per casualitat.

J.S.: Va ser una anècdota, com tantes altres. Una parella d’advocats de la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona va viatjar a Nicaragua i va entrar en contacte amb el cantant nicaragüenc Carlos Mejía Godoy. El van acompanyar a un concert a Palacagüina i, després, l’alcalde del municipi li va dir: ‘Hombre, usted búsqueme un hermanamiento por allá’. I van marxar amb aquest encàrrec.

Per què es van fixar en Arbúcies?

J.S.: Aquests advocats coneixien l’Ajuntament d’Arbúcies perquè havia pres un acord molt clar contra la coneguda com a Llei Corcuera, la llei antiterrorista d’aquell moment. Van pensar que si l’Ajuntament tenia aquella sensibilitat, potser també estaria interessat a tirar endavant un agermanament amb Palacagüina.

Dit i fet.

J.S.: Sí, es van posar en contacte amb nosaltres, van venir a veure’ns i vam acceptar la proposta. El 30 de juliol de 1986 es va aprovar l’acord d’agermanament i es va fer una primera aportació econòmica de 1.500 dòlars. No va sortir del pressupost municipal, sinó de les petites aportacions que rebien els regidors de l’equip de govern per la seva dedicació parcial.

Dolors Horta (D.H.): El que va passar realment és que en Jaume, que era alcalde, va obligar els regidors a fer aquesta aportació. 

J.S.: Va ser així. I el setembre del mateix any, en Joan Surroca, professor d’institut i pedagog molt vinculat a aquests temes, i jo mateix vam viatjar a Palacagüina. Ell em va acompanyar en aquell primer viatge i el 4 de setembre vam signar l’agermanament, que enguany fa quaranta anys.

Quins projectes creus que expliquen millor l’esperit de l’agermanament i la feina feta a Palacagüina?

J.S.: D’entrada, cal matisar que nosaltres no triem ni proposem els projectes. Això ho fan l’Ajuntament de Palacagüina i FUNDARPAL. Sempre responen a una necessitat concreta i a una reflexió prèvia de la gent d’allà. Al principi, en plena guerra, eren actuacions d’emergència, de tapar forats. Després, en molts moments, la feina ha estat acompanyar i reforçar les inversions i els projectes socials del govern sandinista i de l’Ajuntament.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Soarpal (@soarpal)

Cada etapa ha tingut les seves necessitats.

J.S.: Als anys noranta, per exemple, quan el sandinisme va perdre les eleccions, es va haver de reforçar la comissió d’agermanament de Palacagüina, que el 1997 es va convertir en FUNDARPAL. Es va comprar i adequar un local perquè pogués tenir autonomia i treballar amb normalitat. Amb pocs recursos i a tanta distància, no sempre hi havia una planificació estratègica prèvia. Al començament, sobretot, es tractava d’atendre allò que Palacagüina necessitava en aquell moment.

Sempre heu insistit que és una relació en dues direccions. Què ha aportat Palacagüina a Arbúcies?

J.S.: Palacagüina ha permès que molta gent d’Arbúcies i de Catalunya conegui la realitat d’un país del Sud. Parlem de 282 persones inventariades, que han passat per les 39 brigades que s’han fet. I no hi anaven perquè hi queien per casualitat o per fer turisme exòtic, sinó voluntàriament, fent un esforç i pagant-se el viatge, per conviure, compartir, col·laborar i treballar en els projectes.

Això s’ha traduït en tot un seguit d’aprenentatges.

J.S.: A través d’aquestes persones, la manera de viure i la cultura de Palacagüina han arribat aquí. Molts brigadistes després han estat divulgadors i promotors de l’agermanament, i en alguns casos fins i tot han ajudat a crear-ne de nous. Ha estat un intercanvi real, amb una manera compartida d’entendre la política a favor de les majories, cadascú des de la seva realitat del Nord i del Sud.

D.H.: És important afegir que parlem de 282 brigadistes nominals, però alguns hi han anat dues i tres vegades. Això diu molt de l’interès i del que comporta anar a Palacagüina. També de la força de l’intercanvi, perquè els brigadistes vivien amb les famílies i compartien el dia a dia del poble. 

Com funcionaven les brigades i com era l’arribada a Palacagüina?

D.H.: Primer fèiem una formació aquí, de dos dies, per explicar la situació de Nicaragua i de Palacagüina. Els primers anys també treballàvem molt la part sanitària i, sobretot, els valors i el respecte que cal tenir quan vas a un país del Sud, culturalment molt diferent. Un cop allà, els brigadistes s’allotjaven amb famílies de Palacagüina, que n’acollien un o dos. Feien una aportació econòmica mínima per l’estada, que incloïa dormir, esmorzar i sopar. Era una aportació petita, però també formava part de l’intercanvi.

J.S.: D’aquesta relació també n’han nascut parelles d’allà i d’aquí. Hi ha deu o dotze matrimonis mixtos i criatures que nosaltres anomenem ‘cataniques’, nascudes d’aquesta barreja de pell i solidaritat. Però, sobretot, hi havia una coincidència de fons, al brigadista no se li demana què pensa, sinó que accepti, voluntàriament, una relació basada en el respecte i en la manera de funcionar que proposa SOARPAL. Es tracta de compartir, cadascú des de la seva realitat, la voluntat de servir la majoria del poble i de col·laborar en el creixement d’un país amb criteris de justícia social i solidaritat.

