Omaira Beltrán: “El repte és que la interculturalitat es percebi com una riquesa, no com una amenaça”

Fa quinze anys, l’Omaira Beltrán va cofundar l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya amb un propòsit clar: construir ponts entre les persones llatinoamericanes nouvingudes i la societat catalana. El projecte va sorgir de la necessitat d'acompanyar les persones migrades en la descoberta de la cultura i la llengua catalana, alhora que es treballava per obrir espais de reconeixement mutu. La periodista, qui també lidera l’agència de comunicació intercultural Itacat i ofereix xerrades i formacions a les escoles del catàleg de la Xarxa BCN Antirumors, entre altres, reflexiona sobre la tasca de l’entitat, els reptes de la interculturalitat i la importància de teixir xarxes per bastir una societat més inclusiva i equitativa.

Quan i per què va néixer l’Associació Intercultural Llatins per Catalunya?

El passat mes de novembre l’entitat va complir quinze anys. Es va gestar arran d’una recerca que vaig fer sobre la representació social que les persones llatinoamericanes tenien del català i de Catalunya. Fent aquesta investigació, em vaig adonar que moltes d’aquestes persones arribaven a Catalunya amb una idea diferent de la realitat que hi ha.

En quin sentit? 

Un gruix important de les persones que migren a l’Estat espanyol pensa que aquí només es parla el castellà i que això, deixa-m’ho dir així, és la ‘madre patria’. I, és clar, no saben que aquí es parla català, que és la nostra llengua i que, per exemple, els seus fills seran escolaritzats en català. Això, en un principi, crea un rebuig. Jo mateixa soc periodista i no ho sabia quan vaig arribar.

Això continua sent així?

Penso que ha canviat bastant d’uns anys ençà. Potser des del 2010, Catalunya s’ha fet més coneguda i molta més gent la coneix. Jo t’estic parlant de la dècada dels anys noranta i principis del 2000. 

Per això vau crear l’associació.

Exacte, la idea era explicar a les persones llatinoamericanes que venien què és Catalunya, la cultura catalana i el català. I no només això, sinó també fer aquesta comunicació en el sentit contrari, és a dir, mostrar a les catalanes i a la societat què podíem aportar les persones vingudes de l’Amèrica Llatina. Per tant, es tracta de ser un punt de trobada. 

Els vostres objectius han canviat molt al llarg dels anys?

D’alguna manera, sí. Per exemple, una de les nostres primeres accions, que va cridar molt l’atenció, va ser fer un tió intercultural perquè, sobretot les persones vingudes, no estaven assabentades de les tradicions que hi ha aquí a Nadal. Les primeres activitats anaven per aquí. 

Amb tot, de mica en mica, amb la gent que s’ha anat incorporant, hem pogut aprofundir en algunes línies de treball, com la periodística, amb la posada en marxa de l’agència de comunicació intercultural Itacat, que vam posar en marxa i que està formada per persones d'orígens diversos que fem tots els continguts en català.

Amb quin propòsit la vau posar en marxa?

Una de les coses que ens va sobtar és que des del món llatinoamericà es feien moltes coses, però només en castellà i pensades i dirigides bàsicament a una audiència llatinoamericana. Per tant, no acabava d’arribar al món català. Per començar a canviar això vam crear l'agència Itacat, uns dos anys després de fundar l’associació.

Quins altres projectes heu fet?

N’hem fet amb escoles i Associacions de Famílies d’Alumnes; projectes d’Aprenentatge Servei (ASP); iniciatives amb museus com la Fundació Antoni Tàpies; també hem treballat amb entitats com la Fundació Guné, amb qui vam fer un projecte molt bonic que es diu ‘La dona, teixint cultures’; i enguany hem celebrat la setena edició del curs de comunicació intercultural comunitària, que impulsem conjuntament amb la Xarxa BCN Antirumors.

💥“ComuniCanvi 2024” “Joves que transformen narratives” és el tema del 7è Curs de Periodisme i Comunicació Intercultural, organitzat per l’Associació Intercultural @llatins per Catalunya, la @BCNAntirumors i @itacatagencia.

📰Llegeix ++https://t.co/psnNlgoXlN

— Polièdrica Magazine (@poliedrica_) July 1, 2024

Amb la xarxa hi col·laboreu gairebé des dels inicis.

Sí, és una de les xarxes que ens ha acollit i en què hem participat des del principi. Som part activa del grup de comunicació i el nostre projecte ComuniCanvi forma part d’aquest grup des de fa anys. La xarxa ha estat per a nosaltres un punt de trobada per conèixer altres associacions, fundacions i entitats que tenien més experiència i que ens han ajudat molt a créixer.

Avui, Catalunya és una societat diversa, però també és acollidora?

Et diria que depèn, perquè tot ha canviat molt en els darrers anys. Segons la meva experiència, jo continuo pensant, sentint i veient que Catalunya és una societat acollidora. És clar, no podem obviar que la societat avui és molt més diversa que fa vint anys, però crec que ja fa anys que des de les institucions s’estan treballant polítiques amb perspectiva intercultural i antiracista.  

Tu mateixa has treballat en aquest àmbit.

