Un informe constata que l’Estat espanyol és el país europeu que menys reconeix les llengües minoritàries

L’informe ‘Cap a la igualtat o cap a la supremacia lingüística?’ realitzat per Plataforma per la Llengua avalua amb exemples il·lustratius el funcionament lingüístic actual de l’Estat espanyol en relació amb altres models plurilingüistes que tenen comunitats lingüístiques mitjanes.

El document arriba a la conclusió que l’única solució per a una equiparació mínima dels drets dels i les catalanoparlants i dels altres parlants de llengües mitjanes de l’Estat espanyol és la supressió del supremacisme instaurat a l’article 3 de la Constitució espanyola. Un cop suprimit, l’informe assenyala la importància de seguir el model de la majoria de democràcies de l’entorn, adequant territorialment mitjançant un procés d’independència la nació cultural als límits estatals.

Comparació amb altres països

L’informe compara la situació amb Bèlgica, Suïssa i el Canadà per saber en quins punts s’ha avançat a l’Estat espanyol en relació amb aquests contextos i les limitacions que representa la Constitució espanyola.

El document ho aborda des de dos punts de vista. Per un costat, quin és el tractament que actualment rep la llengua històricament imposada i d’altra banda, quin tractament reben les altres comunitats lingüístiques de llengües mitjanes, dins les quals es troba la comunitat lingüística de llengua catalana.

La plataforma també ha creat un qüestionari a disposició de tothom per saber el model lingüístic que encaixa millor amb cadascú.
 

La Constitució com a principal problema

El redactat constitucional espanyol és l’únic que no reconeix al mateix nivell, plenament com a llengües oficials d’estat, totes les llengües de les comunitats lingüístiques mitjanes. El text constitucional actual del 1978 recull bàsicament els preceptes lingüístics de la Constitució del 1931 que implica l’oficialitat única del castellà i el deure de saber-lo. La resta de comunitats lingüístiques com el català, el gallec o el basc queden relegades a un paper secundari amb un rang força restringit de dret i no mai d’obligació, com té el castellà.

La Constitució espanyola especifica que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”, però la jurisprudència elimina aquesta obligació i algunes comunitats autònomes no les fan oficials, com el català a l’Aragó o l’asturià-lleonès a Astúries.
 

Un 17,7% de parlants orfes

En comparació a Suïssa, Bèlgica i el Canadà, l’Estat espanyol és el que té més parlants de llengües autòctones que no corresponen a la llengua històricament imposada. Això representa uns 8.200.000 parlants d’aquestes llengües, el 17,7% de la població, respecte als 6.280.000 de Bèlgica, als 2.800.000 de Suïssa o als 7.600.000 del Canadà.

Aquest 17,7% de parlants de llengües autòctones a l’Estat espanyol no són llengües oficials d’estat i, per tant, es consideren ‘parlants orfes’. Ni Bèlgica ni Suïssa tenen parlants orfes, i el Canadà només en té un 0,6%. Això significa que al territori espanyol hi ha 30 vegades més. En relació amb altres països, l’Estat espanyol en té 6,5 vegades més que França o 88,5 més que Alemanya, posicionant-se a la cua d’Europa en el reconeixement de les llengües de les comunitats lingüístiques mitjanes.

A diferència de l’Estat espanyol, Bèlgica, Suïssa i el Canadà han adoptat l’unilingüisme oficial regional en la major part del domini lingüístic d’aquestes llengües com a mesura de garantia i protecció. A Suïssa i Bèlgica, l’unilingüisme del francès i del neerlandès és majoritari, amb un 2% dels parlants que viuen en entorns oficialment bilingües, xifra que arriba al 3% al Canadà. Espanya només permet i obliga l’unilingüisme oficial regional pel castellà.
 

Reformes a la Constitució

L’informe explica que, si l’Estat espanyol volgués acostar-se al model belga, suís o canadenc hauria de reformar la Constitució, però també hauria d’eliminar el deure de saber el castellà i abolir l’obligació d’establir regionalment el castellà com a llengua oficial.

D’altra banda, hauria de realitzar profundes reformes en els usos i drets lingüístics a les cambres de representació de l’Estat, la projecció i representació internacional, l’oficialitat en organismes internacionals, la validesa de les lleis, els usos governamentals, els mecanismes de relació amb la ciutadania i els usos simbòlics, entre d’altres reformes.
 

El català, com el kurd i el tàtar

Analitzant tots els països de la Unió Europea i de l’espai Schegen, l’informe assegura que hi ha 14 comunitats lingüístiques pròpies de les dimensions de la catalana i totes tenen les seves llengües com a oficials d’estat en els respectius països, amb l’excepció del català a l’Estat espanyol. Al mateix anàlisi fet als 47 països del Consell d’Europa només hi ha 3 excepcions: la Federació Russa amb el tàtar, Turquia amb el Kurd i l’Estat espanyol amb el català.

L’informe mostra com, en termes generals, els països de tradició democràtica reconeixen les llengües de les comunitats lingüístiques mitjanes com a oficials d’estat, però el cas espanyol és excepcional, ja que no es compleixen aquests requisits i per tant, el català no és una llengua oficial.