Ariel Vives: “Conservem llibres que a Catalunya es van cremar durant les dictadures del S.XX”

Arreu del món, una xarxa de casals i centres difonen la cultura catalana i serveixen de punt de trobada per a aquells que són lluny de casa. A Buenos Aires, el Casal de Catalunya es remunta al 12 de juny de 1886. L’actual president, Ariel Vives i Bloisa, explica que durant els primers anys, sota el nom de Centre Català, s’hi adreçaven bàsicament comerciants per fer-hi contactes i negocis.

L’any 1904 es va crear en paral·lel el Casal Català, dirigit per alguns catalans d’una onada migratòria de principi de segle més aviat intel·lectual i política. Quan es va acabar la Guerra Civil espanyola, l’any 1940, les dues entitats que fins llavors havien coexistit es van fusionar, donant pas al Casal de Catalunya. Des d’aquell moment aquest punt de trobada té una activitat essencialment cultural.

On es troba el Casal?

El casal és un palau amb una façana del modernisme català, que es va fer l’any 1920, aproximadament. Es va remodelar tot i des de llavors fins ara estem tractant de mantenir-lo pel seu valor patrimonial. Està ubicat dins el casc històric de Buenos Aires, al barri de San Telmo i a tocar del barri de Montserrat, en uns carrers en què els edificis estan protegits pel seu valor arquitectònic.

Com definiries la tasca del Casal?

Nosaltres hem de conservar les tradicions i projectar-les a la societat. Tot el que fem al Casal ha de tenir una arrel catalana, que no ha de ser exclusivament catalana, però l’ha de tenir en alguna vessant.

"Fem classes de català, de sardanes, de dibuix i també tenim una coral, entre d'altres activitats"

Quines activitats s’hi duen a terme?

La més important per a nosaltres és les classes de català, tant per a adults com per a infants. Tenim cinc o sis professors, que fan classes presencials i virtuals. A les virtuals, també comptem amb alumnes d’altres punts d’Argentina i fins i tot d’arreu del món. També fem classes de sardanes, dansa clàssica, una acadèmia de cordes (violí i violoncel), classes de dibuix i pintura i tenim una coral amb gent d’aquí que no parla català però que canta un repertori en què el 70% de les lletres són en català.

Més enllà de les activitats setmanals, què destacaries?

A l’edifici hi ha una biblioteca amb 13.000 llibres, a la qual ja no hi ve gent a llegir, però sí que s’hi acosten filòlegs i curiosos, perquè tenim llibres que es van portar durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, que a Catalunya es van cremar però aquí encara conservem.

I dins l’edifici també tenim el teatre Margarida Xirgu on fem algunes representacions amb la delegació del Govern. Ara estem reactivant la penya del Barça i a la sala Antoni Tàpies cada quinze dies fem exposicions de quadres d’artistes que volen mostrar la seva obra. A més, tenim un restaurant, que no administrem nosaltres perquè és molt complex, però que ha de tenir com a mínim una pàgina de la carta de menjar típic català. 

I us trobeu en dates assenyalades de Catalunya?

Sí. Al llarg de l’any celebrem quatre festivitats: Sant Jordi, Sant Joan, la Diada i la Mercè. Poc a poc estem afegint alguna més, però hem de mantenir un equilibri per no saturar la gent que ve al Casal i aconseguir que segueixin venint.

"La idea és que la gent que ve serveixi de projecció per donar a conèixer costums i tradicions catalanes"

Per què és important?

Nosaltres formem part del que s’anomena la Catalunya Exterior, que emmarca les nostres activitats en uns criteris de cohesió dins la comunitat i de projecció de la cultura catalana en el país que habitem. Per exemple, un cop al mes fem una visita guiada pel barri, que acaba en un pa amb tomàquet i vi. I la idea d’això és que la gent que ve serveixi de projecció als seus amics o al seu entorn per donar a conèixer costums i tradicions catalanes.

Com ha canviat el perfil de persones que s’acosten al casal?

El català que arriba avui dia a l’Argentina és completament diferent al que arribava al segle XX. O, si més no, la forma com arriben i el que fan un cop són aquí. Abans, el primer que feien era venir al Casal i a partir d’aquí fer contactes. Ara mateix, amb tota la tecnologia i eines informàtiques que tenim, la gent ja no necessita el casal. Qui ve ho fa per curiositat, per fer una visita a l’edifici, una activitat, per veure el Barça, etc.

Quines perspectives de futur té el Casal?

El repte més important que tenim és apropar gent jove amb activitats que a vegades no són directament catalanes. Si no fem això, la mitjana d’edat de la gent que ve al casal cada cop és més elevada, perquè la gent més jove no té aquest costum de fer-se sòcia per una qüestió sentimental, per així dir-ho. Si no fem activitats que siguin seductores, la gent jove no s’apropa. Aquest és el repte que tenim, perquè sinó el casal està condemnat a desaparèixer.