Isona Passola és productora de cinema i actualment treballa en el rodatge de Pa negre d’Emili Teixidor, una obra literària guardonada amb la Lletra d’Or.
Traient temps d’on no n’hi havia, ha parlat molt amablement amb Tornaveu sobre Cataluña-Espanya, el primer film com a directora.

“El catalanisme és una força positiva, creadora, alliberadora”

Què caldria retenir del film Cataluña-Espanya? Una idea no ressentida de la relació entre tots dos territoris. Per aquest motiu, s’ha buscat donar molts arguments i molt pràctics que ajudin a no reivindicar els temes de catalanitat d’una manera eixelebrada perquè cal passar a un estadi d’intel·ligència i de raonament sa. Jo vinc del món del cinema i conec bé la publicitat. Sé que les idees que no són positives no són tampoc ben acceptades. Llavors, aquesta visió d’enfrontament i fracàs, crec que ha estat nefasta per al catalanisme contemporani i històric. A tall d’exemple, un dels moments que més m’agraden del film és quan Xavier Rubert de Ventós explica que, al preàmbul que va fer a l’Estatut, deia que no es pot ser un país lliure si els qui hi viuen no són tots lliures, tinguin la religió que tinguin i pensin com pensin; i això ho van retallar a Madrid. L’Estatut ha estat la prova de cotó perquè ha representat que una llei pactada i votada a Catalunya se’n va al Parlament espanyol, fa tots els tràmits democràtics i no es compleix. Aquí és on de veritat el pensament centralista ha ensenyat el llautó. Diria que estem en un moment molt positiu i que cal retenir una visió positiva. El catalanisme és una força positiva, creadora, alliberadora, que dóna energia a una col·lectivitat per viure millor, més civilitzadament i més creativament.

“La pel·lícula no apunta al cor, apunta al cervell”

Quina és la interpretació que no s’hauria de fer de Cataluña-Espanya? Hi ha gent que hauria volgut sortir amb les banderes i els punys enlaire. Penso que això està molt bé en una manifestació però per a Cataluña-Espanya he triat pensadors i no polítics perquè hi ha gent que ja ha reflexionat molt sobre el tema i sóc del parer que s’ha de fer servir el cervell per parlar-ne. Menys cor i més cervell. La pel·lícula no apunta al cor, apunta al cervell per carregar-se d’arguments i de raó. Llavors, evidentment, si la vols interpretar per la via sentimental, és una pel·lícula que va molt a la contra d’això. No pots tractar-la per la via emocional i, malgrat tot, crec que sota la gran diversitat d’opinions s’hi dibuixa una línia molt clara.

Quins referents culturals ha tingut presents a Cataluña-Espanya? M’agrada molt aquella idea de Pedrolo d’un minut d’Independència, només un minut per a l’endemà tractar d’igual a igual. Sóc historiadora i, per tant, hi ha una base històrica molt important. Ara ens trobem en un moment d’un salt endavant molt fort perquè la democràcia et permet anar més lluny i no et deixen, això és molt interessant. I hi ha hagut una acumulació de maltractes, mentides i falsedats que han portat a una gran consciència nacional. També, el meu pare havia estat un home que va intervenir molt fort en el moviment de la Nova Cançó i a tots els moviments de resistència cultural contra el franquisme des de la catalanitat. Jo em noto molt diferent d’altra gent que surt molt emprenyada. Per a mi, el moviment de la Nova Cançó va ser una cosa fantàstica i una manera creativa, pràctica i entusiasmant de fer país. Després, vaig estar a tota la transició política a l’Assemblea de Catalunya, que també era un moviment col·lectiu, molt pactat. A mi, m’agradaria recuperar aquest sentit no sectari. M’ha influït la meva família, la carrera i ara em dedico al cinema, que sempre té una part de forçar la realitat perquè crees ficcions i móns.

“Penso que la cultura és felicitat i qualitat de vida”

...De De petita, volia ser... Sabia que volia tenir una família, fills i fer coses molt lligades al món de la creació, però no m’ho formulava. De ben petita vaig començar a fer teatre i sempre he estat plenament immersa en el món cultural. Jo penso que la cultura et dóna una molt bona qualitat de vida contràriament a la imatge que, des dels mitjans de comunicació, s’intenta donar de cosa pesada o feixuga. Penso que la cultura és felicitat i qualitat de vida.

En quin moment es troba el cinema català? En un moment internacionalment molt reconegut per la part de creativitat en tots els projectes experimentals. Ara, potser, ens falta connectar amb el gran públic. Ara rodo Pa negre basada en la novel·la d’Emili Teixidor i dirigida per Agustí Villaronga, que és d’estàndard europeu. Pensa que el cinema a Europa està molt protegit perquè és la carta de presentació d’un país. A Catalunya, ara hi ha una Llei que afavoreix pocs projectes, els que tenen possibilitats, i crec que això anirà millor al cinema que no pas una diversificació d’ajudes. Jo, per exemple, l’última que he fet amb Agustí Villaronga l’hem estrenada a París, Londres, Berlín, Rio de Janeiro, etc. L’hem estrenada a les sales subtitulada a l’idioma de cada país i ha funcionat molt bé. Vull dir que un agafa aire quan veu que, si les coses estan ben fetes, funcionen. El què és absurd és fer una cosa mal feta i dir que la culpa la tenen els espanyols. Crec que es poden fer coses molt ben fetes des d’aquí i que és la millor manera de demostrar que existim, tranquil·lament.

“Quan vols resoldre alguna cosa, has de buscar gent per compartir-ho”

Ha format part d’alguna associació? L’altre dia vaig mirar els carnets i en sortien... una vintena! Crec que associar-se és boníssim. L’associacionisme és una de les forces que té aquest país. Jo ara rodo una pel·lícula amb 62 persones d’equip i tothom hi és imprescindible. Tothom té consciència que fa una gran pel·lícula. Vull dir-te que l’individualisme, a mi, francament no m’ha aportat gaire cosa. Quan tu tens un problema o quan vols resoldre alguna cosa, has de buscar gent per compartir-ho i això dóna molta més força i és molt més estimulant.

Glòria-Mireia Montanyà
Revista TORNAVEU.