Què és el discurs de l’odi? Segons l’Institut de Drets Humans de Catalunya, és qualsevol expressió d’opinió o idees basada en el menyspreu i l’animadversió cap a persones o col·lectius als quals es desitja mal.

El discurs de l’odi sovint s’empara en la llibertat d’expressió, un dret que està limitat quan topa amb d’altres, com la igualtat, el dret a l’honor o la dignitat de la persona.

Laia Serra és advocada penalista especialitzada en drets humans, discriminació, gènere i llibertat d’expressió. Un dels casos més importants que ha portat és el de la defensa d’Ester Quintana, la dona que va perdre un ull per l'impacte d'una bala de goma durant la vaga general del 14 de novembre del 2012. Serra també assessora a l’Observatori contra l’Homofòbia i forma part de l’entitat Dones Juristes i l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans.

La seva expertesa sobre llibertat d’expressió la va dur a escriure l’estudi ‘Discurs d’incitació a l’odi’, publicat l’any passat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya, amb col·laboració de SOS Racisme. L’informe analitza el fenomen del discurs d’odi, proposa mesures per combatre’l i aprofundeix en la importància de la llibertat d’expressió.

Fins a quin punt s’ha de limitar la llibertat d’expressió per penalitzar els discursos de l’odi?

Els límits depenen del reflex cultural i del sistema de valors de cada societat. No hi ha una formula única per punir el discurs d’odi. N’hi ha de més condescendents i d’altres més restrictives. Si davant el discurs d’odi, de missatges degradants i incitadors a la violència, gran part de la població ens posicionem en contra, aquests col·lectius necessitaran menys resposta per part de l’Estat per sentir-se aparats.

Quines vies existeixen per restringir el dret a expressar-se lliurement?

Els organismes parlen d’una triple graduació. Hi ha un àmbit en què el discurs és intolerant però en què no s’ha d’intervenir per preservar el pluralisme. El segon grau d’intolerància sí es pot combatre des de la justícia. Concretament, des de la jurisdicció civil. I el tercer grau, que es dona en casos extrems i radicals, pot comportar l’aplicació del codi penal.

Què pesa més, la llibertat d’expressió o el dret a l’honor?

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) determina que les restriccions a la llibertat d’expressió han d’estar previstes per llei, han de protegir els drets de tercers, han de comportar una sanció proporcionada i han de ser fruit d’una necessitat social democràtica. Això vol dir que, quan se sobrepassa el dret de llibertat d’expressió però la sanció fa més mal democràtic que bé, s’ha de tolerar la manifestació d’aquesta llibertat, encara que sigui molesta.

Per tant, cada cas és únic?

S’ha d’anar cas per cas. No hi ha una fórmula determinada.

Calen més sancions?

La llibertat d’expressió s’alimenta amb més llibertat d’expressió. No hi ha d’haver més sancions, sinó que s’ha d’empoderar l’espai democràtic perquè totes les veus tinguin opció d’accedir-hi. Hi ha col·lectius infravalorats que no tenen les mateixes oportunitats per accedir a l’espai de debat, on predominen certs actors amb un alt poder adquisitiu i estatus social. La millor manera d’acabar amb el discurs de l’odi és posant-nos al costat dels col·lectius afectats.

Sumar forces en contra dels discursos de l’ultradreta?

El fenomen de l’ultradreta és un capítol apart sobre el qual s’ha de reflexionar molt. Els partits d’ultradreta són els màxims experts en llibertat expressió. Tant les associacions com els partits han estudiat molt bé què volen dir i com dir-ho de manera subliminal i ambigua perquè els filtres de la censura democràtica no hi actuïn. Forma part de l’estratègia de l’ultradreta. La censura o la judicialització dels seus discursos són la plataforma més efectiva per donar publicitat a les seves idees.

Una estratègia que es potencia amb l’ús de les xarxes socials, no?

Hi ha debats i tuits que es fan expressament per provocar l’Estat i després sortir a la palestra democràtica per lamentar que estan sent víctimes de la radicalització de les esquerres i de la falta de llibertat d’expressió. Esdevenen màrtirs de la llibertat d’expressió. A nivell tecnològic, les grans corporacions com Facebook han estudiat quins impulsos humans fan que els continguts es repliquin i es comparteixin més a les xarxes. Han detectat que la ira i la indignació son els motors que fan que la gent doni publicitat a aquests discursos, encara que sigui des de la crítica. N’hem de ser molt conscients.

La tolerància en excés es converteix en intolerància, com deia el filòsof Karl Popper. La justícia és massa tolerant amb els intolerants?

No és un problema de tolerància cap als intolerants sinó d’eficàcia i confusió. La Fiscalia segueix ancorada en una contradicció permanent sense concretar com actuar davant els delictes d’odi. Han de protegir els perjudicats per opressions històriques, que mereixen una resposta específica. El no posicionament de la fiscalia fa que es generin eines confuses que s’apliquen de manera confusa i, de vegades, contraproduent.

Per exemple?

Per exemple, protegint els atacs feixistes, penalitzant els antifeixistes amb l’agreujant d’odi ideològic. És un contrasentit i una desnaturalització de les eines per lluitar contra les discriminacions. Quin és el problema? Per una banda, l’aparell judicial, que es forma de jutges i gent que fa lleis sense formació en legislació antidiscriminatòria.

I de l’altra?

De l’altra, la resistència ideològica a enfocar les eines de delictes d’odi com toca. El discurs d’incitació a l’odi no només prové de nazis sinó de molts estaments institucionals, com l’Església o diversos partits polítics, que són generadors d’aquest tipus de discurs. L’Estat entra en una contradicció: vol censurar, però no s’atreveix a entrar a batallar contra els discursos que provenen d’altres institucions.

Estàs treballant en algun cas relacionat amb la llibertat d’expressió?

En diversos. Un d’ells encara està en fase preliminar. Estem defensant un grup d’activistes que està sent criminalitzat, i que és solidari amb el poble palestí i promou la crítica a les aliances de la política exterior del Govern d’Israel, que tenen a veure la producció esportiva, cultural i artística. S’ha vist amb Eurovisió, on han sortit veus que critiquen Israel per utilitzar aquesta pàtina de diversitat quan no respecten els drets humans del poble palestí. Encara no hi ha judici fixat per aquest cas, però serà molt important a l’hora de determinar on es fixa la llibertat d’expressió. Es tracta de censura a les crítiques polítiques.

La llibertat d’expressió també pertany a les entitats sense ànim de lucre?

Fins fa poc, la llibertat d’expressió s’entenia que corresponia al ciutadà o ciutadana, però hi ha hagut un gir des del 2009, quan el TEDH va reconèixer com a titulars d’aquesta llibertat no només les persones individuals, sinó les associacions i altres organitzacions. Per exemple, una associació de veïns pot criticar un alcalde perquè està involucrat en un sistema de corrupteles en el marc del plantejament urbanístic de la ciutat.