La Gemma Uix és advocada i col·labora amb l'Associació l'Hora Violeta, donant assessorament jurídic a les dones usuaries de l'entitat.

1.- Quin és el principal canvi que heu vist en la situació de les dones que s’apropen a la vostra entitat?

La gran majoria de dones no acabem de ser conscients de què significa ser dona en la nostra societat, ni del pes de patriarcat a nivell global, ni de la influència de les micromasclimes en el nostre dia a dia, ni tampoc del sexisme ni les desigualtats. Malauradament, la desigualtat està normalitzada i naturalitzada.

Els canvis més significatius que observem en les dones que venen a l’Hora Violeta tenen a veure amb el seu apoderament personal. La nostra estructura multidisciplinar facilita un suport integral en aspectes psicològics, legals, econòmics, socials, d’esbarjo, amb el que les dones troben resposta a moltes de les seves preocupacions, fet que repercuteix en una millora del seu present i el seu futur.

2.- Com a entitat, quins serveis oferiu a les dones?

L’associació vol ser un espai d’acollida de dones, on puguin sentir-se actives, creatives, solidàries i socialment integrades. Formant part en definitiva, d’un col·lectiu que es recolza i treballa unit pels interessos tant propis com del grup.

Des de l’entitat s’ofereixen activitats i xerrades per a l’apoderament de les dones, de sensibilització a la població en general i serveis d’atenció especialitzada a nivell social, psicològic, financer, jurídic, i de mediació.

3.- Aquesta setmana s’ha publicat que el 12,5% de les dones majors de 16 anys que viuen a l’Estat han patit violència física o sexual per part de les seves parelles o exparelles. Com creieu que es podria pal·liar aquesta situació? Quines iniciatives o accions caldria emprendre?

La violència masclista que es produeix en l’àmbit de la parella és una de forma estesa i coneguda d’exercir violència contra la dona, però malauradament, aquesta es manifesta en altres àmbits de la vida de les noies i les dones, sense que ni tan sols ens n’adonem. Ho vivim en el nostre model de societat i ho acceptem sense qüestionar-nos-ho.

És important promoure models d’educació i relació igualitaris, que els i les joves coneguin quins són els seus drets i obligacions, així com que aprenguin models de relació mitjançant els quals puguin estimar de forma saludable i resoldre els seus conflictes per sí mateixos i de forma no violenta. La utilització d’eines per a la correcta gestió de les pròpies emocions que permeti la canalització de les frustracions, la comunicació assertiva, la comprensió i tolerància vers l’altra persona. Ajudar-los a prendre consciència sobre les conseqüències que tenen els propis actes en els i les altres i estendre la cultura de reparació del dany causat.

4.- Sovint es publiquen informacions en les quals es fa palès un increment de conductes masclistes sobretot en les parelles adolescents. A què creieu que és degut?

La pornografia i la manera en que es transmet la sexualitat des de la xarxa a la qual s’hi pot accedir molt fàcilment, i gairebé de manera involuntària, així com el model de dona ideal que venen els mitjans de comunicació són, des del nostre punt de vista, dues de les principals causes que perpetuen la violència entre els i les joves.

Els últims estudis feministes mostren que la mitjana d’edat en què els nens comencen a consumir pornografia és des dels 8 anys. La pornografia transmet un model de sexualitat violent i de submissió de la dona cap a l’home. Aquest model d’educació sexual i la importància de seguir els cànons de bellesa per agradar als altres, contribueix a mantenir la idea d’inferioritat de la dona o en un paper estereotipat de les dones i dels homes.

5.- La Generalitat de Catalunya ha anunciat un decret en el qual es preveuen indemnitzacions per a les dones que han patit violència masclista. Com veieu aquesta regulació?

És una bona iniciativa que preveu la pròpia llei catalana com bé s’explica i que també reclama el Conveni d’Istambul d’11 de maig de 2011 i que va entrar en vigor el mes d’agost de 2014.

Caldrà veure quines víctimes tindran dret a percebre aquesta indemnització, si només aquelles que hagin patit violència en l’àmbit de la parella, o també les que hagin estat víctimes d’altres delictes de violència masclista. També cal tenir present que la normativa pretén condicionar el dret de la víctima a ser indemnitzada a la interposició d’una denúncia i a l’eventual condemna penal. Aquest requisit podria contribuir a perpetuar la manca de credibilitat que pateixen les víctimes d’aquests delictes, alimentant la idea que les dones denuncien falsament a les seves parelles per aconseguir beneficis econòmics. Potser caldria considerar altres vies d’accés al dret, tenint en compte la valoració d’altres professionals experts.

En principi, caldria residir legalment a Catalunya, i per tant, obre la porta a la possibilitat que algunes dones immigrades, malgrat siguin declarades o identificades com a víctimes de violència masclista, puguin quedar excloses d’aquest dret si per determinades circumstàncies no poden accedir a la residència legal, comportant d’aquesta manera, una forma més de discriminació.

6.- Quines creieu que podrien ser les polítiques de futur respecte aquesta situació?

Donar visibilitat a totes les formes de violència masclista que vivim a la nostra societat com l’assetjament a la feina o a altres entorns com les xarxes socials, el tràfic d’éssers humans per prostitució forçada o per l’àmbit domèstic, matrimonis forçats, entre d’altres.

També s’ha de promocionar la participació dels homes i dels nens en la tasca de sensibilització i prevenció de la violència masclista. La desigualtat no només és cosa de dones.

Una altra qüestió és treballar sobre les barreres del procés penal i la manca de credibilitat que viuen les dones davant la justícia. Seria convenient reflexionar sobre el paper que té la denúncia penal a l’hora de reconèixer els drets de protecció de les víctimes, sobre els requisits d’accés als jutjats especialitzats en violència contra la dona. De manera especial, s’ha de repensar i dotar d’eines la jurisdicció de menors quan l’agressor és menor d’edat.

També s’ha de vetllar per la conciliació familiar i corresponsabilitat en les tasques domèstiques i de criança dels fills i filles.

Finalment, una qüestió clau és portar a terme polítiques d’inserció laboral de qualitat per a dones que pateixen qualsevol tipus de violència masclista, de manera que la manca d’oportunitat d’accedir a un lloc de treball no sigui el motiu perquè mantinguin el vincle amb el seu agressor.