Els passats 10 i 11 d’octubre es va celebrar la 23a edició del Fòrum Fedaia. La primera jornada s’ha centrat en l’atenció d’infants i joves que no volen ajuda o que venen de contextos vulnerables i amb experiències traumàtiques a la infantesa.

Ponència ECID: Una nova mirada per unes històries conegudes

L’equip clínic d’intervenció domiciliària (ECID) és un projecte d’atenció domiciliària pensat en atendre a joves i adolescents en situacions d’alt risc en diversos àmbits de la vida. L’equip multidisciplinari està integrat en la Xarxa Comunitària de Salut Mental i treballa de forma horitzontal amb joves d’entre 12 i 18 anys.

Mark Dangerfield, psicòleg especialista en psicologia clínica i en psicoteràpia ha remarcat que s’ofereix massa ajuda. “Es mobilitzen massa recursos i molta gent hiperespecialitzada, demanant al nano que ho integri tot plegat”. “Els hi demanem una cosa que nosaltres mateixos no hem sigut capaços de fer”, afegeix Dangerfield.

El psicòleg explica que “actualment els i les joves s’han d’adaptar als serveis que els oferim, però el que hem de fer és adaptar-nos nosaltres a les seves necessitats”.

Una de les solucions que proposa ECID és que amb l’infant només intervingui un professional i que aquest professional sigui el que estigui en xarxa amb la resta de professionals que ajuden l’adolescent. “L’últim que vol un jove és sentir que l’estan ajudant. El que realment necessita és crear un vincle de confiança amb ell”, explica Dangerfield.

L’especialista en psicologia clínica remarca que un dels aspectes clau per donar resposta a les seves necessitats és crear un arc de confiança epistèmica. “D’aquesta manera el nano percep la informació que l'arriba de l’adult com fiable, pot confiar en ell i utilitza aquesta informació per donar resposta i solucionar els seus problemes”, apunta Dangerfield.

Molts dels i les joves que atén ECID han patit experiències adverses a la infantesa, com per exemple abús sexual per part d’un familiar. “És una porta oberta a trastorns psíquics i mentals que es posen de manifest a la vida adulta i l’adolescència. Per aquests nanos, necessitar algú és insuportable, perquè això representa confiar i això evoca en un abisme catastròfic”, descriu Dangerlfield.

En un estudi que van realitzar a un centre de dia, de 251 joves, el 89% havia patit experiències traumàtiques o abusos a la infantesa. “Com més situacions adverses havia viscut el nano, més intents i probabilitats de suïcidi hi havia”, remarca Dangerfield.

El psicòleg alerta que només el 21% dels infants del centre que havien patit abusos a la infància havien estat detectats abans d’entrar. “El 90% dels infants a Europa mai són detectats i el 30% arriben a patir algun abús”. “Hem de treballar la detecció d’aquests abusos per dóna’ls-hi el tractament adequat i que no hi hagi cap intent de suïcidi”, explica Dangerfield.

Un abordatge educo-terapèutic

Àngel Estalayo, educador, ha explicat com s’ha d’ajudar als i les joves que no volen rebre cap ajuda. “Hi ha moltes formes de rebutjar l’ajuda”. “No necessito res, no tens ni idea, no coincideixo amb tu, no vull pensar, estic pitjor després de parlar amb tu, a tu què t’importa, sí tens raó, però no vull canviar, de què serveix... Aquests només són alguns dels exemples”, explica Estalayo.

Estalayo remarca que s’ha de comprendre cas per cas per saber com s’ha d’ajustar l’ajuda que requereix i el seu tractament. “Perquè hi hagi una aliança no és suficient amb un vincle o tenir sintonia. S’ha de ser totalment transparent amb el jove i pactar per què treballem junts”, remarca Estalayo.

L’educador va catalogar quatre grans dimensions del per què el jovent no vol col·laborar. La falta de confiança, el fet que el/la jove senti que no encaixa amb el professional, una expressió interna de patiment i el procés d’aprenentatge al que s’ha d’exposar.

“S’ha de construir una confiança epistèmica mostrant curiositat, amb l’ús de l’humor, sent molt clar del per què es fa cada cosa, sense mentir, fent ús de metàfores i un discurs fiable. No l’has de convèncer que confiï en tu, has d’entendre per què desconfia”. “L’educador ha de respondre d’una forma que faci balanç, fins i tot d’una manera que el jove no esperi, per sorprendre’l i captar el seu interès” afegeix Estalayo.