Manel Martí: “Cal una maqueta de la Sagrada Família perquè els invidents sàpiguen com és”

Manel Martí es va quedar cec amb 35 anys. Va haver de deixar la feina i es va convertir en un pensionista. Un pensionista que va dedicar tot el seu temps lliure a crear l’Associació de Discapacitat Visual de Catalunya, l’entitat que ha liderat les lluites per adaptar els espais públics i els productes culturals a les persones invidents de Catalunya.

L’Associació va néixer fa 15 anys, quan cap teatre, museu o cinema català tenia en compte les necessitats del col·lectiu a l’hora de gaudir d’una pel·lícula, una òpera o una obra arquitectònica.

Des de llavors, els avenços han estat evidents. Un ampli ventall de teatres, museus i productores de cine aposten per eines com l’audiodescripció per a persones cegues, maquetes tàctils, estímuls olfactius i gustatius en exposicions o visites guiades específiques.

L’Associació compta amb més de 500 persones sòcies i amb prop de 150 voluntaris i voluntàries, gran part de les quals es dediquen exclusivament a l’acompanyament d’invidents a conferències culturals, concerts o visites a museus.

En què heu estat pioners?

Hem estat molt pioners amb l’audiodescripció per a persones cegues en cinemes, teatres i òperes. Vam ser els primers al Liceu, per exemple.

Abans no hi havia res de res. Vam haver de llogar un aparell de traducció simultània i demanar permís al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per utilitzar-lo. Després també ho vam fer al Teatre Lliure. Ara el TNC té unes sis o set obres l’any amb audiodescripció, igual que el Liceu i el Lliure.

També vam fer pressió als mitjans de comunicació, a través del Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) perquè TV3 fes més pel·lícules amb audiodescripció. Ara ja en fan moltes, com també sèries, ja sigui per a adults, com per exemple La Riera, com també per a nens.

Quines són les traves que us heu trobat quan reclamàveu aquests serveis?

Ens diuen que és molt car. Comparat amb altres despeses, l’audiodescripció no és res. Una mateixa persona pot fer el guionatge i no cal que hi hagi tants narradors com actors hi ha a la pel·lícula.

A més, hi ha l’opció de la veu feta amb ordinador, amb la qual no calen ni persones. Avui en dia, pràcticament no es percep la diferència entre veu humana i veu sintètica. La Villaroel i el Grup Focus tenen una oferta molt interessant utilitzant aquest mètode.

Amb les maquetes passa el mateix. Demanem una maqueta de la Sagrada Família perquè els cecs i cegues de naixement puguin tocar-la i assabentar-se d’una vegada del que són les torres de Gaudí.

Però ens diuen que és molt car, quan en realitat amb la impressió en 3D ara surt més barat. Una maqueta súper guapa pot costar, com a molt, 20.000 euros, mentre que els beneficis que s’obtenen només de les entrades a la catedral superen els 60 milions d’euros cada any.

Els avantatges de l’audiodescripció poden beneficiar també persones vidents?

Avui en dia, una visita guiada adreçada a una persona cega és millor que la que s’adreça a la resta de persones. Dona més detalls i una visió global. El mateix passa amb les pel·lícules. La veu en off t’explica no només l’acció sinó que va més enllà i para atenció en coses en què un vident no s’hi fixa, com la decoració d’una sala, l’estil artístic d’un quadre en una escena...

El 80% de la informació que rebem és visual, però ens oblidem dels altres sentits, que són molt macos i s’han d’explotar als museus.

 

Quines entitats aprovaries i quines suspendries en la implicació amb el col·lectiu amb discapacitat visual?

S’ha de seguir l’exemple de la Pedrera, on hi ha una maqueta tàctil molt completa on es poden notar les formes del sostre, la façana, els balcons... El Museu Arqueològic de Gavà també és un bon exemple. Hi ha molts ítems gustatius i olfactius. A Catalunya tenim la sort de comptar amb els parcs dels sentits, on pràcticament pots olorar i tastar tots els productes del mediterrani.

També hem aconseguit que al MACBA hi hagi en tot moment un o una guia disponible per acompanyar una persona amb ceguesa.

En l’altre bàndol, trobo molt trist que Betevé, una televisió pública, encara no ofereixi ni un minut amb audiodescripció. 

Quines activitats socioculturals oferiu als socis/es?

Des del 1993 hem fet unes 2.000 sortides. Cada any en fem un centenar, aproximadament. Anem al teatre dos cops al trimestre, fem quatre sortides a la natura, amb excursions de diferents nivells, amb rutes des de 5 a 25 quilòmetres... També hem fet equitació, bitlles i sortides gastronòmiques.

Ara estem contactant amb diversos escape rooms per veure si algun és factible per jugar amb persones cegues.

Xino-xano, anem avançant. Així vam aconseguir d’altres fites, com la de posar informació amb veu als autobusos, so als semàfors o la marca de la targeta del metro.

Per què serveix aquesta marca?

Pràcticament ningú ho sap això de la marca, però és fonamental per a nosaltres i ens va costar molt aconseguir-ho. La marca al marge de la targeta indica la posició com s’ha de posar per entrar al metro. Abans la passava un cop, dos, tres i a vegades l’encertava al quart intent. Ara la passem a la primera.

Creus que, en aquest àmbit, Barcelona està per sobre respecte altres ciutats?

Barcelona és la ciutat millor adaptada per a la gent amb diversitat funcional. No parem de queixar-nos, però he viatjat per molts països i trobar l’accessibilitat de la Casa Batlló, de la Pedrera, o del Museu del Disseny és molt difícil. No trobes museus que estiguin tan ben adaptats.

També fomenteu activitats on els propis socis/es siguin els artistes?

Tenim diversos músics a l’Associació. Alguns, força coneguts, com el pianista de jazz Ignasi Terraza, cec total. En pintura tenim Kelly Arrontes, que ha fet exposicions a Estocolm, Copenhagen... Ella només té un 10% de visió. En escultura també tenim membres de l’Associació, però el més predominant és la música. Hem fet diverses actuacions amb alguns dels nostres companys/es. 

 

Més informacions:

Una app permet a les persones amb discapacitat auditiva o visual seguir pel·lícules

Una app ajuda a recordar els moments d’una persona cega