Sí, he participat en diferents grups d’estudi i grups de recerca al voltant d’aquests temes. Fa anys que treballem perquè el fet d’esdevenir una societat molt més diversa no arribi de cop. Amb tot, és evident que no tenim una societat perfecta. No podem dir, malauradament, que ningú tingui actituds racistes. 

El racisme persisteix a la nostra societat.

Jo sempre dic que les persones no són racistes de per si, sinó que tenen actituds racistes. Està clar que no podem ignorar aquesta realitat. O com la migració molt sovint s’utilitza políticament i ressorgeixen determinats discursos directament feixistes. Amb tot, estic convençuda que la gent, majoritàriament, continua veient la migració com una riquesa, com persones que venen a aportar. Almenys, en el meu cas i des de la nostra entitat, ho vivim així.

Què podem fer per confrontar els discursos d’odi?

Penso que el primer que cal fer és tenir consciència sobre qui crea aquests discursos. En aquest tema, jo sempre cito el Teun A. van Dijk, un investigador holandès que és professor a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Ell explica l’existència d’un fenomen que són les elits simbòliques de poder, que són qui articula aquests discursos. 

Qui són aquestes elits?

El professor parla de les tres P: periodistes, professors i polítics. Són ells els responsables de crear aquestes narratives. Igualment, part de la responsabilitat en tot plegat també és nostra, sobre com interpretem, com ens ho creiem i com som crítics o no davant d’això. Per tant, la responsabilitat social que tenim és no creure aquests discursos i no veure persones que venen de fora, sinó simplement éssers humans com nosaltres. De fet, en algun moment podem ser nosaltres els migrants. Calen menys prejudicis i més humanitat. I aquesta crida s’ha de dirigir a banda i banda. 

Cal concebre la interculturalitat com un fet positiu.

Sí, el repte és que es continuï veient com una riquesa i no com una amenaça. Moltes persones ho veuen com un perill en la mesura que veuen el seu benestar amenaçat. Això no s’ho inventen i està passant, però no és per culpa de la migració, sinó que és un tema molt més global, del sistema en què vivim. 

Part de la responsabilitat és també de les persones que arriben al país?

Penso que sí, que les persones que venim ens hem d’encuriosir per conèixer el lloc on hem arribat i tenir la capacitat, per exemple, d’aprendre la llengua del país, els costums i sentir-nos part de la societat. Evidentment, això no és gens fàcil per a una persona nouvinguda, que sempre intenta buscar persones com ella per sentir-se més a prop de casa. I això no és cap delicte. Ara bé, quan passa el temps, i més quan es tenen fills, és important construir i treballar en aquesta nova identitat.

Amb quines dificultats us heu topat com a entitat per fer la vostra tasca?

Ara potser passa menys, però durant un temps ens costava molt trobar espais físics. Recordo que fa quinze anys era molt més fàcil trobar espais gratuïts, ara és més complicat perquè molts són de pagament i, segons l’època de l’any que vulguis fer activitats, és feixuc. Per altra banda, però, espais en què fa anys era molt complicat apropar-s’hi i fer projectes, com ara escoles o espais més tancats i estructurats, ara ja no ho és tant. El missatge interessa i se’ns obren més portes.

“El teixit associatiu català és clau per facilitar l’entrada a la realitat del país de les persones nouvingudes.”

I més enllà dels espais físics, manquen o es faciliten prou espais de participació per a persones d’origen divers?

Des del meu punt de vista, l’esforç per facilitar aquests espais hi és, però la participació sempre requereix un procés educatiu i fer pedagogia de la participació. Aquí a Catalunya, i ara et parlo també de la gent autòctona, no s’ha interioritzat una cultura de la participació robusta amb relació a altres països. Així, crec que la intenció hi és, però falta pedagogia de la participació, que és tan important com facilitar espais per fer-ho.

El teixit associatiu és un element clau de l’acollida i l’acompanyament a les persones nouvingudes?

És així. Gràcies a aquest teixit associatiu tan particular que hi ha aquí, tant característic de la societat catalana i que no existeix a altres llocs de l’Estat espanyol, és més accessible contactar i endinsar-se en la realitat catalana. Sense això, a una persona que ve de fora i que no compta amb cap xarxa relacional, li costaria molt més fer-ho.  A més, les entitats que treballen en aquest sentit no ho fan soles, sinó que fan aquesta feina enxarxades amb altres i tot plegat fa que les coses siguin molt més fàcils. 

Sempre es diu que l’associacionisme és un dels tresors col·lectius d’aquest país.

Clar, pensa que moltes polítiques, serveis i programes, com l’ACOL, per citar un exemple, han estat possibles gràcies a l’impuls del món associatiu. O centenars de projectes, que tiren endavant tinguin el suport de l’administració, i donen oportunitats. Jo mateixa, que no he nascut aquí, he pogut desenvolupar-me professionalment o contribuir a crear espais que abans no existien, com l’agència Itacat. De fet, vam fer una recerca amb el Grup de Recerca de Gènere, Identitat i Diversitat (GENI) de la Universitat de Barcelona i, a tota Europa, només hi havia dos projectes com el nostre. Per tant, el fet de permetre crear un espai com aquest i legitimar aquesta visió diferent, amb el suport de l’Administració, ho considero un fet molt valuós.