Com heu vist evolucionar Nicaragua al llarg d’aquests quaranta anys d’agermanament?

J.S.: Nicaragua ha passat per moltes etapes. Primer, la guerra, que s’acaba el 1990. Després, una etapa en què es va intentar desmuntar aquella estructura d’Estat, encara molt petita, que el Frente Sandinista havia començat a construir entre el 1979 i el 1990: serveis públics, ensenyament, sanitat, eines perquè la gent pogués viure una mica millor. El sandinisme va estar setze anys a l’oposició, després de perdre tres eleccions seguides, i va optar per una política de resistència que Daniel Ortega va definir com ‘governar des de baix’.

Amb el retorn del sandinisme, la situació canvia.

J.S.: Sí, a partir de la victòria electoral del 2007, aquest model s’ha anat implementant lentament, però d’una manera significativa. Segons la nostra experiència sobre el terreny, Nicaragua ha avançat molt en serveis públics: ensenyament gratuït a tots els nivells, alimentació a primària en zones amb dificultats, inversions importants en hospitals, carreteres i comunicacions. També s’ha reduït la pobresa i s’ha avançat en diversificació productiva. Tot això va patir un cop molt dur el 2018, amb el que nosaltres entenem com un intent de cop d’Estat, però ara el país s’està recuperant i els serveis públics continuen funcionant. 

D.H.: Això dels serveis i les infraestructures ho podem confirmar personalment, perquè el Jaume i jo hi hem viatjat el 2024 i el 2025. Jo feia molts anys que no hi anava i vaig trobar una diferència brutal. 

En aquests anys, el context de la cooperació internacional també ha canviat molt.

D.H.: Sí, en el seu moment, tothom parlava del 0,7%, però molts ajuntaments han anat rebaixant aquest compromís fins a deixar-lo en mínims o fer-lo desaparèixer. Entre la desmotivació, uns valors més individualistes i la manca d’aposta institucional, hi ha hagut una baixada considerable.

J.S.: Cal recordar que el 0,7% era l’horitzó de la campanya que va llançar Justícia i Pau. A Catalunya, pràcticament cap ajuntament hi va arribar. A Arbúcies, sí.

Aquesta baixada de la cooperació també ha tingut conseqüències concretes.

J.S.: Ara tenim seriosos problemes amb les brigades: l’any passat només hi va anar una persona i aquest any, de moment, no n’hi haurà. Primer ho va tallar el cop d’Estat, després va venir la Covid i, finalment, hi ha hagut un canvi generacional. No ho dic com una crítica als joves, perquè és normal i inevitable, però aquella il·lusió de viure i compartir una experiència com la de Nicaragua ha canviat molt. Hi havia anys que fèiem brigades al juliol i a l’agost. Ara, tot i fer la mateixa difusió, pràcticament ens hem quedat a zero.

Els agermanaments solidaris han anat perdent força amb els anys. 

J.S.: No només han perdut força. En el cas de Nicaragua, a Catalunya hi va arribar a haver 32 ajuntaments agermanats, i el Fons Català va ser una eina important per impulsar-los. De fet, una de les seves línies estratègiques eren precisament els agermanaments. Formalment, em sembla que no se n’ha anul·lat cap. Però amb vigència pràctica, ara mateix, en queden tres: Begues, Girona, vinculada a la costa atlàntica de Nicaragua, i Arbúcies. Després hi pot haver alguna iniciativa puntual o alguna persona que, a títol més personal, encara faci alguna cosa.

Per què creieu que ha passat?

J.S.: Per l’evolució de la societat, perquè Nicaragua va deixar d’estar de moda i, sobretot, perquè la societat civil s’ha anat desmobilitzant. Molts agermanaments no van néixer només de la voluntat dels polítics, sinó de comissions de brigadistes que empenyien i exigien compromís als ajuntaments. Quan això cau, l’agermanament queda sobre la taula, però ningú no diu que el talla, simplement es deixa morir en un racó.

La situació de les entitats internacionals a Nicaragua ha generat crítiques.

D.H.: Moltes entitats han criticat el govern de Nicaragua perquè els ha donat de baixa la personalitat jurídica. Però cal dir que el govern va aprovar una llei per regular les entitats que, segons nosaltres, no és gaire diferent de la que tenim aquí: renovar la junta, presentar comptes i tenir la documentació al dia. Moltes associacions que treballaven a Nicaragua no estaven legalitzades o no presentaven comptes. Funcionaven per pur voluntarisme, però quan el govern les ha donat de baixa han vingut les crítiques. 

J.S.: Hi ha un altre tema que ha pesat molt: el debat feminista, sobretot pel fet que a Nicaragua no hi ha dret a l’avortament. Per la seva filosofia cristiana, més de pràctica religiosa que no pas de creença, mai no hi ha hagut les condicions polítiques per legalitzar-lo. Això ha fet que un sector feminista, també a Catalunya i en altres llocs d’Europa, interpreti que si el Frente Sandinista no ho ha aprovat és perquè fa una política antifeminista. I aquí s’ha obert un conflicte molt fort.

D.H.: En el meu cas, he de dir que aquest és un tema que també qüestiono i que em costa d’empassar.

J.S.: Això també evidencia que l’agermanament no és una història de flors i violes. Té totes les contradiccions que té la humanitat i que imposa la realitat internacional. Però si continua viu és perquè hi ha persones que coneixem, vivim i compartim aquesta realitat.